A casa teva... O a la meva...

De verds d'estiu a groguencs de tardor, el paisatge i algun raconet del cor. Avui hi pensava al tren, després de la tempesta d'ahir, el cel net, el sol incipient... Arribes a Barcelona i la immersió ja la tens a sobre, per sota la ciutat... Dimarts com un dilluns, retorn a la feina després d'un cap de setmana llarg de política, converses, natura, complicitats...

Repasso dates... Déu-n'hi-do... No ens acabem l'agenda, penso. M'encanten els plans d'oci i em sorprèn que si no van bé o muden els accepti i endavant, ja n'hi haurà d'altres. De fet l'expectativa és saber que la disponibilitat per viure, per gaudir, hi és. Amb qui, un mateix o els altres, ja és cosa nostra.

Dels papers de l'auca, de vegades ens toca el més venturós, de vegades el més fràgil i vulnerable. Tot és qüestió del protagonisme que ens atorguem. El tren als túnels, foscor. De vegades caminem a les palpentes, de vegades la llum il·lumina l'horitzó. Alts i baixos. Temps de tardor.

Acullo, doncs, la transitorietat. El proper viatge? Praga, primavera, converses, retrobament. Només cal que en parlem, que decidim. Una motivació magnífica perquè la tardor sigui més portàtil. Que algú s'instal·li a la nostra vida? Però com s'hi pot instal·lar si ja la tenim moblada?
  
'Allumer le feu', a la llar que més ens convingui, al cor si molt convé. Costa poc l'escalforeta, només el propòsit i fer el primer pas. Si no proposo jo, proposa tu... I de nits, a pocs graus i amb l'olor de llenya i d'interiors, fer un cabdell d'emocions, de les que ens agraden, per als teus dies, per a les meves nits. A casa teva... O a la meva...

Bounce with a Swing... Kenny Banks...