Quan obres la porta...

Sembla mentida que encara em tingui present. Vaig somriure. Quan comparteixes tant de manera tan intensa, no oblides. Mira quina llum de capvespre. De s’horabaixa. M’encanta aquesta paraula. El sol davallant, badallant, calmós... M’agrada compartir aquests moments, les nostres converses. Aquest és l’encís de tenir algú que estimes tan a prop. Quina sort. Sóc un home afortunat. I tant, penso.

Deies que ella encara et té present. Això, sí, em va enviar un missatge amb una pregunta que em va sorprendre. Ara té una nova parella, són a Grècia...  Em va demanar consell. De fet em va fer una pregunta directa. Em va demanar si havia estat una bona amant. Diu que estima la seva parella, un home ben posicionat, culte, respectuós... Deu enyorar la teva passió. M'afalaga que em consideri un bon amant, Teresa. Ho sóc?

Vaig pensar en la importància de sentir-se desitjat, del gust per l’embat dels cossos, de la passió, deixar-se anar amb l’altre, gaudir de l’embolcall gustós i sensual, a voltes abrandat, que fa que la vida somrigui a un mateix i a l'altre. I si t'estimes ja és una passada, va dir. Bon amant, vaig pensar. I bon amic. Company. Apassionat. Visceral.

Era un missatge SOS, vaig dir-li...  És una dona molt bonica. I una de les dones importants a la teva vida. Va afirmar amb el cap mentre albirava amb silenci el darrer llum de capvespre. N'havíem parlat. De la dona bonica. La va conèixer fa un munt d’anys, d’aquells amors primerencs, on van passar moltes coses però, com diu ell, ‘no va passar res’. Tan sols una nit màgica. Al cap dels anys es van retrobar, talment un film d’Eastwood. Retrobar el màgic moment, la màgica connexió... Però... 

Vivien lluny un de l’altre. Un altre país. Un altra manera d'entendre els afectes. Jo no em vaig veure amb cor de fer el pas, Teresa. Construir una relació tan lluny, tastar el que podia haver estat i no va ser. Quants camins que deixem enrere, que ni tan sols explorem. Quantes fondalades, quants cims... 

Vaig anar a la cuina, ja deu ser fresquet, dues copes, lluna creixent, brillant... Sempre tornen, els homes, les dones, les persones trànsit, als pensaments, a la vida... El més important al meu entendre és acceptar qui som, donar el que sentim... I aprendre... 

Sopa de peix i marisc, i un rap al punt... Vam continuar la conversa, mirant d'aturar el temps, esbrinant qui hem estat, què hem viscut, què vivim. Aparentment improvisem amb una única certesa. La proximitat. Un concepte prou ampli que ha permès el viatge dels amants, les trobades a s'horabaixa, les confidències de la terrassa estant, el present, el màgic moment, la màxima connexió.

Quan obres la porta deixes que la veu acaroni els sentits... 

Ray Charles... Georgia... Molt especialment...