Cinc cèntims...

Què n'esperes de mi? Si és que n'esperes res, clar... M'ho penso, un, dos, tres segons... Em ve de nou, la teva pregunta, de vegades no saps que respondre... On és la resposta sinó al mateix present? Què n'espero de tu? Res, només que m'agrada aquest somriure matemàtic, pragmàtic....

Ha estat un cap de setmana de caliu, de llar de foc, de com comparteixo i per què. De com no calen expectatives. Per això aquests dies dedicats a mi i als meus. 'Quan vius, no escrius'... T'esperarem, em deia un amic... Afortunada, penso. De la vida que, darrerement, em regala molts desitjos.

Verds intensos, versos... La tarda de llum de ponent i aquest moment en què ja no és diferit, coincidim i encetem conversa. Tant és que sigui virtual, que t'imagino en la immensitat dels castanyers, aquell raconet on recordes el tacte de la meva pell, quan un petó es multiplica, quan l'abraçada esdevé onada i el bosc intensitat...

Propera lectura, somrius, no el vam trobar al nostre Sant Jordi particular... Però em va agradar sentir-te darrere meu mentre el cercava a una paradeta, i a una altra, sense èxit. Jo que et sé no massa amic de les multituds, ja ho veus, tard o d'hora acabem trobant petites joies...






No és que et doni una altra oportunitat. És que m'agrada poder tornar a sentir-te ben a prop. Te'n faré cinc cèntims...


Earl Klugh... HandPicked...