Dinàvem fa uns dies amb un amic. Dinar de carmanyola, vora els ocells, albirant des de les guaites la intimitat del vol precís entre aiguamolls. Ja som grandets, deia el meu amic. Ja som grans, pensava, sense diminutius. Els camins de bassals plujosos i el mar a tocar, sucar els peus, collir petxines, quines fotos, aquest és l'objectiu, descobrir el detall, copsar l'instant...
De nou a la cruïlla. Tiro enrere i veig un camí, uns quants, sense retorn. Miro endavant amb l'esguard d'un futur més immediat, un sender, a voltes costerut, enlairat, on el risc és més que una aventura, a voltes fondalada... I les passes, com les traces, empenyent la voluntat... Per no tornar-te invisible.
Matinada d'insomni, car no vius la teva vida tan sols, i quan la vols viure amb plenitud tornes a solcar la terra i escampar la llavor, el desig entre els terrossos fecunds, que si no tens aixopluc i et falta l'aire, prens la incertesa i l'esmicoles entre els dits generosos.
Corriol serè, somriure i mots, desmuntar la paradeta, i triar l'arquitectura de carrers antics, de masos romans, i per coronar la tarda, magdalenes, de xocolata blanca, de poma dolça, que aquesta nit no soparem... El retorn, l'abraçada, i tant, ja som grandets...
Matinada de records d'un dia plàcid. Toca llençols, quietud, tancar els ulls i somiar que les hores que vinguin de nou, seran regalades...
Rita Payés... Davis Whitfield... Blame it on my youth...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada