Sojorn

Llegia avui un fragment de José Luís Sampedro sobre la vellesa. 'Y cuando te das cuenta ya no eres río sino océano'. En parlava fa uns dies amb la dona que més estimo. Feia balanç i, amb recança, em confessava que només havia tingut un o dos anys de felicitat amb l'home amb qui va conviure un munt d'anys. Una dona sàvia amb el cor afeblit, sentint que havia perdut l'oportunitat de sentir-se estimada. 

Vaig entendre que no parlava de l'amor que ha rebut, que ha estat i és molt. Els fills, els amics... La dona sàvia viu la solitud de la vellesa amb més o menys encert. Però hi ha dies que s'emmiralla en parelles de la seva edat... Nits que enyora l'escalforeta. 

Sap greu. No poder tornar enrere. Potser perquè el riu no té retorn. I el temps és el que és. I cada segon és imprescindible. La sorpresa, com una llebre. Avui la nit és aliada, cada nit dels meus dies. Potser sí que ens han estimat però potser hauríem volgut un altre tipus d'amor.  

'Confieso que he vivido', que deia Neruda. Viure amb plenitud, amb equilibri, que deia una amiga meva fa uns dies. Un propòsit que de vegades oblidem. I saltem al buit sense xarxa. Seguir el decurs del riu, abraçar els bons moments mentre albires l'oceà proper. Aquest és l'encert. La saviesa...

Neil Young... Alabama...