Espais ínfims

Escriure amb el cor... Compartir el cor... O era el cos? O totes dues coses alhora?  Actitud ben diferent la de l'home que qüestiona, que es fa un munt de preguntes, que expressa el que sent, la por d'enlairar-se i caure sense xarxa. L'home que no vol ser una falca ni omplir un espai... Que no vol ser un home com els altres. Un menys que els altres. Un altre...

'Que amb tu podria tocar el cel'... Sense paracaigudes. Entenc l'engany patit, el passat que no voldries retornat, el present que has triat. Però ja ho veus, la claredat és una mentalitat, la llibertat un desig... Cap home és millor que l'altre, cap és com els altres, ni tan sols és un altre.. Cap el centre, l'únic, l'exclusiu...

No mentre l'itinerari sigui aquest, la transitorietat... I sí quan l'oferta sigui 'dona'm la mà i caminarem junts'... No quan són moments, instants que no decideixes. I sí quan és un acord mutu i hi ha ganes de tirar-lo endavant.

Si al cap i a la fi tot és física quàntica. Però ben encaparrats a omplir-la d'interrogants. La metafísica del dubte. No és que no vulguem créixer. És que volem créixer amb algú també. I quan ens enlairem ho fem sabent que tard o d'hora haurem d'aterrar. Som nosaltres el paracaigudes... Tants cops que hem aterrat de tants somnis...

'Ora et labora', deia un amic fa uns dies. Santa abstinència. I la fe? 'La fe és lliure', llegia avui al diari. No la perdem pas, malgrat els interrogants i les pors. Continuem 'ballant de puntes' en la nocturnitat més íntima...  Provem de tastar l'ara i aquí talment 'les amants, l'après-midi'...

Espais ínfims i essencials... Ve de gust compartir-los...

Eumir Deodato... Al Jarreau... Double Face