Are you going with me?

Recordo les nostres converses, al "Tèxtil", el nostre restaurant particular, aquell agost en què vam eixamplar la nostra amistat a còpia de pedalades a can Farggie, Laurie Anderson, Bona nit, gintònics i peaches... i un munt de matinades compartides ... No tocàvem temes d'actitud vital i compromís, perquè ens preníem la vida de maneres diferents, amb punts de vista diferents, amb ideologies diferents.  'Sit down an have a cup of tea', em deies sovint.. I jo que em resistia perquè sentia el cor obert de bat a bat i m'era difícil aturar-me.

Et recordo, mentre fullejo cobertes de llibres amb dedicatòries. He trobat la teva, en un llibre de viatges, la teva lletra de nen citant mots de Pessoa: 'viatjar...perdre països'.


Ara que el tren m'endú de la feina a casa, travessant el congost i la plana d'una línia de tren massa llunyana, em vénen al cap uns acords... I penso en tu, en l'amistat que vam deixar en standby, ens els anys que han passat... N'estic convençuda que si mai ens retrobem segur que tots dos ens farem la mateixa pregunta ... Are you going with me?

Ells són aquí entre nosaltres...

... i amb rostres innocents res de res. Ben visibles.

"On és la revolta? On són els jo, tu, anem, fem, ara, aquí, arreu?  Hem de tancar-nos a la closca o hem de revoltar-nos perquè si això no ho aturem encara vindran més maldades? Què s'ha cregut aquesta gent? Què ens creiem nosaltres? Creiem en nosaltres?

Hi hem de pensar. Hem d'actuar. Potser haurem perdut una batalla però no la guerra. Diguem-ho ben clar: algú creu que no podrem aturar l'allau d'agressions contra les condicions i els drets laborals dels treballadors i treballadores? Algú s'ho creu?

Sense embuts, amb el cap i amb el cor, lluitar, desenmascarar, informar-nos, defensar-nos.  Sortim als carrers i que tothom ho escolti. Propostes, alternatives, possibles. Penso en les persones que travessen el silenci per dir, per denunciar, per analitzar, per desvetllar."

Aquest escrit me'l va donar el meu pare quan jo tenia 8 anys. Feia vaga de fam, sortia al carrer, els grisos dalt del cavall a l'arc de Triomf, 'todo atado y bien atado'... Fa uns dies va dir-me: abans sabíem on era l'enemic. A les empreses, als bancs, al poder polític que els legitimava. I ara?

La triple R (Retallades, Reforma laboral, Repressió policial) no és prou agressió? Ells són aquí, entre nosaltres... i nosaltres... on som?

És quan no dormo que hi veig clar

La mestra ens va repartir un full. Era un poema. Dibuixeu el que sentiu. Vaig pintar un noi que ballava sol. Un pirata. Un girasol. L’ocell, el casalot... Pintava els mots perquè encara no sabia què era una metàfora. I en un instant, vaig aprendre a ballar, a riure, a dormir, a viure. Jota punt ve punt Foix. 

Tantes solituds de nit, sovint, els seus versos m'acompanyen. Mestre Foix ho diu, errant, que tot és ben clar quan dorm. De vegades ens passa el contrari, que quan no dormim llavors surten els versos.

 "Jo tem la nit, però la nit em porta". I si em cal un nauxer per als meus senys, evocaré del mestre els poemes. "Amb doll de mots"... els meus.

Glopades

Distant. Reservat. Observa. Precís. Empès per una línia argumental que et fa intuir 'something wild'. Però, avançats els minuts, de l'enigma passem a l'explícit. Podia seguir Jarmush però acaba essent Tarantino. Drive. La mirada de Ryan Gosling inquieta. I els silencis. La resta, a gust del consumidor.

Deia Thomas Mann a la Muntanya Màgica que 'el temps és el Leteu'. He recordat aquesta lectura mentre feia estada forçada, reposada i allunyada de totes les xarxes socials possibles. Convé, de tant en tant, deixar que el temps segueixi un altre ritme, molt més lent, sense gaires bits. 'Temps de reflexió d'hivern' que cantava Joan Bibiloni.




     


Parlant de Bibiloni, us recomano Joana Lluna, el disc  i la cançó.