Bategant...

Llegia ahir una entrevista molt interessant  a Julio Alonso Arévalo, director de la Biblioteca de Traducció i Documentació de la Universitat de Salamanca. Era una entrada de blog, una de les moltes que consulto i llegeixo cada dia. Imprescindible l’actualització. Aprenentatge informal de qualitat. 

No acostumo a parlar de la meva professió i de la relació que mantenim cada dia des que fa molts anys va venir a buscar-me... No saps mai què pot passar ni tan sols en els propers segons... En el meu cas, un dia, no recordo de quin mes, dues persones van decidir confiar en mi. No m’ho vaig pensar gaire. Vaig acceptar el repte. ‘No en sé res, del que em proposeu’, vaig dir. ‘Però n’aprendré’.

I d’aleshores ençà em dedico amb passió a aquesta miscel·lània de tasques que van des de l’adquisició a la difusió d’informació, i que fa uns anys que miro de definir amb un parell o tres de paraules. Haig d’agrair a un company meu d'un postgrau que vam fer in ille tempore, la troballa del sentit de la nostra existència professional: sóc, som, el que se’n diu curadors de continguts...  

Retornant a  l’entrevista, Sánchez Arévalo, un gran curador de continguts, confessa que 'mi punto fuerte es la voluntad, las ganas de hacer, las ganas de informar… y mis puntos débiles muchos, muchísimos, soy muy pasional'.

‘Me apasiona lo que hago', diu... Punt feble? La important gestió, innovació i transmissió de coneixements d’aquest gran professional pren sentit precisament per aquesta passió... Per què ha de ser doncs un punt feble?

Cal passió. Fem el que fem, ens dediquem al que ens dediquem, i en qualsevol àmbit del nostre itinerari diari...  Tot un indicador de benestar, allò que ens apassiona mou el nostre cor. Encara que sigui intangible.

M’encanta la meva feina... M'encanten bona part de les decisions que he pres, bona part de les experiències professionals i personals que he viscut al llarg de molts anys. Encerts però també errors dels quals en prenc nota.

Ho diré a cau d'orella tot i que les persones que em coneixen m'ho han sentit dir més d'una vegada ara que l'hivern truca la porta, ara que la llum dels dies és més curta, ara que el fred ben viu alenteix bioritmes... A l'hivern... A l'hivern hem d'hivernar. Per uns quants motius però sobretot per poder dedicar-nos a una de les passions més plaents dels animals: dormir. Durant mesos. Sense elixirs, sense additius, plàcidament... I retornar com retorna la resta de vida... Amb ganes de tornar a aprendre.

Hivernar. Aquest és el secret. I el món? Continuaria el seu curs? Potser caldria aturar-lo també i posar-lo a dormir sota cap més efecte que la voluntat de saber-lo bategant...

Behin the Gardens... Andreas Vollenweider