Racons inexplicables

Hem quedat a una terrassa. He arribat d'hora. M'amara una eufòria desmesurada, una mena de vertigen...Va ser ahir? Tota la tarda junts, vespre, nit, matinada, bevent-nos les paraules, tastant cada segon, dibuixant breus futurs, paisatges imaginaris... Hi posem tants ingredients a l'enamorament: il·lusió, desig, admiració, com m'agrada, com t'agrada...


He demanat una clara. T'espero plena d'ahir, tan concentrada, que no t'he sentit... Només he notat els teus dits al meu clatell, un gest molt teu. Fa gaire que esperes? Aturat el temps, només el teu esguard, la primavera als ulls, un moment, un instant de molts moments alhora... Què vols fer? Què et ve de gust? L'espai... tant és. El temps... tothora...


M'agrada... Abraçar-me a tu, encabir-te en el meu present, deixar-me endur pel teu futur. M'agrada... No tenir més gana que la teva, assedegats, el tacte de molts tactes... No li posis nom, ni raó, no en té. No vulguis fer sentit. Hi ha tants racons inexplicables... Escolta aquests acords... Segueix la tonada... Sentir-te a prop... Tant de bo fos ara...

Baixo del núvol, un munt d'escales, de dos en dos, pausada. Em faig una infusió, poso música i surto a la meva terrassa. La lluna, creixent. L'aire. transparent. La nit... encalmada...

 Bill Evans, Stan Getz... Breu instant... But Beautiful...