Parlem de solitud. De solituds. No podem viure sols. M’ho van dir fa uns dies i en moments diferents dues persones, un home i una dona... I tant que es pot, al capdavall poder és verb de possibilitats. Parlem de voluntat. Volem viure sols? Volem l’escalforeta, la tendresa, la complicitat. Escalar somnis i, com un tresor amagat, sentir-nos descoberts.
És cert que no hi ha edat per als afers de l’enamorament i els seus efectes... Que no vivim la mateixa vellesa ni tampoc la sentim de la mateixa manera. Però hi és. Com també les pors, ai làs, els compromisos. Podem escalar enmig de l’aire i deixar anar la corda, amb subjecció, per si de cas la davallada és massa forta o més que imprevisible i ens mena de nou al buit...
Quan escalem el temps de la nostra vida, a voltes de parets llises, a voltes amb esquerdes, a voltes sense veure cims, sabem que més amunt, a uns quants metres, tornem a ser de nou, tornem a sentir de nou, aquest és el secret. Tornar a sentir que no pas reviure... ‘Dormir sota les estrelles , ‘tocar el cel amb la punta dels dits’... ‘I en molts miralls’ retrobar-nos, sensibles a l’amor, a les emocions...
Loves Comes To Everyone... Eric Clapton... Molt especialment...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada