Encalmada

Horabaixa a L'Escala, davant del mar, llegeixo l'article En el dibuix del vent hi és tot, la dialèctica entre natura i tècnica en els films de Miyazaki. Davant del mar, a la terrassa del Caravel.la, després d'assaborir un Faulí magnífic. Ja no hi ha cap bri de sol a la sorra, i mentre llegeixo imagino la irrealitat de la sorra elevant-se i esdevenint un personatge en pugna per preservar la natura.

Un viatge improvisat, aquests dies que ve de gust acomiadar l'estiu abans no ens sorprengui la tardor, poc probable. Penso en els propers minuts, vorejar el mar, camí de ronda, Empúries, un passeig que recomano. Entorn emocional i proper, el record impregnat d'estius, quan entre curs i curs de carrera, treballava en aquest poble, uns estius apassionants. Ah, l'Empordà. Un raconet al cor.

He fet una agenda mental i avui és el meu primer dia amb mi mateixa. Aniré marcant els propers, que seran tant intensos com el d'avui, perquè aquest viatge que començo és la clau d'un benestar imprescindible.

L'ombra guanya carrer, i a la sorra encara jau algun banyista. Més enllà, el golf de Roses, la mar encalmada, la remor de converses que no escolto, com un vaivé d'històries humanes que m'envolten però que no susciten la meva atenció.

Amb la perspectiva d'una Mercè que celebro allunyada de la metròpoli, cada minut em pertany. El paisatge humà canvia, què hi haurà darrere les persones que van i vénen... Contemplació... Que res no destorbi el moment i que, com als films de Miyazaki, en qualsevol moment, la realitat es transfiguri.

Mononoke... Hisaishi... Sublim...