Total de visualitzacions de pàgina:

12 d’octubre del 2019

Els vells principis

Avui hi he tornat a entrar. Sense fotos, com una silueta de perfil enigmàtic. És l'ofici de l'escriptor, la condició humana, què volen les persones, què busquen, com pots connectar amb algú, per què ens sedueix l'anonimat...

He tornar a Manderley, deia la protagonista de Rebecca. No és un paisatge de boires o romanticisme... O potser sí. Quin munt de converses que deuen fluir a la xarxa. Apassionant. Hi ha molts tipus d'univers. Aquest, un dels meus preferits. Hi vaig conèixer els meus tres millors amics. Tres homes diferents, molt diferents, de carn i ossos, que cercaven el mateix: la dona dels seus somnis.

Tres és un número màgic, sovintejat als contes, a les llegendes, a les etapes de la vida, al món que construïm. Tres homes diferents, deia. Un artista, amb qui a l'atzar assaboreixo àpats i tendresa. Un psicòleg assenyat que sap viure bé i compartir moments. I un enginyer de somnis i paraules, que construeix el món en cada gest. Van sortir del no-res, atrets per una caçadora de paraules que escoltava i estimava.

Hi he tornat. Com tornes als vells principis. Escoltes i saps que els mots són fràgils, que tot depèn del dia, i de la nit, que de vegades som més agosarats, quan ens sentim més sols. L'escriptura és una necessitat. Viure-la així fa que la realitat més immediata sigui susceptible de descriure, que no te'n puguis estar.

Què volem quan travessem la porta? Què ens fa viure el plaer de qui no sap però vol saber de tu? Deixar-nos anar. I encetar una conversa. Amb molts matisos, amb la certesa que ja tens la vida tranquil·la que es mou al teu ritme. Amb el desig de trobar el que no tens, el que t'agradaria tenir.

He entrat i he sentit el mateix que vaig sentir quan vaig aterrar-hi la primera vegada. Que darrere d'aquells mots, d'aquella connexió, hi haurà algú que quedarà per sempre...

Caetano Veloso, Gilberto Gil...  Desde que o samba é samba...




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada