Tardorenc

El vaig conèixer un vespre mentre escrivia un dolldemots particular. El seu missatge? "Quina sensibilitat exquisida al teu blog". És gustós quan valorem l'esforç, quan admirem la capacitat de crear, d'aventurar, de sentir, d'admirar...

Uns quants missatges i ganes de veure'l. Primer la veu que senzillament desvetlla encara més la imaginació. Una foto rere l'altra i moltes tardes de dolce far niente, o qualque cosa... Secrets d'una intimitat compartida. I llavors et trobes, et mires... Et reconeixes? Sents en un instant de segon ínfim que ja no hi ha volta enrere... O sí?

Una mirada, moltes, tots els sentiments que has vessat en els dies que has anat teixint la relació. Aculls. Somrius. I ve l'instant Cortázar, tocar, tornar a sentir, la nit que s'allargassa, quan tot, o gairebé tot, és possible.

I quan veus que toques l'infinit te n'adones que la mirada que se't retorna, aquells ulls que voldries teus, el cos que vincla les teves formes són ben lluny, en altres cims... Desig? Absent. "No ets el meu tipus de dona", "jo quan ho faig ho haig de sentir"... Desig? Quan desitges algú sents, tant és com sigui l'altre a qui ja has acceptat tal com és. Que la mirada et retorni la intensitat, la complicitat, la dansa dels cossos que es busquen...

Deia a Eliane que 'no cal forçar les relacions ni estavellar-se contra el mur una i altra vegada perquè es torna infinit'...  Fer-nos mal? Compassió? Tendresa... Comprensió...

T'evocaré lluny, tardorenc, per tornar a reviure Meedle, Roger Waters on the road, el xiuxiueig de la teva veu, enlairat davant l'Elefant, la Prenyada, la Mòmia... Tu i el cim, l'escalforeta de les teves mans ardents acaronant-me els peus, l'abraçada ferma estrenyent-me amb força...

Tot el bé que retorno, la sort que et desitjo... És així com m'agrada a mi, com arribaràs a la teva Ítaca particular... Avec toi même... Com avec une femme...

Descoberta.. Echoes... Pink Floyd