High enough

Fa uns dies el tren em duia a la Plana i als vidres, el Congost passava davant meu  fugaç... Pensava en la fragilitat de les relacions humanes. Imaginar algú que pot ser cabdal en el teu dia a dia, perdre la persona que va ocupar espais físics i mentals, que vas conèixer a l'atzar, que vas anar coneixent i que, sobtadament, ha marxat... Com poden canviar les tornes...

Deia la Montserrat Roig a Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que 'recordem com ens sentim en l'absència de dolor, però no què sentim'. Avui que el dia s'ha llevat rúfol, tardorenc, penso en clau de gòspel, en la vida que et pren algú de manera injusta i en la veu, el tarannà rialler d'una dona tímida, ferma, companya de concerts, a qui no coneixia gaire però amb qui havia compartit bons moments...

Fragilitat, i els dies que no saps mai com entomaràs, el capvespre que vaig saber que no tornarem a fer més jams improvisades, el caliu de l'amor i l'amistat que desprenies. Dia rúfol, tardorenc, més enllà d'aquests mots, la teva llum, el record, en el cant i en l'enyor...

Per a tu, Sònia, una abraçada infinita i aquest doll breu, humil, molt especialment...

Gospel d'Orís... Ain't no mountain high enough...