La prima mela

L'estiu que fina, el nostre somni, abocar-nos al dolce far niente, un whats, un enllaç i la bella Itàlia ens sedueix. Tries, triem un recer del nord, que no hem viatjat mai juntes però és l'ara i ho fem. 

Quan és tan senzill fer del teu somni el meu, quan coincidim en les petites coses tot és molt més fàcil. D'ençà d'aquella classe on vas seure al meu costat, d'ençà d'aquell aniversari que generosament ens vas regalar, la nostra amistat ha teixit tots els possibles moments que hem compartit.

Un viatge breu però intens. Cada dia, cada nit gaudits, a bastament. L'apartament proper al centre, caputxetes cercant on érem, qui érem i per què. I poder deixar-nos anar i descobrir la bellesa d'un indret on els poblets abracen l'aigua amb plenitud.

Como, ben nostre, turistes de cor, de passejades per carrerons, il Duomo, terrasses curulles de gent, seduïdes per Da Pietro, aquell sofà meravellós i un blanc fresquet, placidesa. I assegut al sofà del costat un home seductor, viatger, de somriure net, generós. Un home per a tu, màgia, Cheers, va dir i vam alçar les copes, una conversa de nit, descobriment... Ens va faltar un comiat més càlid, ja ho veus qui sap si mai tornarà a les nostres vides...

I l'endemà remuntar el llac, vorejant els poblets, i amb la teva intuïció baixar del vaixell a Varenna, casetes acolorides, vine que veurem unes vistes inoblidables. Un sender feixuc però vam coronar el castell de Vezio, i aquella taula parada... Per a nosaltres? Tant de bo. Els jardins de les parques, tot és finit, però la immensitat va ser la nostra aliada.

El ferri, el captard a Bellagio de villes suntuoses, de carrerons abocats al passeig marítim. El nostre bus, el darrer, però encara ens quedava prou temps per regalar-nos un sopar al Suisse, quina sort trobar taula, quina sort  reprendre la tornada en bus d'anècdotes viatgeres, i per la sinuosa carretera, adolescents al seient de darrera i la certesa d'arribar al nostre recer, de nou...

Sense presses, acollint el temps i fer-lo nostre, piano, piano, al funicular, Brunate, i de nou sender empedrat, i quan ja érem a pocs metres del far, la terrassa de l'AcQua CiAra, i la teva veu, som unes dones felices, quin plaer soles admirant les vistes, el llac d'intensitat blavíssima, plenitud.

Converses de nit, uns quants homes a la nostra vida, volen i dolen, tot ha de ser tan complicat? Es perden en la inquietud i la solitud, en el sexe puntual i el zero pressions, missatges contradictoris, però som nosaltres qui sabem definir quan entren a les nostres vides, com i per què.

El proper viatge? Qui lo sa. Abraçar els records i  deixar que tot flueixi...

Angelo Branduardi, Cogli la prima mela...

Vida pròpia

Avui he revisitat un film que m'apassiona, Running on Empty. Viure una vida que no has triat, una identitat que no pots compartir amb els teus amics perquè el teu món no té res a veure amb el món suposadament normal, perquè el teu pare, a qui admires i a qui ets fidel, t'ha transmès que cal combatre al sistema. Sobreviure, incertament. 

El passat, inevitable, la infantesa, intensa. No era la teva lluita, perquè només tenies dotze anys. Però quan en tenies sis ja cantaves 'El pueblo unido jamás serà vencido', i sabies qui eren Franco, Pinochet, i que els diners eren als bancs i que els empresaris  explotaven els obrers. I a l'escola tothom t'assenyalava perquè eres pobre i tu miraves de fugir, abraçant la solitud,  escrivint. I eres fidel i compromesa, i volies estudiar, sortir d'aquell món que no era el de les teves amigues. No volies ser diferent. Volies ser com les altres, uns pares normals, una vida normal 

Viure al límit, explorar les drogues sabent que formava part de la curiositat, perquè estudiaves, t'esforçaves, les bones notes, l'amor per les paraules, el desig de tenir una vida pròpia. I trobar el teu lloc, l'amistat amb majúscules, i valorar que al capdavall calia combatre la injustícia, lluitar, comprometre's, tenir voluntat per arribar on has arribat molt més lluny del que havies imaginat.

Running on Empty, córrer en el buit, un lloc enlloc, plorar quan River Phoenix retroba l'àvia i ella no sap qui és, plorar quan decideix que el seu futur és la música i l'amor de Martha Plimpton... Una banda sonora emotiva, un guió de ferro, uns personatges  ben definits, creïbles, planificació magistral. Intimitat, somnis, prendre la decisió de seguir les pròpies passes a contracor però al cap i a la fi ben teves.

James Taylor... Fire and Rain...

Parfait amour

Dorms? No gaire. Masses emocions. De vegades surto a la terrassa, escolto la fressa del riu i esmicolo els pensaments ingrats, de matinada. Vius de sensacions intenses. Desbordades? Tocar el cel, surar i de cop estimbar-me sense xarxa. Sempre has brillat, els teus ulls, vellets noia, potser sí, però encara conserven la llum, la teva llum. Esbosso un somriure. En vols més? Gelat de limoncello, tu, coulant... Gustós, el moment, el teu suport.

Sortim al carrer de quarts de dotze. Recordes les nits? Les nostres, ballant de matinada, aquells voltors que ens encerclaven, que tu no veies... Ja saps que quan ballo tanco els ulls i el món esdevé el meu mon, ben meu. 

Trista? No pas. Bé, una mica. Ja ho saps que en costa aturar el cor, potser caldrà asserenar-lo, l'encert, sentir, de vegades pensar, ets una dona forta, no et pensis, no en tinc cap dubte, fem el darrer glop? Parfait amour, o imperfecte. Somrius. Jugo amb les paraules, ja em coneixes. I caminem a la recerca del millor licor, de la nit perfecta.

Reprendre el fil, després del laberint i trobar el camí de tornada. I quin és el teu futur immediat? L'estiu, a tocar. Amb una mar de fons i de desig. I tu dius que ets velleta. No envelleix l'amor. L' amor t'empeny a viure. No has estimat prou? He estimat massa. 

Fes-me el favor de triar bé. D'aturar-te quan siguis al teu cel, surant cegament, i baixa, i pensa en allò que et convé en allò que sempre has volgut. En prendré nota. Licor de préssec? Demà no matinem. 

La dolçor, la conversa, allò que em recordes allò que ens uneix, que esdevé, que roman, que som com som i que ningú gosi canviar-nos.

Et maintenant... Gilbert Becaud... Avec plaisir...

Un altre futur

Sec al banc de la plaça, davant d'un músic de carrer senegalès, la guitarra, tres acords, la veu al vent que acarona la tarda. Encara queden segons per tornar al meu recer, però assaboreixo els darrers compassos d'aquesta Girona que em captiva.

Dia regalat, paradetes i carrerons, i el pendent empedrat que mena a les escales d'una catedral curulla de gent que fa el badoc.  Els ponts, el riu, i el Terra, mític, el temps passat i el present, seguint la fressa de veus i vianants.

Darreres notes, darrers segons, i de nou al tren, de tornada a Caldes, ple com un ou, que surto a l'andana i un bri de pluja m'acarona, i faig corredissa fins al portal del balneari.

Pujo a l'habitació, barnús, el jardí,  la terrassa, el camí empedrat, i de puntetes, m'endinso a la piscina termal, acluco els ulls i imagino...

Un altre futur, preuat, els segons allargassats, que tot fos com voldria, el cos surant damunt l'aigua, el meu element, captard, el fons il.luminat, el cor quiet... 'Allò que fa perfecte el moment'...

Grant Green... Idle Moments...

Viandes

Porto dues ampolles de blanc i una de negre. Canvies el negre per un que ja tenies. No hi dono importància. Demà quin temps farà? Fred, potser sol, potser núvol. Saps que han proposat fer els calçots al forn? No els he tastat mai però segur que són bons.

Ve de gust. Retrobar els amics, les amistats. Us va bé que vingui la Teresa, la que va venir per Sant Joan? Em van agradar les respostes. Si és que mi se'm pot portar a tot arreu. 

Enfilem el camí, serem els primers, no pas, la primera convidada cull flors, gira el cap i en veure'ns, somriu. Abraçada de segons, què bé que hagis vingut, i tant, i la mare, em pregunta, bé, responc, al seu país petit, envoltada de natura.

Deixo els blancs a la nevera, abraço l'amfitriona. Quina bona oloreta. Treu del forn una plata de carxofes i una altra d'espàrrecs amb gírgoles. Fa un sol que enamora. Dinarem a fora? 

Parem taula amb la dona que collia flors a qui conec des que era menuda. Seiem. Tu, al meu costat. I les parelles, Tere? Et miro i responc. Ja fa un any que tenim...  Em mires. Una relació? Així que sou parella, diu ella. Tu fas que no amb el cap. Ella somriu. Cardamics? Of course. 

Sec de cap de taula. L'altre cap de taula és la teva antinòmia. Un tros de pa. Com la seva dona. Un encant de parella. Al meu costat una dona forta, va perdre el marit fa sis anys, no la coneixia, un càncer, el trobes a faltar, això no ho oblides.

Les viandes a taula, i el vi, serveixo un blanc fresquet, boníssim, el negre també ho era, no sé pas perquè el vas canviar. No calia que t'aixequessis, dona, cert, tens una molla al cul, ja no em moc, entre altres coses perquè tot és boníssim, també les converses. 

Es gira vent i entrem a dins, llar de foc, assaborint rialles, complicitats... Quina sort poder gaudir d'aquest cafè, d'aquest licor, de l'anècdota, de la transcendència. I del que més m'agrada, les abraçades de comiat, ens tornem a veure, no ho sé, si més no per Sant Joan, diu l'amfitriona. 

Pugem al cotxe, de tornada a casa teva on tinc la meva bossa de cap de setmana. Sortim i anem cap al cotxe. I veig la guineu. I la crido fluixet, guilla, viiiine, i em fas callar, no és bo que segueixi a tothom. Jo et dic que jo no soc tothom. 

Entro al cotxe amb el cap emboirat. Davant meu la guineu. Quan avanço amb el cotxe, s'esmuny entre els matolls. 

Jo també em sento una mica guineu. De vegades et vinc a veure, de vegades m'ofereixes menjar, de vegades camino al teu costat...  

Fa uns dies llegia que no podem donar poder a algú de qui depèn el nostre estat d'ànim. Al capdavall, què és això de l'amor? Collonades. 

Pau Riba... Amarga crisi... 

Aixopluc

Avui he enfilat l'itinerari dels meus caps de setmana alterns. Abans d'arribar a Cussons he vist un cotxe aparcat al trencant del camí que mena als Munts. Calfred. T'he evocat, el camí de tornada on m'explicaves que havies fet de pastisser, i rèiem. Va ser bonic. Qui sap on ets, què fas, si et passa com a mi, que de tant en tant faig present el passat que vam compartir.

Ahir vaig rebre un correu entranyable. També et recordo, també de tant en tant evoco les nits pujant al teu recer, el jazz, el jaç, l'art de ser-hi i escoltar-nos, de sentir-nos a prop, i és clar que ha canviat la meva vida, com una mitja, i és clar que sóc cara d'escriure. L'enamorament, l'amor, la passió em van donar els millors moments d'escriptura perquè els mots brollaven damunt el blanc de la pantalla. 

Dorms... O potser no. Em calia la nit serena, sentir-la... Ja vinc al teu costat, així que acabi aquest doll per retrobar la teva tendresa, la  calidesa quan m'agafes i m'abraces... És bonic tenir-te a prop, la complicitat, la pau que m'aconhorta en aquests dies, mesos que visc a pèl, que sobrevisc... 

Tot ha canviat... Com no podia ser d'una altra manera. Sou amb mi perquè us vaig viure i estimar, perquè em vaig deixar anar, perquè el temps era ben meu i el vivia intensament... Tot ha canviat i tot retorna. I mentre els batecs del rellotge em recorden que és de nit, de matinada, algú m'espera.

Pujaré els graons i en el nocturn del teu respir compassat, deixaré lliscar el meu cos frec a frec amb el teu... Només era això, poder abocar quatre mots. L'abraçada, els ulls clucs i lentament sentir que som tu i jo,  de matinada.

Carol King... So far away...

Nit glaçada

L'any que et dedico, des que vaig tornar a fer-te present, el fràgil gest que et reclama perquè, al cap dels anys hi ha desig, intacte. No va ser debades. De vegades cal ser valent i deixar que l'impuls meni els actes.

I, entre llençols, retrobar els vint-i-sis i més, una mica més, que només canvia el cos no pas l'esguard, la veu, l'humor, aquesta abraçada ardent. Retorn als setze, i una mica més. Indescriptible allò que m'empeny a tu. Inevitable.

No dius el que penses, no sents el que sento?  No pas, no cal? Preservo el tacte dels teus dits, aquí, sé que ets tu, dius, i tant, encara que només, encara que tot em faci estremir, sóc amb tu, vora teu, amarada de tu, invocant l'oratge.

Fred de nit, que quan t'he deixat i enfilava el camí de tornada ja et trobava a faltar. Per això em calen els mots, per això l'enyorança, al bell mig d'una nit glaçada, escrivint aquest doll per a tu, perquè em duguis al bell mig de la teva nit, ara que l'any s'acaba.

Aclucaré els ulls i et somiaré, de nou, entre llençols, com si hi fossis, com si em sentissis  arran, nocturn, frec a frec, oratge...

Thelonius Monk... Round midnight...

Inevitable...

Dues setmanes, tal dia com avui i encara miro el teu whats mentre penso si hi penses en algun moment, si també mires el meu. 

Ahir una bona amiga em confessava que als seus seixanta-quatre encara era capaç d'enamorar-se.  Tocar el cel per uns instants, sentir-se a dos pams de terra, somriure fins a l'infinit. L'edat no sap de sentiments

Aquest dies de platja, de ser amb mi, de cuidar-me, d'allunyar els pensaments, de prendre distància han estat prou ferms com per oblidar-te. Una mica.

Com li dius al cor que no bategui? Com oblidar les abraçades, els llençols, les carícies, els capvespres, les caminades, la tendresa de racons compartits... 

Hauré d'aprendre de tu, fer el cor fort, desfer els sentiments, retornar a la meva vida perquè ja no tinc el que vaig perdre, i el futur immediat és aquests present rigorós, aquesta matinada, la fressa del riu, el silenci, inevitable.

Julie Andrews... Crazy World...

Mots d'amagat

Viatge de prospecció, envoltada d'Empordà, Far de Roses, camí de ronda a L'Almadrava. L'entorn d'aigua, els aiguamolls a tocar,

 Fantàstic sopar a l'Àncora, nit de lluna gairebé plena, les barques acaronades, el port a tocar.

De Roses a l'Escala, tastet d'anxoves, de la platja estant, assaborint el plaer de la solitud d'un cap de setmana amb un regust de mar..

Una munió de gent a ritme d'havanera i aquesta terrassa del Grop, un dels meus restaurants preferits tot esperant un arròs caldós. 

Copeta de 'Bèstia Blanca', dolça descoberta, arrecerada, l'instant d'anonimat perfecte, mots d'amagat... 

Caetano Veloso.... Gilberto Gil... Ivete Sangalo... Você É Linda...

Bagatge

Terrasseta privilegiada davant del llac de Puigcerdà. Migdia calmós, després de revolts d'un itinerari entre muntanyes, el so de Wham, el preludi que em reclama aquest petit parèntesi per a mi, amb tota la seva estesa de minuts imprevisibles.

Dilluns al sol de muntanya, les passes dels vianants, el vent suau acaronant les fulles i la melodia d'una veu suau amarant l'espai i el moment plàcid. I en l'escriptura imagino tants itineraris com dies em reservo. 

Glop de vermutet, ve de gust, i unes escopinyes. Saps que no les he tastat mai? Em diu el cambrer. Vols tastar-les? Nega amb el cap i riu, deu ser la cultura. Somriu, linda, diu, atent, penso. 

Dolce far niente. I que tot em sorprengui, serenament car l'alenar d'aquests mots em retornen a altres instants de pau viscuts. La solitud, aquest setembre que declina, un paisatge ben conegut, viatge, bagatge.

George Michael... Careless Whisper...

Encalmada

Horabaixa a L'Escala, davant del mar, llegeixo l'article En el dibuix del vent hi és tot, la dialèctica entre natura i tècnica en els films de Miyazaki. Davant del mar, a la terrassa del Caravel.la, després d'assaborir un Faulí magnífic. Ja no hi ha cap bri de sol a la sorra, i mentre llegeixo imagino la irrealitat de la sorra elevant-se i esdevenint un personatge en pugna per preservar la natura.

Un viatge improvisat, aquests dies que ve de gust acomiadar l'estiu abans no ens sorprengui la tardor, poc probable. Penso en els propers minuts, vorejar el mar, camí de ronda, Empúries, un passeig que recomano. Entorn emocional i proper, el record impregnat d'estius, quan entre curs i curs de carrera, treballava en aquest poble, uns estius apassionants. Ah, l'Empordà. Un raconet al cor.

He fet una agenda mental i avui és el meu primer dia amb mi mateixa. Aniré marcant els propers, que seran tant intensos com el d'avui, perquè aquest viatge que començo és la clau d'un benestar imprescindible.

L'ombra guanya carrer, i a la sorra encara jau algun banyista. Més enllà, el golf de Roses, la mar encalmada, la remor de converses que no escolto, com un vaivé d'històries humanes que m'envolten però que no susciten la meva atenció.

Amb la perspectiva d'una Mercè que celebro allunyada de la metròpoli, cada minut em pertany. El paisatge humà canvia, què hi haurà darrere les persones que van i vénen... Contemplació... Que res no destorbi el moment i que, com als films de Miyazaki, en qualsevol moment, la realitat es transfiguri.

Mononoke... Hisaishi... Sublim...

El fil del que vam viure

Em va donar un any perquè m'ho pensés. I al cap d'un any li vaig dir el mateix. Que no estava disposat a canviar la meva vida, a renunciar a les dones que em necessiten, als viatges, per estar amb ella. Es va enfadar molt. Un glop de cubata. Mentre t'escolto me n'adono de l'abast del que estàs dient. No és el que dius sinó com ho dius. Com si fos un avís. I doncs què és pensava? Callo. Glop de gintònic.

Has estimat mai algú? No t'ho dic però ho penso. Potser algun dia explicaràs a alguna altra dona el que t'ha passat amb mi, i perquè ja no ens tornarem a veure... Mai més? Qui lo sa. Quan s'esvaeixi el fil del que  hem viscut, del que vam viure.

No és impuls. O potser sí. Intuir que si hagués continuat amb tu hauria patit més, molt més del que he patit aquest dies d'incertesa, de neguit. Perquè no penses canviar. I bé que fas. Al capdavall vaig ser jo qui et va retornar a la meva vida. Què em pensava? Que series diferent?

T'he estimat, el teu cap damunt el meu pit, sentint-te a prop, abraçada a tu. Això és estimar. Fer quilòmetres per veure't, per estar junts. Això és estimar. Entendre el teu plor, acaronar-te, sentint el teu dolor. Això és estimar. Compartir vetllades amb els teus amics, proposar-te viatges amb furgo 'per camins inexplicables'... Això és estimar. I més, molt més.

Avui, mentre parlava amb un bon amic camí de la Grevolosa, hem arribat a la conclusió que és molt difícil trobar algú amb els mateixos interessos, les mateixes conviccions i els mateixos valors. Algú que tingui ganes de veure't, que et trobi a faltar i que t'ho digui i que ho senti de debò.

En realitat, deia el meu amic, trobes algú, sense buscar-lo. I tu has volgut que el sexe et portés a l'afecte. Potser hauré de començar la casa pels fonaments. 'No puc més, va dir-me'. No cal patir, Teresa. El meu amic somriu. A la nostra edat, gaudir, la vida, sumar, moments, construir, sentiments. 

Tanco aquest doll amb allò que em salva, que m'ha salvat sempre, com l'escriptura i la música... El cinema. Un dels meus finals preferits...