Deixar-nos la pell...

... Inici de vacances. No és difícil abocar-nos al gaudi, al dolce far niente, amb persones importants, més que importants. Algunes amb solera, d'altres incipients. Com si el temps hagués conjurat el retir necessari, el descans i la desconnexió després d'aquest hivern més hivern que mai en què hem hagut de prendre decisions importants. Tenim fe? Doncs a fer camí.

Que fem amb allò que ens passa? Deixar que flueixi. I a problemes solucions. De vegades ens obcequen les rutines que hem viscut al llarg dels anys. Però quan diem que volem canviar ha de ser de debò. Abocar-nos-hi al cent per cent que deia un amic. A les relacions, als moments d'incertesa i impotència que estem vivint.

Comentàvem fa uns dies amb una amiga que ens mereixem el millor. Poca broma. En el món  on cada dia transitem no s'hi val omplir de paraules el que no és omplert de continguts. Molts interrogants i potser poques respostes. Convé la reflexió. I no deixar que no entendre res ens faci desentendre'ns de tot.

Avui hem fet del mar la nit compartida, dels revolts camí de Tossa una aventura i davant la mar encalmada que embolcalla el castell, he rigut com feia temps que no ho feia. La sort infinita de la meva dona preferida, aquests ullassos que em fan adonar de la urgència d'un present.

Que l'abril serà nostre. Imprescindible... Urgent... Deixar-nos la pell...

Chambao... Gertrudis... Tan lluny de tu...