Un munt de tresors

Fa unes setmanes, mentre feia un volt a la vora del riu, vaig ensopegar un grupet de persones dempeus, en rotllana, damunt l'herba, els ulls tancats, les mans dibuixant onades d'aire... Et vaig reconèixer. Movíeu el cos molt lentament i quan vau quedar quietes, a poc a poc, vau anar obrint els ulls...

El cercle es va anar desfent. Mentre la majoria del grupet comentava l'estat de serenitat, la sensació de plenitud i d'equilibri tu et vas acostar, vas mig somriure i em vas abraçar... Feia dies que no ens vèiem.Vam seure en un banc, davant del riu. I m'ho vas confessar, afluixant el to de veu...'El meu home em deixa... Se'n va amb una altra dona'... 

Present. Ni tan sols passat. Era un fet. Una realitat. Quin desconhort... Quan l'home que estimes et pren l'amor compartit i l'aboca en una altra dona, amara d'oblit els anys i empeny un viatge sense tornada... 

'No hay extensión más grande que mi herida...' deia Miguel Hernández.... Com una esquerda. La sents tan endins que sembla que no l'hagis de guarir mai més. L'amor té moltes vessants. Però què en fas del desamor, del menyspreu de l'altre? Sobrevius... 

No m'he pogut estar de tornar a llegir  Sense trampes, sense presses. Un doll de mots que m'ha recordat el teu estat incert davant l'engany i la pèrdua d'un equilibri que no imaginaves.

Ets una persona important, una gran mestra de jocs i cançons... I has educat, amb tenacitat, un munt de tresors... 

Perquè sempre m'ha agradat el teu taranna obert, noble... Jevetta Steele... I'm calling you... molt especialment...