La dansa dels teus somnis

Et porto un pa de pessic i un cafè amb llet calentet. Somrius. 'Gràcies'... Pujo escales amunt i m'aboco a la multitud. Com deus veure la quotidianitat des d'una entrada de metro, de rodalies, assegut, amb un gos vell arraulit al teu costat i un munt d'andròmines que et defineixen i de les quals no te n'has desprès des que et conec?

Escabellat, rinxolat, i aquest esguard blau que somriu vagament, com els teus llavis... Ens veus passar com es veu passar un món calidoscòpic... Mous els llavis... Sol·liloquis... Amb un fil de veu... Cap interlocutor... Només el soroll mecànic de les escales... Observes la multitud, el munt de mirades que es desvien quan et troben, et retroben, et tornen a trobar una i altra vegada.... La solitud té molts matisos. Com els somnis, com les expectatives refoses en el teu esguard perdut....

... El teu esguard perdut... Hi penso, davant d'un vidre entelat d'un tren atrotinat que em duu de tornada a casa.  Capvespre... Silenciós? M'arriba el ressò d'una conversa, un biòleg i un seu company de viatge... El sacseig eixordador del tren mig ofega les paraules.. En un parèntesi d'aturada incerta, caço una frase, uns mots: 'Els sistemes tendeixen a l'equilibri' ... Rumio... I faig memòria...Aquella entrevista amb Josefina Castellví, dona sàvia, de mots savis, precisos: 'La natura sempre acaba trobant el seu equilibri. El que passa és que li ha caigut al damunt un desastre molt gros, que és l'aparició de l'home a la Terra'...

Convé retrobar l'equilibri... Foragitar sistemes perversos... Reprendre la integritat... Convé compartir tots els segons que calguin, sentir-nos encuriosits per aprendre, reconèixer allò que no sabem, allò que no voldríem saber, el cor valent, el cap clar, quan el present sembla emboirat i, sovint, mancat de sentit. Convé acostar-nos i encarar-nos amb les nostres misèries... D'on prenem l'alè per conèixer sinó dels qui tenim i sentim a prop?

Sembla que passem desapercebuts en aquest temps que vivim però en realitat, sovint sense ser-ne conscients, estem vivint un futur col·lectiu... Davant nostre, a un ritme quantitativament poderós, el món transita...

Molt a prop del teu esguard, la dansa dels teus somnis...Terry Gilliam...  El rei pescador...

Soul man

Esperàvem la sortida de la canalla al pati de l'escola... Distant, a uns quants metres de la resta de pares, esperaves... sol... 'comme d'habitude'... Altres dies no ho hauria fet però avui... avui m'hi he acostat... perquè una amiga comuna se t'ha atansat, 'quant de temps', 'com va tot'... M'hi he incorporat a la conversa just en el moment en què la meva amiga batallava amb la teva ironia reconvertida en sarcasme... Fèieu broma .. 'Tu el que passa és que ets autista', et deia la meva amiga picant-me l'ullet amb complicitat. I tu et reafirmaves cofoi, justificant el teu posat de pare solitari, allunyat de la multitud, de la gent normal... Fèieu broma de la situació... i de cop i volta m'he vist reflectida, ara fa uns mesos, tu i jo, la mateixa conversa....

La mateixa conversa... Les nostres trobades... Em semblaves tan guapo... Em prenies el pèl... M'encantava el teu sentit de l'humor... Converses... De teves a meves... 

                      

Ara... ni teves... I amb prou feina meves... . Com ha canviat la nostra relació... Quin greu no tornar-te a sentir a prop i sorprendre'm amb un ... 'hola guapa', 'com va tot ', 'què diu aquesta dona tan eixerida'...

No m'agrada com ho hem desembastat tot, fer veure que no ha passat res...'Abans no s'espatlli la nostra amistat'... Fet... Ni tan sols puc acostar-m'hi quan ets ben sol... No em sento benvinguda... Deu ser l'hivern que em fa pensar més del compte... Deu ser que sento més el fred després d'haver sentit tant la teva escalforeta... Deu ser que l'arxiu que porta el teu nom encara és obert i em resisteixo a tancar-lo definitivament...

És ben senzill. El temps i una altra persona... i oblides qui vas estimar. M'ho va dir, fa temps, un home. Un amic...

Miro al meu voltant els homes que transiten davant meu, homes que m'han donat suport en moments difícils, amb els quals he rigut moltíssim, que m'han abraçat com s'abraça algú amb qui comparteixes complicitats, alegries, tristeses... Homes d'una peça o de més i que, com jo, trempegen la solitud amb més o menys encert, amb un munt de dubtes, d'incerteses, de possibles impossibles... Homes que cuiden, que respecten... Homes que es rebel·len, que lluiten, que aprenen el vol infinit de la simplicitat i la calma, que defensen l'empatia, que m'han emocionat, que s'emocionen, amb un cor que no se l'acaben...

 Per a tots vosaltres, James Brown, Soul man, molt especialment...

Només fet amb sons...

Va arribar una tarda amb una moto gran, molt gran i una guitarra. Duia una llarga cabellera. Tothom li deia Quimi. Venia a passar uns dies en aquella vall meravellosa on vaig viure un munt anys i on, de tant en tant, comparteixo els caps de setmana amb la gent que estimo...

Coneixia el terreny... Ens va dur a un gorg meravellós. Jo encara no sabia nedar. Les meves germanes grans n'havien après quan encara vivíem a ciutat. Me les mirava embadalida... Xipollejaven, feien braçades, s'hi tiraven de cap...Me'l mirava...en Quimi.. embadalida... Era tan guapo...Quan sortia de l’aigua, jeia damunt la roca, l’aigua regalimant per un cos... només fet amb sons...dibuixat...

Al gorg hi havia un salt d'aigua, una roca al mig i una vora de sorreta per on continuava el riu... Jo volia aprendre a nedar. Sola. M'hi vaig ficar a la part menys fonda, caminant, per la voreta... Però em vaig cansar. Descobrir una nova drecera.... Un univers  nou per a mi... Nedar... Em vaig impulsar i vaig arribar a la roca del mig. Un altre impuls i superaria el darrer tram...Un altre impuls...

Massa lluny. Vaig fer un crit. La mare també. M'ofegava...Ma germana gran s'hi va tirar. M’hi vaig abraçar, al coll... I totes dues que ens enfonsàvem... Sentia els crits de la mare, ofegats. I  llavors el vaig veure, molt a prop...La veu, serena i clara... 'Queda’t quieeeeta, bufona. 'Agafa’t a les meves espatlles'....  Ens va dur a la superfície... com va poder...

Quan la mare em va tenir a prop, em va abraçar. 'Com se t'acut', 'em matareu a disgustos'. Jo... jo el mirava, agraïda... Ens havia salvat...

El vaig estimar... Secretament... Com un infant...

La resta dels dies... van passar d'una revolada. Ens duia amb la seva moto d'una masia a una altra. I als vespres ens tocava la guitarra. Ma germana mitjana havia après alguns acords amb un amic del pare. En Quimi li'n va ensenyar molts més. Majors, menors, sostinguts.. Quina sort. I quina traça. En va aprendre tant....'Queda-te-la', va dir-li en Quimi. Ma germana va abraçar la guitarra. Encara l'abraça, sovint, quan enfilem acords plegades. El millor regal... Generós...

Un dia, cap al tard, se’n va anar... 'Lejos, muy lejos'…

El último de la fila... Insurrección... Molt especialment...

Entre parèntesis...

Assolellada... Imprescindible... Ens calia una terrassa.... I la vam trobar... Trobada d'amigues, n'he parlat altres vegades, en gaudeixo tant que el doll de mots és inevitable...

Acostumem a fer-nos propi un cap de setmana, de dissabte a la nit fins diumenge al vespre.. M'agrada retrobar-nos, com ens abracem, les rialles, les moltes ganes de veure'ns, la sort de poder estar plegades, les hores que tenim per endavant...

Com un ritual, davant d'una taula, sovint parada, iniciem la conversa amb l'entorn més immediat i quotidià: la família, la que construïm, la que ens fa ballar el cap i el cor, de la qual en tenim cura...Continuem amb les feines... de puntetes... I entrem en els temes que ens apassionen...

La política, per exemple. El món que vivim. Denúncies.. Aviat estaria enllestit. Uns quants lladres de somnis, amargats sense escrúpols, gamarussos, desvergonyits, mesells, penjats d'algun edifici o dins d'una cort fosca amb la seva pròpia brutícia, amb la seva immunda mesquinesa... Què vol dir que no hi ha esperança? Sempre, necessària, més imprescindible que mai... Esperança al cor, que ja ho diu la cançó, Sílvio, Omara, Ibrahim...

Bevem... I agafem alè... De la política... als sentiments... En els aspectes fonamentals coincidim al mil·límetre. Sentiments, relacions més enllà dels quaranta; com estimem la persona que més ens agrada; com ens estima la persona a qui més agradem; els canvis en el concepte de parella; nous sentits dels adverbis ara i aquí, dels verbs viure i conviure; en quin estadi ens satisfan les relacions; si es pot mantenir l'amor a un mateix tant com l'amor a l'altre... 

Entre tot aquest magma emocional, d'una cosa n'estem més que segures, més que d'acord: no volem reviure ni situacions ni relacions tòxiques. No volem que ens parasitin ni econòmica ni emocionalment. No volem renunciar a sentir la felicitat a la nostra manera. Volem conservar l'espai propi construït amb amor i cura. Si algú pot respectar aquest espai, gaudint del que donem, endavant...


Les converses es perllonguen... Fins que, molt amablement, ens conviden a marxar... Fins que la nit esdevé matinada... I l'endemà, no gaire tard, tornem a dedicar-nos el temps i l'entusiasme, el present... De nou un altre espai que ens acull... Una terrassa... Asolellada...De nou una altra taula parada... Reprenem la conversa...Els somnis, els viatges futurs, els dies que ens esperen....

No t'acomiadaries mai... o potser sí però sempre desitjant que sigui breu el parèntesi entre trobada i trobada...Tot és molt immediat perquè el temps apressa, com la vida. Important el món de cadascuna, importantíssim... Important l'equilibri entre nosaltres... No és això el secret de les relacions a moltes bandes?

Que ja hem pensat què farem quan siguem grans... Que quan escric aquests mots tinc molt present el cel de plata, el mar argentat que ahir emmarcaven un adéu tan sols per un instant....

... 'Non perderti per niente al mondo'... Via con me... Paolo Conte...

 

 

Espai sense fi...

Vam quedar a l'andana número10. M'esperava... El somriure net i clar, les faccions reflectint una certa fatiga. 'Massa viatges i molt poques hores per dormir'... Una abraçada infinita... 'Bella mujer', em va dir amb aquell castellà tan genuïnament seu... Feia uns quants anys que no ens vèiem... Malgrat el cansament, el seu rostre resplendia... I m'ho va confessar: 'El hombre de mi vida me ha encontrado'... Bona. Molt bona. Quina seguretat, quina certesa ... Durant les dues hores que va durar el trajecte que ens duia a casa seva vaig escoltar-la amb delit... Tenia tantes sensacions per compartir...

Preguntes, aquest costum meu de contextualitzar les relacions, res, dades bàsiques, el nom, l'edat, l'aspecte d'aquell home fascinant, d'on venia, on anava, què feia... a la vida... Vam riure... Només feia un any que es coneixien. Però ja sabien que l'un sense l'altre eren una vida a mitges...

On era el secret, la clau que havia obert la porta de la por, del recel, de la mandra, del no voler tonar a patir, a compartir? Moltes coincidències... I, sobretot, honestedat, sinceritat i una bona dosi d'humor. Al principi, molt al principi, quan es van conèixer, quan tot era indici, la meva amiga va agafar el seu futur company, i tot fent ús del sentit comú li va deixar anar tota una declaració de principis: 'no me seduzcas, si no tienes espacio para amarme.. o para ser amado'. Directa. 'No es mío, lo leí hace tiempo, no recuerdo...' va confessar-me mentre preníem un te a la saleta d'estar de casa seva, al seu petit santuari.

Quan em va tocar el torn de posar-la al dia dels meus afers... del meu afer fugaç d'aquests darrers mesos vaig fer via... De cop i volta els pocs sentiments del meu breu amor es van tornar molt petits, minúsculs, insignificants. Vaig notar que vessava 'paraules gastades' i que allò que recordava especialment plaent es fonia a la ment. Vaig entendre perfectament per què tants impediments, per què tants no perquè no, per què tanta seducció fugaç. En realitat havia topat, certament, amb un home sense espai ni per estimar ni per ser estimat....

 Penso en tot el que ha viscut la meva amiga, en el seu petit santuari, un indret de reflexió, un espai sense fi... I trobo un petit escrit... A l'atzar... I el comparteixo amb vosaltres...

Com ens refermen les paraules dels altres...Com de sobte allò que era fonamental per tirar endavant esdevé insignificant.... La meva certesa, avui, és una cançó que sempre he tingut molt a prop. Per allò que diu però, sobretot, per com ho diu...

... Silvio Rodríguez, Por quien merece amor...

Bons propòsits

Ara que gran part del meu marc de relacions fa bons propòsits de la vida sana que ens agradaria, faig el cor fort, agafo aire i  penso en tot el que em cal per instal·lar i consolidar aquests bons propòsits.Deia Carmen Martín Gaite que 'instalarse en un lugar viene a ser algo parecido a consagrarlo, situarse'. Convé consagrar el nostre espai, cuidar el jardinet que deia una amiga, tasca gens fàcil per a les persones que, ai làs, som poc amants de les rutines, de la constància, dels 'comme il faut' i, en canvi, ens hem deixat seduir al llarg de la nostra vida pel 'dolce fare niente', 'take a walk on the other side', 'carpe diem'...

Cuidar el jardinet .. Tenir cura del cos, del cor, de la ment, de l'entorn... Admiro els qui han assolit aquest estat de coherència entre desig i voluntat. Penso que sempre els he tingut ben a prop, però és ara que en prenc consciència. O potser que sense adonar-me, estic seguint un camí més platxeriós... De fet fa uns dies en parlàvem amb ma germana. Li deia que notava canvis en el meu entorn més immediat... Canvis en la qualitat humana... Canvis en la gestió de les emocions....  Canvi en 'allò que fa perfecte el moment'... I són canvis que em vénen de gust, molt, moltíssim....Relacions sanes, persones sensibles, empàtiques, solidàries, creatives, emotives...

Tres recomanacions:

'Un bé de Déu' com la Montserrat Braquets anomena els quadres magnífics que ens ofereix. Una exposició molt interessant a la Cabanya del Castell de Montesquiu molt recomanable. Artista senzilla, amant de la natura i de l'art proper...Gràcies, Montserrat,  per la bona conversa i pel teu present...




Un film pausat, honest, sensible, La delicatesse...  David i Stéphane Foenkinos ens fan una proposta molt particular de l'amor i del respecte...






I un bloc magnífic que m'ha captivat, Enfilant finestres, d'Empar Sáez, una creadora polivalent i fascinant. Gràcies, Angi, pel descobriment.






Entorns que ens fascinen, que ens sobten, que conviden a la reflexió. Pedro Guerra, Debajo del puente, proper...