Capgirat...

Hem quedat a Cardona i encara són quarts de vuit. Vorejo el castell, pujo a la torre de la Minyona i admiro l’impacte de sal i muntanya... Casc antic, uns quants carrerons de pujada i baixada medieval i m'instal·lo a la terrassa del Firabar.

Demano una clara, trec uns quants fulls, faig el badoc... D'un cotxe aparcat, una colla de músics emergeix i desfila davant meu. Guitarra, saxo, ampli... A la pissarra del bar llegeixo: Concert Séptimo A Avui a les 23 h. Futur possible si no haguéssim quedat. Perquè avui a les 23 h m’espera la teva llar de foc, uns quants quilòmetres enllà.

Creix el brogit al meu voltant mentre els mots van omplint el full i la jovenalla de la taula del davant comparteix bocins de pizza de la fleca del costat. Acaben d’arribar un parell de ciclistes assedegats que demanen combustible, i els xiscles d’un menut que juga a pilota amb el pare s’encavalquen amb la conversa de dues àvies de bracet.

Volegen el acords de guitarra elèctrica... ‘Sí dona, reservem taula, que diu que serà ben ple’. Me la miro. Deu tenir la meva edat. Tanca el mòbil i saluda la cambrera. Podria canviar la meva nit, proposar-te unes cerveses, reservar també taula i enlairar-nos amb Séptimo A. Però... no és pas el format que vas proposar. Ben al contrari. Avui vols la nit ben nostra. Íntima i personal.

Tot el que passa... Capgirat?... Mundo Normal...