Arrecerat

Viatjo d'esquenes albirant un mar de plata, deixant enrere els teus capteniments. Penso en el meu horitzó, encalmat. Les barques mandrosament arrecerades... Cap oratge en el meu viatge... Placidesa... Imprescindible.

Present rigorós. No passat continu. M'agraden els homes lliures, no pas els prínceps encantats o encisadors. Em mereixo un camí planer. I tant. Ja n'hi ha hagut prou de costeruts, 'repechones', que són de mal traduir. Carenar. Convivint. Compartint. Aquest és el gran pas. Prendre una decisió i una altra.

Per què aquesta sensació que ha de ser per sempre? Per què l'assaig ha de sortir a la primera? Assaig d'amor a un mateix. Amb el cor serè i un munt de certeses. Cabdals...

Agobiar-te? No pas. Tens tantes carpetes obertes... I un mur invisiblement compacte. Cap somriure pot amagar la resistència al canvi. 'Pon tu casa en orden', que deia Lloyd Bridges a Ted Danson. Perquè fins que no ho facis no podràs fer cap pas del qual, més endavant, no te n'hagis de penedir.

Cap estel d'argent, cap demà ple de promeses a cau d'orella, a les palpentes, en el silenci de la nit... Havíem de tastar-nos, oi? I si no... Com a amics, recordes?

Bons amics... I bona sort... Boníssima... I que la vida et 'doni un camí ben llarg'...