Diatònica

'Sense modificacions cromàtiques', m'explicava un amic ahir. L'escoltava, m'agrada, en sap molt d'acordions i acordionistes. Fa tres anys que n'acull a la casa pairal on viu. Trobada d'acordionistes que, en el decurs d'una setmana, i a l'era rústega d'acústica privilegiada, viuen amb intensitat tallers, melodies de la contrada, polques, masurques, música i dansa... Quin privilegi ahir, capvespre de concert senzill, jam d'acordionistes, sopar de germanor, converses, retrobaments...

El meu amic ens va atendre com atenen les persones generoses. No passa el millor moment. Ha partit peres amb la seva companya i té la mirada trista, el posat fatigat, la veu sense gaire esma però fa les mateixes abraçades de sempre, de debò, estrenyent-te, profund el sentiment, ferma l'amistat. Entenc la melangia, entenc el desconhort... També de la seva companya que ha pres la decisió d'allunyar el cor i els sentiments a l'altra banda de l'Atlàntic. L'amor... Tons... Semitons... La dansa més primitiva...

Vam tornar a casa caminant de nit sota un cel atapeït de constel·lacions, una melodia d'estels dibuixant la volta del firmament... Dúiem lot però de tant en tant ens aturàvem i ens quedàvem a les fosques, amarats d'estrelles, una via làctia escampadament difuminada, el millor itinerari de sentiments brillant a la foscor...

La Diatònica a Portavella... Jornada platxeriosa... Gaudiu-ne...


 

Piano, piano

Defectes de fabricació? Me'l miro. Sempre he agraït les nostres converses de tarda d'estiu, mentre caminem i descobrim que aquesta cruïlla o aquell corriol continuen menant al destí que ens proposem: una bauma, una ermita, el riu de salts d'aigua constant, pinedes, fagedes, bac, solei. 'Defectes de fabricació', reafirma. Somriu. I l'experiència vital?... Aprenentatge...


Us proposo llegir l'Àngels Bassas. Vaig gaudir-la davant per davant en el decurs d'un sopar, fa un munt d'anys... Dona magnífica, un mocador al cap, rostre atractiu, veu seductora, dona excepcional... Teatre, conte infantil i ara una novel·la que m'encanta i que comparteixo amb vosaltres.




Juliol epistolar... Virtual... Aquests dies rostres nous, agradables sorpreses... Que bé poder esdevenir fada nocturna, defensar el català amb un somriure, que et besin els peus a la sorra amarada, que et saludin a l'atzar i, junts, descobrir una veu de música apassionada...

Juliol canicular... El sol i l'aigua acaronant els dies i els capvespres... Una mica de cinema, concerts, sopars, platges, intimitats... Escoltar la vida... (o era sentir-la?)...  Són els plaers de l'estiu... Lentitud... Piano, piano...

'Provant de caçar estels'... Jordi Torné... Coses petites...

Capvespre a Cavtat...

Capvespre a Cavtat... 'T'evocaré lluny'... Sortosament... Perquè aquest Adriàtic m'acull amb placidesa mentre el sol llisca suaument, com el temps d'una tarda que minva... Faig memòria dels dies a la Croàcia que recordava vagament, fa un munt d'anys, quan els balcans ja es fragmentaven i agafaves trens de descobertes... La mirada era molt més ingènua... Diferent intensitat... Ara el sol minva amb quietud...

You go to my head... Ahir eren revolts de nits d'estrelles, de tornada a Dubrovnik, vorejant la melodia, un munt de pensaments contradictoris i el cap del meu tresoret adormit damunt del pit, 'com un coixí', abraçant Morfeu. La finestra... Més enllà... Cada revolt una incertesa... Qui vol la nit? Hi ha silencis nocturns de tornada a l'Stari Grad...Quina fortalesa. El foc, l'impacte del passat que trepitges sense adonar-te'n.

Comiat... Surant damunt l'aigua, entre les barques ancorades, l'adéu del dia, l'instant intens. 'To my head'... Les respostes no són sempre les més assenyades ni les més convenients per molta empatia que sentim. Hi ha moments nostres i de ningú més...

'Like a summer with a thousand Julys'... Chet Baker... Imprescindible...

Presto, insieme

Matinada... Inici de vacances... I tot d'un plegat el teu somriure a la pantalla... Quina sort... Què hi fas a aquestes hores? No tinc son. Jo tampoc

Escrius tan ràpid que costa seguir-te i de vegades s'encavalquen els mots... Compartim el temps, el no-temps que dius tu. Entre matemàtiques i idiomes teixim la nocturna idea que tan sols existeix el moviment. Amb molts arguments que escolto, com ho faria si hi fossis davant meu.

Nit d'inici de vacances. Com que no m'ho acabo de creure exclames: vacances, Teresa. Bons propòsits aquesta nit... Bona música. Anar a la platja... A la platja? Ara? Quin fred... T'imagines? Anem-hi? Estigues a punt que et passo a buscar... Llàstima... Quarts d'una i uns quants túnels de distància....

Com agraeixo aquest atzar, perquè en saps i molt de tranquil·litat, poder respirar cada alè que flueix dels teus mots... 'L'important a la vida és adonar-se'n que només estem obligats a que es mogui el nostre cor', dius.  Me la deixes? És ben teva.

Generós. Destrio. Els teus mots. 'Aprofitar els dies que vindran, el dolce far niente.  No fer res, i d'aquesta manera ho farem tot. Sense pressa... Sense por... Sense pensament'... Tantra? Respirar... I diria que deixar anar el neguit... Alliberament...

Haurem de compartir-lo, aquest escrit,  perquè és tan teu com meu, perquè me n'adono que hauria estat veramente bellissimo andare a la Toscana, presto, insieme...

Dzien kuje bardzo... A tu... Tornarem a coincidir? La sorpresa... És una llebre...

Grover Washington Jr... Just the two of us...

Arrecerat

Viatjo d'esquenes albirant un mar de plata, deixant enrere els teus capteniments. Penso en el meu horitzó, encalmat. Les barques mandrosament arrecerades... Cap oratge en el meu viatge... Placidesa... Imprescindible.

Present rigorós. No passat continu. M'agraden els homes lliures, no pas els prínceps encantats o encisadors. Em mereixo un camí planer. I tant. Ja n'hi ha hagut prou de costeruts, 'repechones', que són de mal traduir. Carenar. Convivint. Compartint. Aquest és el gran pas. Prendre una decisió i una altra.

Per què aquesta sensació que ha de ser per sempre? Per què l'assaig ha de sortir a la primera? Assaig d'amor a un mateix. Amb el cor serè i un munt de certeses. Cabdals...

Agobiar-te? No pas. Tens tantes carpetes obertes... I un mur invisiblement compacte. Cap somriure pot amagar la resistència al canvi. 'Pon tu casa en orden', que deia Lloyd Bridges a Ted Danson. Perquè fins que no ho facis no podràs fer cap pas del qual, més endavant, no te n'hagis de penedir.

Cap estel d'argent, cap demà ple de promeses a cau d'orella, a les palpentes, en el silenci de la nit... Havíem de tastar-nos, oi? I si no... Com a amics, recordes?

Bons amics... I bona sort... Boníssima... I que la vida et 'doni un camí ben llarg'...

Pentagrames

Roda té flaire de música... Vols que seiem a la terrassa? Un te... Un tallat... Afinem l'instrument, campanes repicant, encetem conversa...

No hi ha música al teu somriure però els ulls són com guspires. Deixar enrere l'estrany que et trasbalsa, ganes de volar, d'escriure, jo ho vaig fer, aquella llibreta amarada de por, d'incertesa, de futur, un munt de fulls que mai més no he tornat a llegir...

Albirem, de la terrassa estant, una parella asseguda al banc llarg de la plaça... Ella acarorant-li l'espatlla, ell ajagut, el cap recolzat al pit que l'acull... Que poc que en sabem de la vida dels altres, de la intimitat, del portes endins d'una parella... Com un  'fi serrellet de neu que ara neix i ara fina', t'enamores i quan te n'adones o sense adonar-te'n, s'han acabat les notes.

 'Ara que tot és indici', vaig escriure fa un munt d'anys. Ara que tot és inici, penso. El teu desig d'allunyar l'home que t'empresona. El meu desig d'apropar-me a un home que m'estima... En estadis ben diferents, certament, però prenent decisions, dibuixant pentagrames de melodies noves, excepcionals...

 'Encertes els mots, el que sento', dius. És la condició humana, penso. Ens passen les mateixes coses. Però les vivim com si fossin només nostres...

Enya... Shepherd Moons...

Surant a pèl

‘Sures a pèl’... ‘Pur sentiment’... ‘Vas deixant coses pel món’...  Quantes sentències, definicions, consells de la gent que t’ha estimat i que encara t’estima, la de debò, mots i tons que preserves... 

Memòria. Avui comentava amb una companya de feina la importància de no perdre els orígens, d’on venim, què hem viscut, amb qui, com... On són els somnis i els reptes que ens han empès a prendre decisions?

‘Laberint de passions’... De vegades no tants. Laberints, vull dir. Fils d’Ariadna, uns quants, arribar a algú per mitjà de... Agraeixo no haver perdut la ingenuïtat, pensar que la senzillesa és la fita a assolir i la honestedat el vaixell de tots els oceans... 

‘Els astres inclinen, no determinen’. Assenyalo el meu signe, cranc, entre un cel curull d’estrelles. I et dedico el temps que voldria etern, nauxer d’aigües encalmades. Tot just incipient... ‘Que el més bonic és començar’...

Ho he proclamat a bastament... Tots tenim un passat gloriós... Bocins que hem vessat en un munt d’escrits... Converses compartides, rostres, un munt, fixats a la memòria, aquest magma savi que selecciona i fixa els estímuls, un darrere l’altre... Ah, quants déjà vu...

Més que un propòsit: ‘que tot el que vingui sigui per sumar’.... Què vols, ens passen les mateixes coses o com a mínim les sentim alhora, arraulits, amb molts dubtes, surant a pèl

‘Believing is the answer, the answer to all your fears’...Lisa Stansfield.... Change...  

Comes the sun

Tot just incipient... L’amor té tants vessants... Mesos, versos, intimitat, predisposició... Entendrir el cor i el seny...  Temps compartit, sentiments... Festeig. Ve de gust.

Magnífica. La teva amistat, el teu amor tranquil, enjogassat. Necessària reflexió. Quan citem Martín Gaite no és debades. És que creus que sense buscar, trobes. Quan fem servir termes com ‘serendipity’ és perquè la vida ens n’ha donat uns quants... Quan pensem que ‘el temps és el Leteu’ o proclamem un ‘present rigorós’, va de bo...

És bo felicitar, com ho han fet altres amb qui he compartit un munt d’emocions... Gràcies mariner, ets un sol. Felicitar, no pas acomiadar-se amb un ‘Au va, home va’. Despit? Erm. Gràcies dolcets, ninos, guapets... I a tu que rebutjaves aquests epítets... Entranyables simfonies, harleys on no hi vaig pujar mai, que bé els amics, les músiques...  Quin privilegi  aquests ‘plaers de ma vida’. M’heu inspirat tant...

Pendent una trobada de cafè i ‘cotis’ amb dones com vosaltres, amb vosaltres homes que sabeu acceptar el temps dedicat... Sembla un comiat... No pas. Només que al cap dels anys també ve de gust provar, fer un pas, un viatge diferent...

Compromís. Ho saps. Somrius, tecleges, també seduïes, amb més a menys intensitat, amb més o menys encert. Descobrir fins a quin punt la sinceritat, el respecte, la generositat i l’empatia són els fils subtils que uneixen malgrat els entrebancs...

Toca repòs. El teu, inevitable. Prou important com per menar-te a la reflexió més sincera del passat, del present, del que t’amoïna, del que et cal resoldre. Dubtaves que hi seria al teu costat? Agosarar-nos, recordes? Amb bon humor, cortines incloses...

Un clàssic excepcional... Here Comes the Sun... Molt especialment...

 

Idomeni

Els Hostalets? Centelles?... Entra i seu davant meu. Xiuxiueja una cançó, desconegut, un llapis a la mà i uns papers plegats que arramba al seu pit en gest no forçat, més aviat d'intimitat.

No saps massa bé si dibuixa o escriu... Tampoc sé massa bé si escriure o no perdre detall del seu esguard fix en algun estímul darrere meu. Giro el cap mirant d'esbrinar quin és el model en cas que dibuixi o quina escena l'inspira en cas que escrigui un esborrany. No en trec l'entrellat.

Potser l'interès és encara més lluny, darrere meu, darrere de tots nosaltres, passatgers en trànsit... Ben allunyats. Arrecerats? Quan el mòbil et retorna una 'marxa de l'esperança', una corda per superar la barrera natural de l’aigua...

Foto: Mònica Parra

... Quan la tablet reflecteix moltes reixes que reafirmen la barrera inhumana de la repressió...

 ... Llavors prenen més que sentit els testimonis de la Gemma, la Violeta, l'Estela que et fan present el dia a dia d'una Idomeni insostenible...

És el dibuix invisible d'un 'mapa malpintat'. El fet de llegir-los al mòbil o mirar-los a la tablet ens allunya més dels seus efectes encara que la notícia sigui davant nostre... Potser perquè la pluja ens ha arrapat les emocions, potser perquè no hem sentit prou aquesta veu que desfà tots els entrellats d'un esbós invisible...

Arrecerats... Kawa Bakr... Oy felek...