Pura metafísica

Avui he trobat al meu bloc de notes un fragment d'un article. 'El descobriment del teu cos és infinit. Els homes no són pura mecànica. Els homes són pura metafísica'.

Llegia fa una estona un escrit d'un amic molt amic que, 'comme d'habitude', donava resposta a algunes incògnites d'aquests dies. De les converses amb homes i dones que he conegut o que he tornat a trobar en el decurs de les vacances en trec una conclusió. Viure el present no solament és necessari. També imprescindible.

Penso en una conversa amb un altre amic molt amic mentre passejàvem ahir per un entorn de verds i blaus on de tant en tant m'aixoplugo. Una vall meravellosa, un caminet entre dos masos i la veu assenyada del meu amic: hi ha un tipus de persones com ell, com jo i com d'altres propers que ja no volem una relació de parella de només amb tu. 

El concepte és important. Els nostres projectes de vida han donat el fruit que volíem i en la solteria de la maduresa hem trobat l'estat idoni, el que ens satisfà. La perfecció no existeix. Els paradisos laborals i emocionals són somnis que voldríem però la vida és prou dinàmica per entendre que alguns dels nostres somnis no podran deixar de ser això, somnis.

Coincidíem que les parelles que coneixem, les que fa un munt d'anys que es mantenen són admirables però, en el nostre cas, no tenim cap interès ni ens ve de gust, ni podem hores d'ara, seguir el seu model. Per què? Uns quants intents fallits, uns quants, en alguns casos molts anys de solteria i, fonamental, el desig de no deixar de ser qui som ni de fer el que fem i ens satisfà. Ras i curt.

Comptem amb l'amor i les seves limitacions, estimem amb calidesa i deixem que ens estimin però l'espai propi, el que et permet viure i trobar a faltar el caliu de l'altre, aquest, el mantenim intacte.

 Les relacions ens afecten però de manera molt diferent a quan desitjàvem la persona perfecta per viure amb nosaltres o per estar sempre junts. I ho hem d'assumir. Si ja tens estabilitat per què l'has de buscar en l'altre? Si tens la sort que algú t'admiri, et desitgi, vulgui fer coses amb tu, et faci riure, aprengui de tu... No són prou ingredients? Afortunats tots plegats. Els homes i les dones de la nostra vida. Per a cadascú el que ve de gust o en alguns casos, el que es pot.

'Les coses no van bé', 'm'agradaria', 'ja no sento, ja no sent res'... O 'no estic preparat', 'no he trobat ningú', 'no vull renunciar a'. O la meva preferida: el mercat està fatal. Qualsevol desig de millora neix d'aquests paràmetres. El cas és, com diu una amiga meva, tenir la balança a prop. Per mesurar què estem disposats a tolerar de l'altre, a guanyar i perdre amb l'altre.

I en això ens movem. A xalar, que recomano aquests dies. A somiar quan s'escaigui. A valorar les decisions teves i dels altres. A entendre que el més interessant i plaent de l'enamorament és estar enamorat. A regar el jardinet consolidat, a parlar i dir el que t'agrada, a entomar les crítiques amb bon humor, a dir el que no t'agrada, a estimar. A tu i als altres. Perquè sí, perquè ve de gust, a homes i a dones.

Tot just ahir prenia un cafè amb uns amics i amigues al pati meravellós d'una casa meravellosa prop del mar. Quin privilegi, oi? Converses, coincidències, complicitats. Tothom amb el mateix desig. Trobar-nos a un espai comú, envoltats de natura, descobrir paisatges exteriors i interiors i, de tant en tant, acaronar l'espatlla d'algú que et fa feliç...

No és el que volem? El que voldríem? Acomplir els desitjos terrenals possibles i entomar el que vingui a cada instant. La resta, pura metafísica.

Eagles... Long run... Molt especialment...