Somrius. És el repte que et sedueix. 'Fer-nos senzills, Teresa. Elementals'. Esbosso un somriure. I entomo el repte. El joc subtil i compassat.
Perquè allò que fa perfecte aquest vespre és el ple d'una lluna entre el brancam, la carícia del vent al rostre, el suau lliscar d'aquests mots.
El món és tan petit. I tu tan proper. El vaivé de sentir-nos a gust, el somriure que em dibuixes... Pura emoció. Instant? Indescriptible.
Esmicolar la tarda, allargassar el present. Potser és aquesta la mesura, la variable oculta, la incertesa. Viure aquest moment, a l'atzar. I gaudir-ne...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada