Creuant el cel

Hi ha dies especialment sensibles. Per això escric. Quan penso en els afectes. En si realment he fet una bona elecció. Aquesta part més racional després d'aquests mesos d'enamorament, de present rigorós de és genial, de què bé quan estem junts.

Llegeixo aquests dies una novel.la que recomano, Dies apassionants, estupenda,  una reflexió sobre l'enamorament i els afectes. En un capítol de la novel.la, Ava li diu a l'Edith: si fem el mateix cada vegada que ens veiem, si parlem sempre del mateix acabarem per avorrir-nos. Potser es tracta d'això, de fer coses junts, d'estimar, de deixar-se estimar, de compartir.

Fa uns dies parlaves de dos amics teus i de seguida em van venir al cap L'Ava i l'Edith. Els teus dos amics, un home i una dona 'fan coses junts, com si fossin una parella'. Viatgen. Dius que el teu amic la passeja com un trofeu. De vegades les percepcions ens defineixen. 

Vivim en una bombolla, tu i jo, sempre al mateix espai, gairebé en secret, on passem moments boníssims, molt semblants però com que no ens veiem sovint, sempre semblen diferents. De moment, no ens avorrim... O sí? També penso, que això que tinc amb tu ja ho he viscut. I les preguntes són: em convens? Em fas millor persona? 

Imprescindible. Saber què volem. Escoltar-te, què penses, què vols, com veus l'amor, què en penses dels afectes. Llavors evoco els teus mots. Que no t'agraden les parelles, que no t'agrada el compromís, que no t'agraden les dones que et volen canviar i et diguin el que has de fer... 

Soc on soc. Amb la raó que de vegades no he tingut. Amb la reflexió que sempre posa les coses al seu lloc. Dubtar és bo. Posar el cap en ordre, encara més. Perquè és ara quan em cal prendre una decisió després de converses imprescindibles. He arribat fins aquí. Vull continuar aquest camí amb tu?

De moment ja he pres una decisió. Fugir no agrada a ningú. Però m'he sentit lliure. Com aquestes llàgrimes creuant el cel, estels que apareixen, brillen i es fonen en el firmament. 

Carole King... Tapestry...