Gracias a la vida...

Dissabte de dolce far niente. Mentre escolto la melodia de piano que em regala una dona de mans dolces a uns quants metres sostre enllà, deixo que la mandra esdevingui un doll de mots. Melodia suau, calmosa, com ho són els pensaments. Les sensacions. Unes quantes aquest dies: decaïment, dubte constant, melangia...

Quan l'estat d'ànim s'alenteix has de mirar de no prendre gaires decisions, de gestionar qualsevol impuls que s'escoli i del qual te'n puguis penedir... Acceptar la lentitud, descobrir-te tardorenca, acollir l'horitzontalitat... Sempre he pensat que quan arriba el fred i les hores curtes de sol, hem d'hivernar com les marmotes...

Però avui prenc un dels meus antídots preferits per fer fora la melangia... La lectura. Reprenc aquesta novel·la apassionant que em té atrapada, El club de la lectura del final de la teva vida, aquest tribut a l'amor per la lectura que comparteix William Schwalbe amb la seva mare, malalta de càncer, durant els darrers anys, mesos, dies abans de la seva mort.

Diu Schalbe que quan ets amb un ésser estimat i saps que aquell any, aquell mes, aquell dia pot ser el darrer compartit «tens la necessitat de celebrar el passat, viure el present, plorar el futur»... No és una lectura trista, ben al contrari. Quin gust poder formar part d'aquest ínfim club, d'aquest intercanvi de grans personatges, de grans històries, de les converses enriquidores entre mare i fill de les quals n'ets un testimoni privilegiat...

Converses, lectures que vivim i compartim i que espero poder continuar sentint, amb vosaltres. Perquè mentre llegia aquests mots, us he tingut molt presents. Per a vosaltres, Isabel, Maria Rosa, la veu melodiosa de Mercedes Sosa...  Gracias a la vida... Molt especialment...