To be continued

Avui he rebut un missatge trist, molt trist. Un monòleg molt ben escrit. Molt ben pensat. Com una fórmula matemàtica, un circuit integrat. I tancat. L'he llegit un munt de vegades abans de donar una resposta molt menys pensada, matemàtica i integrada: 'continuo el meu camí'.

Sotraguejar la teva vida no era el meu propòsit. Com tampoc ser massa dona per ningú. No sóc qui per dur-te al cel sense paracaigudes. Sóc tan de la terra com tu. Però el desig de sublimar o la por d'entomar la vida i el present són tan llaminers... Qui va dir que seria fàcil?

Cap esforç. Vençut per l'espai de confort. I les hores compartides? Era ahir que escrivia aquests versos:

En el parèntesi de tu
tot és apamat.
Però quan t'imagino
penso en el teu esguard.
I entre trobada i trobada
records amuntegats...

Trio el pany de cel i de sol que em faci passar el mal tràngol. Aquesta incertesa d'anestèsia total. Emocional. Uns quants dies dedicats a tu, breus, aquest miratge que hauré de viure en solitud.

Prenc nota dels bons moments, dels minuts quan et llegia, quan semblava que no passava res i passava tot.

To be continued... 

Joni Mitchell... Clouds