Simfonia

El tens ben present i després de picar-li l’ullet obres la porta del temps... Saludes, atabales... Wahts? 'Now and here'... Rumies... I fas cop de cap....  No saps què dir però ho diries tot, a poc a poc, preguntes, respostes suaus... Tendresa... Molta... Aquesta és la melodia: ‘nina’, ‘per això et buscava’, ‘puc trucar-te?’ Les paraules reclamen la veu, el to, els matisos bastint el càlid context en què és tan fàcil la proximitat... 

Va ser l’instrument? No pas. La mirada que retens a la memòria, una mirada blava, un somriure apassionat, els dits puntejant les cordes, batedor, batec de notes... Així que em tenies pendent, diu, han passat un munt d’anys però el desig roman intacte. I això que només van ser un parell de nits, un parell de concerts, màgics...

Impuls. Tant és que sigui cap al tard, la distància... Quan arribes, el millor moment, màgic, irrepetible... A cegues, caminar junts, triar el sopar junts, sopar junts, sofà junts...

Tanques els ulls, l’alè que depassa la timidesa, i endevines la corba en moviment... Crema a les mans, suau contacte, nit compartida i quan despunta l’alba, agafats de la mà, puges el pendent, un adéu sobtat perquè el tren tanca portes...

Empesa pel viatge que no es detura, de tornada a l’'habitude’, encara sents als llavis els acords...  'I know your skin, I know the way these things begin'... Simfonia...

Caramel... Suzanne Vega...

Sense demanar res...

Teresinha, Chico Buarque, tercera estrofa, l'home que ve del no-res, 'mal sei como ele se chama, mas entendo o que ele quer!'... Als disset anys aquest fragment em semblava un somni, trobar l'anònim que s'instal·la al teu cor sense adonar-te'n i a més entendre el que vol ... 'La liebre en el erial'.

Han passat uns quants anys, molts... Uns quants homes... Molts? De tots els homes que anat trobant per camins que l'amor ha dibuixat, cap ha expressat el desig de conèixer una dona intel·ligent. Com es mesura la intel·ligència? Quins són els indicadors? Comprendre, entendre, aprendre, resoldre, donar sentit...  Podeu consultar-ne les definicions... No ens les acabem.

Recordo un dinar especialment punyent amb una de les persones més sinceres que conec. En un moment de la conversa li vaig dir que jo era una dona intel·ligent. Per què? Vaig mirar els ulls sincers que dubtaven. O potser eren els meus. Encara queda molt per comprendre, entendre, aprendre, resoldre, donar sentit...

Aquest dies estic posant a prova la intel·ligència d'uns quants homes anònims. I la meva. Emocions a un munt de bytes per segon. Tinc present els indicadors. Piano, piano. Allegro, ma non troppo... 

Deia Carmen Martín Gaite que 'instalarse en un lugar (al cor d'algú?) viene a ser algo parecido a consagrarlo, situarse'. Tot un repte per a l'home que ve del no-res però que no parteix del no-res. Que es completa sol, sense demanar res...

Mentre es completa... Chico Buarque... O meu amor... 

Nocturn alè

Fa uns dies vaig tenir una conversa amb un amic i gran confident d'aquestes darreres nits de fred intens... Filosofes, em deia... Bé, potser sí, t'imagines abastar l'eternitat, tan sols per poder viure tot el que voldríem? M'agraden les nostres converses. Compartim el gust per La gran bellezza, les citacions cinematogràfiques (sublim el desideratum de Dante a Martin H, sublim Eusebio Poncela), els viatges i els plaers inexhauribles...

S'aboquen els minuts al ple de la lluna quan escric aquests mots. Una manera d'hivernar en la intimitat dels dies que no cal estrafer amb sons de despertadors ingrats. Nits com aquesta, les paraules fluint a ritme de Mingus, Ellington, Coltrane, Baker, mentre fem plans del que farem a la propera trobada... Un pany de mar, imprescindible, que acaroni cada minut intens... La resta, el que ens vingui més de gust.

Encara no ens hem sentit la veu. Ni la pell. Ni el suau vaivè de teves a meves que ens hem promès. Piano, piano. Que flueixi la filosofia, que la reflexió ens dugui a bon port, que no minvi el misteri i aquell pessigolleig de transitar en terreny desconegut.

Filosofia. Mitjanit. Plena lluna, com el desig... Com som, penso. Agosarats. Aquest és l'estímul, l'aventura, l'atzar... Comunicació no verbal. Els dits definint molt bé la latitud del somni. Et faré cas. M'encanta el teu consell: "No oblidis mai que el viatge mes apassionant comença en un primer i simple pas". Prenc nota...


Nocturn alè... Chet Baker... Almost blue

Platxeriós

Sempre m'ha agradat fer camins, trescar per carenes, seguir traces, albirar horitzons, dibuixar amb els dits rutes properes. N'he fet un munt de camins, a muntanya i a la vida. I he tingut guies de tota mena, apassionats del bon caminar, el bon beure i les bones facècies. En recordo un de tronera, forjat a l'alt Ripollès, ferreny. Un plaer caminar darrere seu, preguntar-li, és difícil aquesta excursió? No pas, responia, és un camí ben platxeriós...

He fet bons propòsits per a l'any que comença... Quina sort compartir l'entrada d'any amb amigues excursionistes, deleroses de noves rutes. Fantàstica la proposta de fer un camí 'per a xiquets' pels Ports de Tortosa-Beseit. Camí platxeriós. Un tastet de futur. Tornar a sentir la natura sota els peus pel barranc de Lloret, albirar el perfil l'Airosa, imponent la Roca del Migdia, les crestes d'uns Ports creixent davant nostre. I al final del corriol, la Cova Pintada... Ens hi vam estar una estoneta admirant l'efecte de l'aigua a la roca maragdina... Vaig tancar els ulls invocant un present curull de bons presagis.

També vaig aplegar tresors: tres aglans i dues fulles batejades per gotes intermitents d'aquella bauma primitiva. Al marbre de la calaixera de la meva cambra, han pres propietats màgiques. Podeu creure o no en els seus efectes, però jo diria que no va ser pas casual el breu encontre de fa uns dies amb un altre guia, esporàdic, lúdic, platxeriós.. Suaus horitzons, enigmàtiques carenes... Déu n'hi do quin itinerari...

Per a tu... Gràcies a tu... Antony and the Johnsons.. Thank You For Your Love

 

  

Només un envà...

Soparem junts? I tant. De costat? Davant per davant. Però l'atzar no ens ho posa fàcil. Al final ell cap de taula i jo a vuit cadires de distància. La taula és massa llarga. No ha pogut ser, em diuen els seus ulls.

Sopar de feina. Dos dies abans vaig moure fitxa. El vaig veure al costat de la fotocopiadora, sol. M'hi vaig acostar. Et puc demanar un favor? Vols que et faci còpies. Vols.. Podré quedar-me dormir a casa teva? Avui? Demà passat. El vaig veure apurat. Ostres... No tinc habitació de convidats...No tens llit de convidats?... No. Bé, doncs dormo al sofà, però es que el sofà està molt atrotinat i no dormiràs bé. Doncs amb tu, vaig pensar. Pots dormir al meu llit i jo al sofà, què dius home, jo al sofà... Dona, compraré un matalàs. He de poder convidar algú a casa meva...Sortirem de treballar plegats, deixes les coses a casa, ens dutxem, em dutxo i anem al restaurant... Perfecte. Tot controlat.

I així ho fem. Vols que et porti la bossa? No cal. Camí del tren, baixem a Triomf i agafem l'autobús...  Hi pugem i seiem al fons, aquí, davant meu, així et veig... Carrers darrere els vidres, la propera parada la nostra... Caminem, aquí hi havia magatzems, no és gaire bonic però... Ja hi som, no t'espantis... Obre la porta... Espantar-me? Una casa a mitges. Té possibilitats, va dir-me un amic. Hauria d'arreglar tantes coses... I tant... Aquesta és la teva habitació. Infla el matalàs. Col·loco una cadira fent de tauleta de nit. Té, una estoreta. Ho veus? En no res, ja tenim l'habitació dels convidats.

Quina bona oloreta, acabat de dutxar, perfumat. Vols una còpia de les claus? No tenia previst tornar amb algú, i tu? Tampoc.. Apa doncs, un sol joc de claus. Ho tens tot? Quina hora és? Anem bé de temps, tranquil·la. Caminem fins al bus, deixats anar, parlant com no havíem parlat mai des que el vaig mirar amb uns altres ulls, quan vaig començar a sentir-lo proper, tocar-nos, abraçar-me, digue'm, què necessites,  no recordo en quin moment vaig pensar Why not?

Hem sopat bé, oi? Ben lluny. No es poden preveure les coses, noia. Diuen d'anar a fer una copeta.. Fem la copeta, tothom es dispersa, hem quedat els essencials, dos se'n van i què fem, què vols fer, he pensat dur-te a un lloc, tercera planta, terrassa del Molino, però no tenim sort, quina gent més rara, fa uns dies podies prendre un còctel, au anem a La Confiteria... Ara sí, mojito, gintònic, barra, molt a prop, parla pels descosits, les nits han canviat, la ciutat ha canviat, cada cop més provinciana, no ho sé noi, fa temps que vaig marxar... Anem tancant, a les dues? No entenc res. Què vols fer? Ballar. Cua a la sala Apolo... Què fem?

Em duu a un antre que sovinteja, és dels llocs que pots venir sol i sempre trobes algú. Davant meu un pòster de Mistery train, Jarmush, quants anys. Agafa la copa que fem la ruta. El segueixo. A la barra, una fauna elegantment sinistra, Night of the Living Dead, una altre pòster i arribem a un racó exclusiu per a un personatge exclusiu, el racó de Vicente i en Vicente assegut.. L'última copa, que tanquem. Sortim, gots de plàstic a la mà, t'ha agradat, m'ha recordat vells temps, encara vols anar a ballar? Passem per l'Apolo. Doble cua... Què fem?

Bus nocturn. Un quart d'hora, no, cinc minuts, tenim sort, ja és aquí... Canto fluixet, la busca al mòbil, m'encanta aquesta cançó, somriu, per això te la vaig enviar...  Té posa't l'auricular, un per a cada un, asseguts, empesos per l'embriaguesa que fa amplificar el moment i el lloc... La propera és la nostra... Em deixo portar, els carrers, el portal, l'ascensor, somriu, t'ho has passat bé? Entrem. Dormiràs bé? Al teu costat, rai. Somriu. Tanco la porta. Sento que tanca la seva. Què ens separa? Només un envà, O més.. Acluco els ulls.. Bus nocturn... Preveure les coses...  Let's embrace the point of no retorn...

Magnets.... Lorde & Disclosure

Superstar

El vaig triar perquè era com jo, menut i resistent. Quatre portes, of course. Color mango ben llampant perquè tothom ens reconegués. O no. Bàsic, molt, no ens calia més a les habituals: la Cecitomix i la supermama-t'has-cordat-el-cinturó... Té solera. I el tractem bé. Ens ha de durar mooooolts aanys...

De vegades l'ensordim, la música a tota castanya, aquesta, aquesta, un cop més, ara Holliday rap 2004 ara Celebrate it ... Està ben distret. Però de vegades, poquetes, fem silenci i el sentim amb profunditat. Convé.

Quantes rutes a l'atzar...Notori el meu poc sentit de la orientació. Però sempre arribem a port, sempre tornem talment en Serrallonga. Encara recordo aquell vespre després d'una jam session mítica, enfilant les Guilleries... Una mica més i se m'ofega pels pendents pronunciats de la C26.

Jo crec que si pogués parlar, proclamaria que el seu hàbitat natural, el de veres, és sud enllà, on diuen que l'amistat travessa deltes i arrossars... Perquè la tieta-explica'm-el-conte-de-l'Aina, el condueix amb expertesa pels Eucaliptus, la Banya, Sant Carles... I jo admiro aquesta expertesa estupenda des del seient del copilot, les aus voltejant, el motor a mínims, A song for you, camins, laberints...

Dos moments mítics: quan vola per una carretera d'agosarats revolts fins al nostre racó d'apartaments isolats, les quatre wings de l'apocalipsi obrint les quatre portes de bat a bat, i au, a tot drap, If You Let Me Stay, el port i la platja als nostres peus. L'altre encarant la nacional 340, tot el cap de setmana per endavant, decibels apassionats, el nostre apoteòsic instant superstar.

Carl Anderson... Heaven on their Minds... 'Come on, come on, listen to me'...

Bruixa, maduixa

Avui he dinat amb una amiga molt amiga, d'aquelles que t'estimes, molt, perquè en un moment molt concret de la seva vida i de la meva vam ser molt a prop, de costat, compartint postgrau i converses intenses. Maldem per trobar-nos, malgrat la distància física, el dia a dia, la família, il laboro... Per a nosaltres, en el breu temps que ens hem dedicat, dues horetes, il piacere ha estat degustar un menú de migdia i, sobretot, actualitzar-nos. Dinar intens. Temes pendents, la propera el seu aniversari, comiat, petons, bruixa, maduixa...

No sovintejo les tardes a ciutat. He romàs uns minuts quieta, mentre la vida transitava, rumiant la manera més plaent de tornar a la feina, de tornar a casa, o senzillament de tornar, caminar, 'com ans solia' creuant semàfors i vides. De vermells a verds, de vorera a vorera, quin munt de ponsèties, la bici que passa amb l'home d'anunci i el fill encara més d'anunci, una dona que para la mà asseguda al Mercadona, un bar Amics i conversa amb un sol client abocat al mòbil, el bus 54, ara seuria mirant un altre present...

Avui, de muntanya a mar, penso, com en Manelic, però breu, circumstancial... No crec que hi tornés, vull dir viure de nou a ciutat, potser per això quan la torno a tastar és com si la descobrís a cada pas. Distància? L'asfalt no és tan platxeriós però badoqueges, descobreixes i, què vols, te la tornes a fer teva amb el llum del capvespre.

Toca tornar a la Plana, amb aquest tren feixuc i maldestre... Suportable. Sobretot perquè tinc davant per davant un dels meus homes preferits, un Sant Pau de dos metres, intel·lectual, ulleres, gran conversa no pas amb mi però es que el tren és ben indiscret. Encara ressonen al cap i al cor els mots i les rialles de migdia compartit. Ja ho veus, un dolldemots particular... Per a tu, bruixa, maduixa...

Adele... Hello... Molt especialment...

Baf als vidres...

Sedueix. En sap de copes, com fer d'una vetllada de cineclub el còctel perfecte... T'endolceix la nit... No la coneixes però de seguida la sents propera, la veu, el rostre perfectament perfilat... En sap, i molt, fidelitzar-nos, aquest és el secret... Quin gust, crear el bar de copes perfecte. Escales de cargol, un desig, explorar, i t'enlaires més enllà d'un sol ambient, tants com nocturns paladars...

Hem demanat mojitos.  Et ve de gust amb maduixa? Una copa d'aquell vi, et va agradar, oi? Esperem i encetem la conversa que ens durà a reconèixer que no en tenim prou amb una vida, què n'hem fet d'aquesta, el passat com  una sacsejada... N'hem viscut de magres. Però som aquí, avui, glopada de maduixa i angostura, les edats són diverses per això la conversa té tants matisos...

Una altra copa? És tard, segons com, jo faig retirada, nosaltres també. Mentre baixem amb aquell punt de laisser faire, faig esforços per reconèixer la peça que escolto... Us convido, diu algú amb un cor que no se l'acaba, dona, entre tots... No vol que paguem, ens convida, ja cal que la cuideu, ho fem... M'ha agradat la teva música, aquesta peça és especial, el teu local, gràcies, hi tornarem...

La porta ens retorna el fred humit, la propera sessió un documental, bona nit d'hivern, on heu aparcat, conduïu a por a poc, darrere teu... Fins que ens bifurquem i els faig llargues... Aquest baf als vidres, tota la carretera per a mi, de nit, de matinada...

Disclosure... Omen... 'A diferent frame'....

A batzegades

Enfilo la matinada d'aquesta tardor que anuncia hivern. Abans de plegar veles, comparteixo amb vosaltres un poema d'horabaixa. I diu així:

  

Com muden els dies
en tan poc temps. 
Després de tants afers
aquest matí viatjo
sense esma.

Il·lustració: Liliana Fortuny

Acceptar que no vingui de gust
encarar la rutina
d'un tren sense compromís.
Foragitar el costum ingrat
de trobar les causes de tot...


Si al capdavall demà
tot serà perspectiva, 
tot tornarà a recer
i les hores incertes
s'esvairan en l'ocre del boscam.

De la finestra estant, 
acullo el silenci 
d'un paisatge transfigurat,
en aquesta "cambra
on passejo els meus dubtes".




D’esquitllada, 
un munt de mots esborren
el caràcter que fa rumiar.
Escriure... Encara que sigui
a batzegades...

Tuck and Patti...  Love Warriors...