El somriure combatent

Cercava a la biblioteca de casa un llibre de llom gruixut, blanc, masegat pels meus dits delerosos d'una segona, tercera... quantes lectures? L'espai entre El río que nos lleva y La sonrisa etrusca em va fer adonar que ja l'havia tornat a regalar. Em passa sovint amb la gent que estimo, amb els llibres que estimo, té agafa'l, per a tu... Ahir el vaig trobar a faltar. Vaig trobar a faltar Ashram, Glauca... La vieja sirena...

Un llibre ple de records de qui, de per què, de com va arribar a les meves mans, fa un munt d'anys. No en sabia res de l'autor. Però va seduir-me de bon principi.

José Luis Sampedro, quina descoberta,  la veu ferma i clara, emotiva i imprescindible, aquesta literatura necessària, ficció i assaig, anàlisi serè, proper. Se'n va anar discretament però el sento, el sentim molt a prop nostre, en cada mot imprès, en cada imatge filmada. Descobert, a pèl... Enyorat, serenament.

Enyorada sirena, vella sirena estimada. Què podia fer davant l'absència? Vaig decidir deixar anar els meus dits, un altre llom, més prim, un altre Sampedro estimat, La sonrisa etrusca...  En conservo la fascinació de Salvatore per l'home i la dona, estirats, entrellaçats, còmplices, plaents... Salvatore, l'abrandat partisano que ha viscut l'amor i la guerra intensament, entranyable avi que abraça el nét com s'abracen els amants, que somriu com somriuen els amants.

Salvatore, Sampedro, fascinats per la vida i per l'amor, astorats davant un món que ha perdut la humanitat,  apassionats, combatents ...