Trempera

Avui parlaré d'un home intel·ligent i culte. No sovintegen. Enyoro les converses d'hores amb homes de qualitat, enyoro les discussions d'Ateneu, Filmoteca i Lliure amb homes d'alçada. On són els amics, els amics dels amics, els companys de facultat, els amants de Jamboree i Harlem Jazz Club? A la memòria essencial.

Parlem d'aquest home intel·ligent i culte amb qui no vaig tenir massa bona entrada quan estudiàvem junts. Un filòleg de cap a peus, que ha aconseguit, a còpia d'entrevistes, tertúlies i articles, suprimir el biaix dels meus records compartits.

A en Pau Vidal no el coneix tothom. Paga la pena. Si més no llegir-lo. És divertit i va per feina. Avui dues recomanacions:

 


 El bilingüisme mata. Clar i català. Gran Solà, mestre i referent. Acurat anàlisi del panorama normalitzador i de l'ús de les enquestes. Conclusió: perdem pistonada. Solució: el català, única llengua oficial.

Us en recomano un altre. Aquest Manual del procés, un glossari fruit del rigor científic i la passió pel conflicte. Xalareu. Diu en Pau en una entrevista a Vilaweb, que quan el va fer 'vaig trempar tant que ja en preparo una segona part, és que això és un no parar!' Si encara us sentiu bullir la sang, tasteu aquestes 19 pàgines. Un regal.



 
Apa, si (sou) servits. I servides. Teca, suc i trempera.

I Sogni Del Principe, Nino Rota, molt especialment...

La dona que ens apassiona

Llegia dilluns un article de Magí Camps, Una lingüista aplicada, article que recomano i que ens ha emocionat a bona part de les persones que hem tingut el privilegi de gaudir, i aquest és el verb crec, gaudir dels mots i la saviesa de la doctora Teresa Cabré. Avui fa quatre anys que vaig escriure la meva primera entrada a Dolldemots,  Definicions i passions, un tribut amarat de complicitat i agraïment a la Teresa per tots aquests anys de mestratge.

Claredat. Fer accessible la ciència. Terminologia en català. En tots els àmbits possibles. I més. Molt més. Sempre ha obert un munt de focs, projectes, el cap que va lluny, que abasta coneixements, que crea relacions apassionades en totes direccions. Transmissió, docència innata, el futur tangible en la mirada.

Ha brillat i continua brillant amb una  intensitat que no se l'acaba, perquè estima la seva feina fins al límit, veu possibles els impossibles, valora, exigeix, es pot fer, s'ha de fer, ho veus, et felicito, t'equivoques i l'odies i l'admires i tants i tants sentiments...

No us la perdeu perquè en el decurs d'aquests mesos la compartirem en aquestes xerrades que proposen deixebles, amics, amigues, col·legues... Tot un homenatge. Que encara queda molt per dir, encara queda molt per aprendre.

Mentre esperem amb candeletes l'enregistrament de la primera xerrada, una picada d'ullet còmplice per a les meves filòlogues preferides...

Un plaer Teresa. Ens veiem a l'IEC, aquest indret compartit que sentim molt nostre. Per a tu,  per a totes nosaltres, la veu, magnífica, d'una altra dona que ens apassiona, Edna Sey... Celebrate it... Molt especialment...

 

Frec a frec...

Un punt. Bé un puntet. Els llavis encara amb gust de licor d'herbes... Baixem carrer avall, camí del despatx on se suposa que hem d'acabar un assumpte entre mans. Sempre l'ambigüitat del llenguatge, encetem una frase i l'acabem amb una cançó, el títol d'una peli, un anunci... Travessa en vermell, jo darrere seu, inèrcia, m'estreny la mà, correm. "Em segueixes a cegues"... Somriu. De vegades els carrers es transfiguren.

"Agafo els documents i vinc de seguida". Sec a la cadira mentre evoco els tips de riure que ens hem cruspit per dinar. Entra, seu al meu costat, "aquest és el document que et comentava, obre'l, maximitza, veus aquesta columna? Descomptem les existències, aquí, és fàcil, oi?". Somriu, "Vas bé?" No ho saps prou, penso. Frec a frec constant, aquesta camisa que li escau, sentir com li batega la pell, la cançó de fons que escoltem mentre tecleja... El licor d'herbes fa el seu efecte. Somriu. "Has suprimit la columna"...  De foc, penso... "Desfés"... L'encís?

El rellotge de la pantalla. El tren. "Oh my train", "O my God". "A domani bello". Ciao bambina"..  Camí de l'estació, els carrers encara més transfigurats... Miro d'imposar una, dues, moltes raons de pes, sentit comú, un munt d'alarmes. No ens passen les mateixes coses al cor.

Nena, ja som a "puesto". Sort que he trobat la Francina al tren, no pateixis maca, quan arribem et desperto. Maca, la Francina. A l'estació l'espera el seu home. A mi Bradley Cooper. Avui s'escau...Vibren els darrers whatsapps a la bossa... El rostre il·luminat. "A caseta, sa i estalvi...And you?"  "Bradley m'espera"...Icones alegrant el comiat. "Records a la Lawrence" ...

Silver linings playbook... Frec a frec...  Don't You Worry 'bout a Thing...

 

Present rigorós

Aquests dies he agafat el present més immediat per gaudir de la meva companya de pis, que, amb vuit anys, em té el cor robat i a voltes també desconcertat. No és fàcil conviure. Gens. No és l'edat, ni tan sols el caràcter, que compartim. Ara mateix escolto Van Morrison i ella dorm. I penso que els dies que m'he reservat per viure'ns estan passant molt de pressa.

Vam fer un horari amb dibuixets perquè ens fes de guia en el dia a dia. I el vam penjar a la paret de la seva habitació, al costat d'un mandala i d'un poema que vaig escriure-li fa uns anys. I, amb més o menys èxit, hem seguit aquesta ruta. Caminades a la Casanova del Castell, jocs matemàtics, lectures d'aventures, acords de guitarra amb més o menys fortuna, tardes de patinatge i vespres de bikinis compartits amb amics amb pel·li inclosa.

Que bé tots els somriure que ens hem dedicat, les converses, què vol dir estimar, com és d'important respectar. Espais, decisions, silencis. Aprendre, aquest és el secret. L'una de l'altra. Estirar la corda, tensió, mesurar les forces, raonar, enraonar... Dorm, el follet, que bé sentir-la respirar, pausadament. És tan plena de vida que no arriba mai l'hora de plegar veles.

No tornaran. Ni aquests dies, ni els vuit anys que portem juntes. Present rigorós, que deia ma germana fa uns dies. I tant. Assaborir-los, que som 'més millor' quan creixem plegades...

De matinada... Van Morrison...  Who Can I Turn To?   

Bittersweet

Torno al doll dels mots que més m'agrada. Déu n'hi do quin parèntesi, dies sense horaris, agenda feta a miques... Escolto un dels molts grups que he redescobert aquest estiu. I escric. Reflexió: quan vius no escrius? Perquè això és el que he fet aquest llarg parèntesi, viure. Comparteixo:

Grans caminades, vianants de muntanya, excursionistes avesats, aquella serra, la veus? Camins de revolts, traces, mapes, wikilocs, el vent vinclant pins i boixos, sentir la pluja que empaita... T'arreceres i  davant dels vidres repicats per la calamarsa escrius noves rutes.




Noves converses, interlocutors d'estiu. Taules, sopars, sobretaules. Clàssicament Beatles, cercador, i és clar, Richard Bona... No deixis de veure Wenders, Toledano, Lartigau... Personatges, literaris, persones, Ichimei, Alma.... No deixo d'aprendre. Com és que en sabeu tant? Se m'han fet tan curtes les matinades...



Aigües transparents. Com et puc dir que cada vegada em ve més de gust créixer amb tu. conviure'ns, sentir-me petita, a voltes alçar la veu...Tub, ulleres... 'He trobat una cargolina!'... Un munt de capbussades al mar...  Ara totes dues, un dos, tres.  'Ja t'has acabat les crispetes?' Quin tip de riure amb la Riley, 'Bing Bong, Bing Bong'...


Escriure...Viure... No tanquem la porta, encara, deixem que el verd romangui i que les tardes, una mica escurçades, no s'escolin davant nostre.

Aquest present, aquesta nit... Bittersweet... Everything But The Girl...