Arrencant el vol...

Darrers dies de setembre. Despunta el tren abassegat d'esguards mandrosos, amb finestres reflectint camps i blocs de ciment. El viatge inevitable. Són les matinades, les dels anys que m'empenyen a una Barcelona d'anada i tornada. La Mercè a tocar, la tardor arrufant el nas... Encara escalfa aquest sol immediat i el record de l'estiu... Vora el mar, ballant de puntes... Un instant.

Cap prodigi, la rutina. Només quan deso les imatges al núvol. En destrio una, un contrapicat enlairant un cos esvelt entre muntanyes. La natura també ens embelleix. Com un tresor, en preservo el record, els mots que hem llegit, que hem escrit. Ressonen i s'enfilen subtils, mesurats...

Inici de curs, de nou el calendari. Inici de tot allò que ens ve de nou, que ens ve de gust.. No és que els canvis puguin ser bons. És que ens calen per viure. Tornar de nou al cant compartit, nou gòspel, retrobar el passat que somriu... No estic igual però agraeixo que encara em miris amb bons ulls.

Dates i agendes, cultura necessària i celebracions de cinquanta i ara què. Sopars tendres i aquests quefers que allargassen la nit. Canvis i dies, els que vindran i un aforisme que m'encanta. Jorge Wagensberg, in memoriam:

'El creador necesita una dosis mínima de cambio para vivir, lo cual se consigue entre dos límites extremos: quieto en un entorno móvil (por ejemplo sentado en un cine) o móvil en un entorno quieto (viajando)'...

'Si planes la vida, tot arrencant el vol'...  El món es mou...