Total de visualitzacions de pàgina:

12 d’agost del 2016

Pluja d'estels

He estat esperant uns dies el meu estel fugisser... Va emergir de la volta d'un firmament abassegat d'estrelles amb llum pròpia. El vaig ensopegar novell, tastant, fruint i més... I va desaparèixer... Sense rastre... Por de perdre l'espai serè?

De tant en tant un estel fugisser cau al teu univers, de nit, curull de llum, les espurnes a flor de pell i un hàlit seductor bategant amb força... Cau rabent, fa pòsit i s'instal·la al cor perquè no l'oblidis mentre ell ja t'ha oblidat a l'instant. Fugisser perquè en la seva cursa s'endu tots els sentiments que hi has abocat... Ja pots esperar-lo a trenc d'alba, que és esmunyedís. Ara sóc ara no hi sóc. I esperes que torni a enlluernar-te. Però el procés sempre és invers. De molt a poc, a no res, a res.

Avui tinc la sort de compartir amb uns amics d'aquells amb majúscules aquesta nit de Sant Llorenç. Per què ens enlluernem? Perquè volem sentir-nos brillants. Debades. La llum que brilla amb més intensitat és la que brolla d'un somriure, d'uns mots sincers, de la claror d'aquesta nit, nit de pluja, pluja d'estels...

Órla Fallon.. Cad E Sin Don Te Sin...




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada