La meva amiga ha tingut algunes parelles, sempre homes encantadors. Els he conegut a tots, un, el pare de la seva filla. Encantador. Fins que va deixar de ser-ho. Va viure de l'enamorament que ella sentia, va parasitar tant com va poder, va aïllar-la del seu entorn d'amistats i familiar i la va anul·lar. Prenia decisions per ella, decidia on i quan. Però era tan encantador. L'estimava tant...
Saps què passa, Teresa, diu la meva amiga. Que em fa por tornar-me a equivocar. Me la miro. La por, la incertesa, voler però no gosar, protegir-se... Dius que n'està de tu. Molt. I llavors? Té deutes. Ai, ai, ai que això em sona. Ell no vol que li pagui res, diu que li sap greu que no puguem fer les coses que jo voldria, no sé, de tant en tant fer algun viatget, anar a sopar a un bon restaurant, veure un espectacle. I a mi, Teresa, a mi em sap greu. Per tu o per ell? Silenci.
Què t'amoïna? L'esguard de la meva amiga, la por, la incertesa, la justificació... És sincer, diu la meva amiga, em mima, m'estima, parlem moltíssim, bon jaure, riem, anem d'excursió, xalem sota les estrelles, comparteix els amics, la família... Però... Silenci.
No és casualitat que hagi aparegut un home a la seva vida. La meva amiga està estupenda. I quan estàs estupenda... Apareixen els homes que ronden i que saben de dones com nosaltres d'homes. En el cas de la meva amiga, homes amb un perfil molt semblant als que va estimar i dels quals es va enamorar.
Sona el mòbil. Em disculpes, Teresa? La meva amiga s'aixeca de la cadira i camina unes passes enllà. Somriu. Li canvia el rostre, fins i tot el to de veu. Quan acaba la conversa s'apropa i torna a seure. Aquest cap de setmana anem al Pallars amb tota una colla, diu. És tan social. La gent l'aprecia molt, de debò. I què penses fer? Li etzibo. Silenci.
Paguem i entrem al cinema. La heredera, gran Olivia de Havilland, una reposició amb majúscules. Quan acaba la sessió anem directes al Salambó. Ho veus Teresa, amb ell no podria fer el que estic fent amb tu. El pots convidar. Algun dia. Ja ho vaig fer la setmana passada. Vam anar a un restaurant molt bonic i ell només va gosar demanar una pizza... Una pizza? Sí, noia. Hi havia uns plats meravellosos... Per no fer-li un lleig només vaig demanar un risotto... De ceps, això sí. I un blanc fresquet. Semblava una primera cita. Quan vam arribar a casa seva... Esbosso un somriure. La lluna sota les estrelles? El desig damunt els llençols, em respon. Riem i brindem.
Viu aquest moment, de debò. I no hi pensis més. La meva amiga somriu. Però no et desviïs, penso, que t'ha costat molt arribar on has arribat. Ens acabem el blanc, les viandes, allargassem la conversa, ens transportem a casa i ens desitgem bona nit. Dorm al llit dels convidats. I no tanquis la porta que et fregiràs. És que no m'agrada la llum, Teresa...
Imagino el seu whatsapp, que hores d'ara ja deu treure fum. Un munt de cors, petons, t'estimo, cielito lindo, amore, nanit, demà, demà passat, Pallars, quina sort, t'adoro, t'enyoro...
Faig un sospir i tanco la meva porta. I miro el meu whats, una mica menys de fum. Missatges de grups de mames i excursionistes, de família, uns quants likes al face, unes quantes lectures al blog i... M'estimo, quina sort, m'adoro i, de moment, no enyoro...
Luz Casal... Volver a comenzar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada