Cops amagats

Sol de tarda després d'un dia plujosament gris. Llegeixo una conversa amb una amiga que em coneix bé com totes les bones amigues. Que sap quan faig passes enrere, que em redreça a temps, que diu les coses amb el cor i no perquè toquen.

'Convé no deixar-se embadalir pels cants de sirenes vinguin d'on vinguin', diu. Cert. Les trampes invisibles que no albirem fins que les tenim massa a prop. La ingenuïtat no es perd per molta experiència que tinguem. Forma part de les persones que de vegades anem amb un lliri a la mà. O dos. O un munt.

Dels errors n'aprenem. Si és que reconeixem quan els fem i per què. De les persones en treiem el millor. Aquest ha de ser el propòsit. Però som imperfectes. I així anem construint el nostre tarannà.

Cap prodigi. Cap sorpresa. Bé, una mica. Sempre penses que el discurs pot ser un altre, que els sentiments poden ser uns altres, que potser sí que val la pena fer el primer pas. Però per molt que ens enlluernem amb les paraules o amb la dansa de les emocions, el veritable pas és continuar estimant. La vida, les bones persones, les que saben estimar.

No té preu l'amor però convé mesurar molt bé on abocar-lo. És el que em diu la meva amiga. Sense trampes. Sol interior. Perquè l'altre acaba de dir adéu entre muntanyes. Aire fred, la primavera té aquests cops amagats. I la nit... Acollir-la amb calma...

Lacrimosa... Mozard... Sublim...