Rondalla...

Fa uns dies vaig assistir a la inauguració d'un postgrau amb gust de llibre i lectura. Vaig poder assaborir una presentació i una ponència magistral de dues dones magnífiques que en saben un munt. De lectura. De cultura. Edats diferents, estils diferents, angles diferents.

Vaig coincidir amb la Laura a l'entrada de la Facultat. L'envoltaven la seguretat, el glamur, les autoritats... Riallera, efusiva... Mediàtica. Vaig passar per davant seu, discretament i vaig arribar a la porta d'entrada a l'aula. Per l'altra porta, em va dir algú, qüestions de protocol. Al meu costat hi havia la Teresa, discretíssima, amb una carpeta a la mà i posat tímid. Ens vam mirar. I per l'altra porta, hi vam entrar. Ella va seure al davant. I llavors va entrar la Laura, amb tots els honors.



Va citar Margarit, Espriu, Sanahuja, Shopenhauer, Garcés... Un munt de frases brillants, d’exemples d’alumnes agraïdes, de referents cinematogràfics excel·lents. Quan va acabar, la Laura va somriure a l’audiència i va marxar envoltada de seguretat, de glamur, d'autoritats...

 Com que la Laura havia superat amb escreix el temps atorgat, la persona que ens va fer entrar a la Teresa i a mi ‘per l’altra porta’, va suggerir fer una pausa. La Teresa ens va mirar amb un posat murri. ‘Difícil de superar’, va exclamar. Vaig somriure, com la majoria d'alumnes. 'Miraré d’estar a l’alçada'. Va seure, va fer una ullada a l'audiència, aprenents, de lectura, de cultura, i va iniciar la brillant lliçó magistral.

 

'Us explicaré una rondalla'. Els tres fills del Tzar. Amb el fil embastat de powerpoint mesurat ens va regalar un relat imaginari magnífic. Quina saviesa. Quina ironia a voltes. Què ben embastat el discurs, les imatges, la llibertat dels mots... 'Reading is highty addictive, don't start'. Sublim. Quants autors, quants llibres per descobrir: H. R. Jauss, Wolfgan Iser,  Rudolph Arnheim, Joseph Kosuth, Roland Barthes...

Diu Gilles Thérien que quan llegim es posen en marxa diferents processos: neurològic, cognitiu, argumentatiu, cultural, afectiu... Diu la Teresa que el futur de la lectura va lligat a la comunicació. Visualitzar, verbalitzar, sintetitzar... I conte contat... Conte acabat? Aplaudiments, un munt.

Vaig esmunyir-me entre la multitud i vaig sortir de l'aula amb els mots de la Teresa encara rondant pel cap curull de coneixement amb majúscules.

A Change Is Gonna Come... Aretha Franklin...

L'infinit dels records

'T'evocaré lluny'... Riba.... El temps perdut? Guanyat, bien sûr. Proust, Swann, la tante Leonile... Un racó de sofà que t'acull, també la lectura, fragments que llegeixes amb cura, una i altra vegada. De tant en tant, la vista a l'infinit dels records.

Tens gana, menut? Company de dies i nits, bon jan, mou la cua, sap que el perol d'arròs que bull a foc més lent tindrà amo... Ajagut al costat, evoca potser també els temps de cacera, el temps que no recorda perquè el vas acollir quan era ben menut. Au petitó, a sopar... Bon jan...

Les nits, els licors, les matinades al jaç de llençols delicats ara freds però encara perfumats... No oblides els dits, les besades, els cossos plens d'onades... Però encara tens temps d'admirar les estrelles que claven la llum mínima i pausada...

Amb sort la primavera, els dies allargassats, els matins caminant vorejant els camps que encara ploren l'hivern. Si l'instant són els versos d'un vol, el sentiment és aquesta saudade del cor què vols, de l'ai al cor, del cor trasbalsat. Els batecs, com les metàfores... Imprevisibles...

 'So em teus braços', dos glopets de licor que amara l'esperit i la lluna que minva al toll, a la barca de tants viatges al llarg d'aquests anys... Entre el cordam i els records, Foix en sabia, malgrais tout.

 Swann, de nou... Avui ben d'hora, l'escala de cargol i el suau capbussar al cantó de l'amant, tàlem secret, refugi d'una dansa de sospirs compassats. Somrius, evocar, lluny... Si apagues el llum s'esvairà el record? El dolç alè d'uns petons navegant damunt la pell suau... Darrer compàs, silenci lliscant, enamorat...

Joao Gilberto... 'Eo tenho esse amor para dar'...

I després?..

Sóc una mica conegut... I va escriure el nom. Quin honor, vaig pensar. L'atzar... La sort... El plaer de descobrir que de vegades la vida ens fa el regal de mots que il·luminen el dia. No és admiració... O potser sí. Els anys són al cor... La vellesa que ens retorna el mirall, té el sentit que el temps ha esculpit al nostre cos...

Quan només has llegit paraules, quan has trenat converses brillants, el desig de la trobada, del cara a cara, empeny amb força. L'escenari... Un escenari. Una estrena teatral i una de real. Sortir del jardí, somriure, l'has trobat bé, he entrat per l'altra porta. Evoco els anys d'IEC, de diccionari, d'amistat que encara conservo, de discussions filològiques, carrer del Carme avall, les Rambles i el món encara per tastar, per entendre, per comprendre.

Un vichy, una clara i una taula per filar el primer acte: el regal meravellós, un detall, em deus quatre versos, com t'agradin més? Com et vinguin més de gust. I l'esguard retroba l'altre. Ben diferents, l'elit i la plebs... Sort de la cultura compartida, el gust per la poesia, pel Delta 'quan el sol declina'... La saviesa, el delit d'aprendre, la maduresa... Sortir del jardí i entrar a l'escenari. L'obra més propera som nosaltres a la foscor. Les emocions fortes, davant nostre.

Seducció... Un restaurant a quatre passes. De nou davant per davant, viandes essencials i un vi negre triat del qual en bec un parell de glops. Destrio els mots, en prenc nota, escolto i assaboreixo les postres... Dolçor i la conversa que s'enfila Delta enllà.

Retornem al món, al soroll, Rambla amunt. 'Dona'm la mà i caminarem junts', lleugers, que la Ventafocs té hora de tornada i tu tens el somriure del desig renovat, gustós. És la nit aquesta nit, quan ens diem adéu, faig tard, una vetllada que sembla somiada.

I després? La lluna que fa el ple d'una nit regalada...

Fellini... Mastroianni... Otto e mezzo

Per la libertà

Brou calent, a recer de la pluja i la pedregada, del fred, de fora i de molt endins. A la cruïlla, la Pedrera, espectadora omniscient... Encara que sigui de nit, encara que no som els que érem, les que hauríem pogut ser... Sonen crits valents, no marxeu, hi ha brou calent...El caliu de la guitarra, Where have all the flowers gone? Esbosso un somriure... A perfect day...

Com és que no en som més? I les xarxes que van empoderar la gent, on són? Curulles de fakes i de descrèdit, d'ensopida indiferència, el pitjor enemic del poble, perquè si el poble no creu en la llibertat, què i a qui ha de defensar?

El mandat democràtic. Les urnes. La declaració d'independència... Arrufat, Fernández,  Forcadell, Gabriel, Cuixart, Llach, Hassel... Carisma, sense por, amb les conviccions clares i contundents. El pas endavant, el pas al costat... Ni un pas enrere... O és que no tenim memòria?

Brou calent, unitat, fred als peus, al cos, al cor... Les mans a les butxaques, la nit és l'instant, l'inici... Les guspires no les sap ningú... I en la guspira que el foc ens torni a alçar, que torni l'estol de gent, el crit valent, l'estirar fort i que caiguin els botxins de la por...


Quilapayun... Bella Ciao...

Hivernant...

Cansat que sempre tingués jo la potestat de l'última paraula. Respons amb una icona de sorpresa. Que ja no formava part del seu present. Dues icones de sorpresa. Ni molt menys del seu futur. Una icona de dolor... Espera que tanco persianes. Deixo el mòbil al sofà. Abans de baixar la persiana miro la silueta dels Munts a través dels vidres... Capvespre, fred, molt, l'aire glaçat. Escalforeta a dins. Tanco persiana.

Torno a agafar el mòbil i m'estarrufo al sofà. Manteta. Pantalla. Missatge de resposta. Tremenda  manera d'acabar una relació, reina. Icona de patiment. Sí, noi. Amb la mateixa intensitat que quan la vaig iniciar. Una icona trista. N'estaves molt. Dues icones tristes. Massa. Un estol d'icones tristes. Les dosis eren tan petites i tan espaiades... Icona de dues mans pregant. El pitjor que et pot passar en una relació (escrivint...) és que sentis que tot el teu món (escrivint...) gira a l'entorn d'algú (escrivint) que no et correspon...

Et truco? Millor. Estàs bé? Sobrevisc. Doncs jo vull enamorar-me d'algú. Ja t'ho has pensat bé? Per què no? No sóc tan vellet. I tinc força èxit als portals però... Però? On és la dona dels meus somnis? Als teus somnis, potser? Reenvia'm els correus, princesa. Vols dir? Sí dona, un punt de vista masculí no et vindrà pas malament.

Reenvio. Un minut, dos, quatre... Déu-n'hi-do, Tereseta. Quan t'hi poses, t'hi poses.. I va respondre, el tio... Mal fet. Trobes? Jo no t'hagués contestat.  Hauria passat de tu de debò. Pensa en les persones que han entrat i sortit de la teva vida amb el mateix compàs. Espera que m'ho apunto. Em citaràs al proper doll? Of course. Apunta aquesta també: de l'enlluernament al menyspreu. I tot t'ho fas tu soleta. No n'aprenc. Quan siguis velleta. De pulso tembleque. Ai Mafalda, Mafalda...

Què bé tenir-te a prop. A tres-cents quilòmetres, reina. Doncs sentir-te a prop. Feia temps que no ens parlàvem.  De lo bueno de la vida? De lo más mejor. Què en saps de la resta de la teva requesta? Com diu en Kiko Veneno, 'cada bicho va buscando su harmonía'. La majoria 'estan en una relació', que diu el Facebook. Això és bo. 'Quiéranse y no den por culo', vaig llegir una vegada, un grafit, molt visual... I convincent.

Així que vols enamorar-te? Un unplugged, floreta, que no ens quedem en l''estem en contacte' fastigós. Hauràs d'esperar la primavera, rei. I tu? Jo? Hivernant...  

Barbra Streisand... Barry Gibb... What Kind Of Fool...

Fites

Voregem el riu Tenes sota un paraigües de pastor, sentint la pluja aixoplugar la riba, els gorgs,  l'aire fred de l'hivern. Sant Miquel del Fai, decidida a aplegar cada racó del paisatge al cor... Havia de ser una altre l'itinerari però quina sort coincidir amb tu en la multiplicitat de futurs immediats, que el dia sigui un altre diferent, que la pluja no ens faci recular... L'acord i aquesta mirada de per què no, d'escriure un altre present. Amunt i a l'aire.



Crec que les coincidències vitals no són només les afinitats. És el mateix concepte de l'imprevist, si tens la sort que algú el sàpiga entomar com tu. Quan canvies la ruta i dius que sí, que en el silenci del migdia i sota els cingles de Bertí vulguem carenar pel sender del Cingle Vermell curull de fites...

Riells sota els peus i aquella gana de quarts de quatre, ensumant la carn a la brasa, les botes enfangades... De tornada a casa, penso en els revolts que hem hagut de recórrer, en el paisatge que descobrim, aquest sobtat Montseny enfarinat de neu... Always and forever, bona tria, penso, mentre faig un esguard de tant en tant al teu silenci, l'atzar d'aquest diumenge plujós...

El fred de l'hivern mandreja fora mentre mirem fotos al sofà, la llar de foc, el caliu ben a prop i el que més m'agrada... El viatge de les mans, del cos... Rarament puc veure el color dels teus ulls, només quan em mires calmosament, com ara...


Bill Evans... Like Someone in Love...

Quarts de vuit...

Comentàvem ahir amb una amiga el munt de dies que no publicava cap doll. Estic gestant, vaig respondre. Va somriure. Sempre has estat molt disciplinada a l'hora d'escriure. Cert. 'Temps de reflexió d'hivern', que deia Bibiloni. Imprescindible.

Dies de fred amarant de gebre les ribes dels rierols, 'anar a cercar camins' i de vegades no trobar-los, esgarrapar hores de llum per barrancs ignots, baixar fins a les fondalades feréstegues, aquella sensació de no saber on ets. Llavors grimpes i trobes el cim de referència. Un nord que et fa avançar. Un nord on trobar els mots que et defineixen.

Dies de recolliment, de lectures, Lolita, proper Club de Lectura. Curiós llegir-la després d'una adaptació al cinema tant impactant... Kubrick, blanc i negre, repartiment emblemàtic, James Mason, Shelley Winters, Sue Lyon...  Inquietant Nabokov, el retrat d'una obsessió, el procés creatiu singular d'un escriptor actual i polèmic. 

Dies de tren, de gestos senzills, els dits d'un home abillat clàssicament correcte, acaronant la seva parella. Anar a treballar plegats, el rostre mig adormit, trenta-pocs... De vegades el tren mena a un nord idealitzat, de vegades a un sud rutinari. Però aquesta tendresa, els dits, els detalls, l'esguard... A quarts de vuit del matí, s'agraeix...

Louis Armstrong, Ella Fitzerald... I Got Plenty O' Nuttin...

Per sempre?

Fa uns dies vaig demanar en préstec Y colorín colorado... Tu, de David Safier. La vaig triar a l'atzar, vaig llegir unes quantes pàgines i em vaig imaginar a la terrassa de casa degustant les peripècies de la Nellie, la protagonista. La bibliotecària que em va fer el préstec l'havia llegit i va moure el cap tot dient que aquest Safier no li acaba de fer el pes. Ja sabem que el sentit de l'humor depèn de les persones. Tants caps, tan barrets. No en vaig fer cas, de la recomanació. I vaig acaronar el llibre com faig sempre davant d'una novetat, com un regal preuat. Us en faré cinc cèntims al proper doll.

Parlava amb una amiga sobre els homes i les dones singles, com ens relacionem, què volem. Ells volen parella, si més no la majoria, em comentava. Viure amb algú. No estar sols. I nosaltres? Ella és partidària d'una relació lliure, compartir certs moments però sense compromís. I això de viure amb un home, ni ho contempla. Pensa que els homes són molt més portàtils que les dones i que hi ha dones que són molt retorçades. Ells simplifiquen molt més. I què passa amb l'enamorament?

Rellegeixo alguns dolls que he escrit sobre les relacions entre homes i dones. I penso que la majoria de vegades hi donem massa voltes, cert. Sobretot quan hi ha sentiments pel mig. Tenim un model de parella encastat en l'ADN. I lluitem contra aquest model. Per altra banda, una parella és un pacte a dues bandes. Una cosa és viure moments plegats, i una altra festejar, crear vincles, entrar en la vida d'algú, compartir marcs de relacions comuns... Res és per sempre. Però quan estem a gust amb algú ens agradaria que fos... Per sempre?

Pànic a la felicitat continuada, que deia un bon amic fa uns dies. El meu amic fa temps que viu una relació privilegiada amb una dona que l'estima i l'accepta tal com és, amb totes les seves mancances. Vam anar a la Toscana, m'explicava. Ella va preparar i pagar el viatge. Va dir que hi volia anar amb mi. A aquestes alçades Teresa, jo sóc pràctic. Gaudeixo perquè la veig feliç. I no penso si no en tinc ni cinc o sóc un mantingut. Ella vol estar amb mi. I jo me l'estimo. Res a dir.

No hi ha dones com nosaltres Teresa, diu la meva amiga. Tu ho faries per algú? Depèn. La meva amiga i jo formem part de les primeres generacions que ens vam rebelar contra el model del príncep que ens ha de salvar de qui sap què. Perquè no es tracta de salvar ningú. Només d'acceptar la realitat. Sense deixar de renunciar al que som. Vet aquí el repte.

Sophisticade Lady... Haden... Darrerament imprescindible...

El temps que aturem...

Llegeixo aquests dies Hijos felices de padres separados. Una lectura molt recomanable amb reflexions importants com aquesta:  'Ser autónomo en las cuestiones amorosas no es tan sencillo ni está al alcance de todo el mundo. Hace falta que uno sepa afrontar sus propias necesidades, conozca sus propios anhelos, deseos y esperanzas y sea capaz de satisfacer por si mismo buena parte de ellos'. Prenc nota. Trobar algú amb qui compartir el teu món no ha de generar relacions de dependència. Sentir que ets tu mateix i compartir-ho amb l'altre no és una declaració de principis. Ha de ser una realitat.

Dies de tardor, vacances compartides vora el Ter, cinema de crispetes i jocs de famílies... Dedicar el temps que aturem en els bons moments, assaborir una quants somriures d'agraïment. Entre dibuixos i deures la infantesa creix camí de la pubertat, la gran etapa d'inestabilitat i sorpreses emocionals de primer ordre.

T'agafa de nou encara que hagis previst i t'hagis predisposat a emprendre aquesta nova fase. Res comparable a la realitat. Cada fill és un món encara que visquin els mateixos processos. El descobriment del canvi. En ells i en el seu entorn.

Dubtes, com dedicar el temps a les persones que estimes, com gestionar el trànsit de ser dos a tres, de generar vincles positius. En el camí de mirar d'evitar conflictes es produeixen reaccions que no pots modificar perquè es produeixen en off. El que no vivim però que sí que viuen els altres i que, amb tota seguretat, farà trastocar l'ordre de les coses, dels afectes...

Charlie Haden... My Love and I...

Un bany de realitat

Deia David Trueba en una entrevista amb l'Eva Piquer: 'Quan em diuen que a mi em va tot bé, els respondria: Comparat amb què?' Ahir, mentre esperava visita a un hospital envoltada de vellesa, de salut fràgil, vaig pensar el mateix. Comparat amb què?

Avui he ofert diners a un home assegut davant l'estació. L'aspecte, el fred, les bosses... L'home m'ha dit que no, que no li calien els meus diners, que estava assegut allà perquè volia. M'ha ensenyat una llibreta d'estalvis farcida de bitllets de cinquanta euros. Ho veus? No em calen els diners. Però no teniu fred? Una manta... Ja la tinc, assenyalant una bossa...

Em pregunto de bon matí: tot em va bé? Tot va com ahir, com avui, la vida que et trobes davant teu, quina és la propera decisió, què en fas dels dies que s'apropen. Malgrat el fred, de vegades al cor, compto els segons del que vull, del que voldria. En lloc de seguir el meu curs, hauria segut al costat de l'home davant l'estació. Un bany de realitat, de tant en tant, no cal més.
  
Tom Waits... All The World Is Green...