El més preuat...

Avui he convidat una gran amiga al meu recer dels darrers estius. La meva amiga està lluitant contra el mal del segle. Valenta. Molt. Quan et donen els resultats? Demà. Doncs eixamplem aquesta tarda, tant com puguem. Quan comenci el tractament, et cuidaré. Somriu. Ja vindran, de nou, els bons dies.

La meva amiga continua penjada d'un poca-pena que jo voldria lluny, molt lluny, no pas ella, encaparrada en tornar a la primera dosi d'afecte que van compartir. Una dosi prou forta com per deixar tot el que tenia, fa uns anys i anar a viure a prop d'ell. Un home tòxic que l'ha emmalaltit.

Tu rai que ho pots fer. Jo, rai? No és fàcil foragitar algú que estimes. De la teva vida, de tot arreu. No sé com t'ho fas, diu la meva amiga. No m'estimava. Pura defensa, responc. Esforç, penso. I fermesa.

Penso en l'enorme capacitat de la meva amiga per sobreviure l'embat d'aquest present injust que viu a pèl. En tot el patiment, en l'autoengany. No fa pas gaire vaig fer-li una visita. Mentre érem al seu jardinet vam sentir un cotxe que la meva amiga va reconèixer a l'acte. Va anar rabent cap a la porta del jardí i va sortir al carrer.

Va trigar una estona que vaig sentir com un mal presagi. Quan va tornar, va somriure, i darrere seu... El poca-pena, a qui vaig saludar a contracor. Va seure i va demanar una cervesa. I la meva amiga, és clar, va anar a buscar-la. Me'l vaig mirar. L'hauria maldat, com goses, però no ho vaig fer. Per respecte a la meva amiga, que va tornar de seguida, sortosament. Té, fresqueta. Gràcies, guapa.

La vaig mirar com seia, com li somreia, com li parlava. Ni rastre de la meva amiga, de la dona intel.ligent que estimo. Aquesta és la metzina, vaig pensar, un bon cos, jove, una veu dolça, algú que 'la necessita', algú que li fa el salt, que la té quan vol. Vaig decidir tocar el dos. No em va saber greu deixar-la en mans d'aquell cos, jove, d'aquella veu dolça... O potser sí.

Avui no parava de mirar el whatsapp mentre dinàvem. El meu també ha sonat però tot és qüestió de prioritats. Tant de bo se'n surti. Tant de bo puguem continuar compartint el millor dels anys que ens queden. Mentre admirem la llum del capvespre, l'acompanyo al cotxe. Abraçada. Infinita. Abans de la químio, festorra. Of course. 

Torno a l'apartament, a la terrassa, al meu recer, al meu present. Miro el mòbil. El whats a la pantalla. Postposo. Ara em ve de gust escriure, amb un rerefons de jazz.

Tot té el seu temps. El nostre, el més preuat. Aquest és l'aprenentatge.

Keith Jarrett... Everything I love...