A trenc de nit

Surto a la terrassa d'una lluna incipient.  Núvols esfilagarsats l'envolten i un estel li fa un vers de llum. Baladreig imperceptible. El nocturn aixopluc d'aquest capvespre.

No hi ha la fressa del riu perquè ploure és massa car. No sentir la pluja picar els vidres, els tolls que gairebé oblides, si en fa de dies, de mesos, erm cada pam de terra. Oracle? Miratge.

Enfilo la nit entreteixint futurs, ocells intermitents, i un plàcid sojorn d'un foc imaginari. Un viatge amorosit, un gest plàcid de punts suspensius. 

De la terrassa estant, amuntego desitjos que escric a trenc de nit. Car el moment perfecte és aquest, avui, ara que tot és quiet, imprevisible...

Maria Bethânia... O Lado Quente Do Ser...

Parèntesi immediat

Quan hagis arreglat el món, vens i ho celebrem. I quan surtis volant... A l'infinit, responc. Cap a on vulguis. Jo et seguiré amb el tele. No m'atraparàs. Això ho dius tu. Aquest ocell deia el mateix. 

       

Quin greu no haver-nos vist aquest cap de setmana. I tant. No tornarà a passar, oi? I tant que no, penso. Estàs perdonada. Però no ho facis mai més. Haig de fer com els ocells... Impuls.

Al tren, ple de gom a gom, dilluns d'aterratge al món real, de feina que no me l'acabo. Tant de bo compartís el teu 'dilluns al sol', aquestes excursions que feu, gaudir del vostre present. El meu, un dilluns de tornada, un dia qualsevol. 

Núvols de tempesta, encreuament de trens, acluco els ulls i t'imagino mentre la veu de Peter Gabriel apaivaga el brogit del tren vorejant el Congost. Becaina. Inevitable.

Darrer tram, la Plana, serralades, dels Rasos a Bellmunt, darrera embranzida d'un tren que avui arriba a destemps. Així que trobi un parèntesi immediat, et fruiré, atrapat a la meva pantalla, al meu imaginari. 

Genesis... I Know What I like...

Somiar... Viure...

Sortim a la terrassa. Dos sucs de taronja i el brogit dels trànsit d'un dissabte a ciutat. Has dormit bé? De primera. Fa unes hores, vetllada magnífica, trobada de dones, tàrtar de salmó, delicatessen, gintònics al punt i rialles compartides 

Ja tinc un missatge, mirem la pantalla, bon dia, un home desitjat però... I ell? Aquest és el gran enigma, els astres han d'estar aliniats, jo crec que no és una qüestió d'astres, sinó de prioritats. És a dir que no li haig de respondre... Sí dona, l'etiqueta, of course.

Mirem les fotos, ideal, advocat, esportiu, ulleres de sol, és un clon, riem, i on el tenim ara, a Llafranc, amb qui? Un reguitzell de whats però cap concreció, si tens ganes de veure algú, proposes dia i hora. No pots mantenir la virtualitat, no t'ho pots permetre.

I penso en els anys que vaig viure el mateix, aquell pessigolleig quan algú et troba, t'escriu, de la pàgina al teu whats, a la teva vida, al desig dels mots de nit, de matinada. I és clar que la tendresa i el caliu amaren els sentits però de vegades entelen la raó.

Pots perdre el nord. Sempre que en siguis conscient. Pots aixecar el vol. Sempre que sàpigues com aterrar. És tan dolcet que algú pensi en tu, que parli amb tu com no parla amb cap altra, que et convidi a aquella exposició meravellosa, a aquella obra de teatre fascinant, el lloc perfecte per fer la primera trobada.

No siguis tu, deixa que et prioritzi, perquè estàs estupenda i t'ho has guanyat a pols. Pren el timó, que siguis tu, que continuïs essent tu. Que aquests bons dies i bones nits et delectin, i és clar, a la nostra edat és un regal. Però...

Agafo els gots, entrem a dins, haig de marxar, espera que no has vist les pintures, m'encanta, és de les primeres, un regal? Però l'has de signar. Agafo els trastets, escriu, té. Llegeixo els seus mots i entenc perquè l'estimo. Una dedicatòria, i diu així: a la meva amiga, la bruixa, la sàvia amb qui compartir vol dir entregar-se, somiar, viure...

Barry White... You're The First, The Last, My Everything

Més... Molt més...

Et va bé al vespre? O al matí, respon. Des d'un racó de món, després de viatges fotogràfics, de descobertes, la vida intensa amb majúscules, però ell relativitza, allò que més em fascina, és un home com els altres, discrepo, més... Molt més...

Memòries cutres d'Àfrica, un fart de riure, un munt d'anècdotes, allò que qualsevol altre ompliria de dramatisme ell hi dóna la volta i et sorprèn amb fina ironia, un cap que va a cent, no ho hauria dit mai. Perquè el posat és reservat, pausat...

Sóc com la caputxeta, no pateixis, t'envio ubicació, el racó de món, tot un repte. Hi ha un moment de dubte perquè saps que vas directa a la gola del llop, però què vols, ve de gust de tant en tant... No em faré pas enrere per unes quantes queixalades. Ben al contrari.

I arribo a l'indret precís, ben triat, jo sempre tinc coses per fer, cert, en dono fe quan després d'un vermut damunt les roques m'explica el que ha viscut, el que viu, l'art de la seva vida, allò que ara el fa feliç, l'hort, el bestiar i una guineu que el visita. Un home com els altres? Més... Molt més...

Atent. Curós. Quin arròs, el vi compartit i una conversa a dues bandes que depassa el temps, tant és, hores i quarts, un gintònic i l'únic cd que funciona, coixins al llit,  Chill out improvisat, fa temps que no hi dormo aquí, fred? Frec a frec, du calme, xerra, molt, em sorprèn... O no... És tan gustós el vaivé dels seus dits amb els meus,  tastar-nos, batecs i el cim, com un viatge d'interiors... Més... Molt més...

L'endemà, amics compartits, una excursió als molins de l'entorn i després calçotada i aniversari, quins amfitrions, quina taula de converses, somriu, generós, gràcies per tot, gràcies per venir. Encara emboirada, el vi, les viandes, surant a mig pam de terra, abraço la nit de tornada, com un regal preuat, aquests moments regalats. I més... Molt més... 

Buena Vista Social Club... Chan Chan...

Impuls

Què dius ara? Al cap de quaranta anys? Impuls, responc. La meva amiga somriu. Era previsible. L'impuls? Tornar-lo a veure. Com ets... Estupenda. La meva amiga torna a somriure. Of course, Teresa. Diu que no he canviat gens. Ell sí, una mica vellet però amb el mateix posat murri. 'Quina il.lu', va dir quan va llegir el meu whats. Ei, ja ens paren taula. La cambrera ens fa un senyal. Nit de soparet i teatre. Vull que m'ho expliquis tot. Fil per randa. 

Ens coneixem des que jo era una marreca de 12 anys. El lloc idíl.lic, el moment precís, aquella moto que enfilava el camí, que aparcava a l'era, el cor a cent,  i així que baixava de la moto pensava, mic mic, com el Correcaminos, i entrava a l'habitació a amagar-me. El veia entrar, saludar els pares i llavors jo sortia de l'habitació, les galtes vermelles com un pigot, ell somreia...

Van passar els anys. Aquella Festa Major em va mirar amb uns altres ulls. Encara recordo els dits acaronant-me els pits sota la samarreta de tirants i els petons, i la por d'anar més enllà... Què vols, era adolescent. I ara, Teresa? Ara... Qui lo sa?

Sublim.  Idealitzat? No dona, era així... O almenys així ho recordo. Tres Macabeus fresquet. Ja veurem la funció? En tres dimensions. Bona aquesta. Per nosaltres. Pels impulsos. Pel passat revisitat. 

Dire Straits... Romeo and Juliet...

Entre un 'bona nit' i un 'bon dia'

Darrer dia de terrassa amb vistes, de veïns i converses entranyables, de matins i camins que menen a Camprodon, quan la solitud reclama el descobriment de rutes a l'atzar. 

Diu un amic meu que cal donar les gràcies perquè ens despertem cada dia. Ho diu convençut i em sembla que aquesta senzillesa és el leit motiv. O un dels més preuats.

'T'he explicat coses que li explico a poca gent', confessa el meu amic. I això que encara no hem pogut quedar i, per agendes d'estiu familiar, no ho podrem fer fins al setembre, quan retornem a la rutina més immediata, O a la rutina en majúscules: el dia a dia.

Mentrestant fem unes converses com dos bons amics que fa temps, molt de temps que es van conèixer però de manera molt diferent. De professor a alumna, fa un munt d'anys. El temps d'un parèntesi llarg que ens ha portat de nou a coincidir.

I mentre passo les hores de nit o tarda regalades, penso en la sort infinita de continuar descobrint la part més humana, tot allò que ens passa i que podem compartir.

Em parla del temps que prioritzem en els altres. "Ara mateix prioritzo el meu temps amb tu', diu el meu amic. Un dia, tres, pren el seu temps. Jo també el meu, com no podria ser d'una altra manera.

Compartir intimitats no és fàcil. Desfer mites O deixar anar el llast de la hiper responsabilitat. Vol saber de mi tant com jo vull saber d'ell. Pendent estar davant per davant, fent un mos o un beure.

M'he fet velleta i crec que la raó ara, com sempre, és i ha de ser el meu cavall de batalla.  Viure i no adonar-me del temps que passa entre un 'bona nit' i un "bon dia'.

Escric de matinada. És clar que tot a la vida requereix el seu temps. Així estem, el meu amic i jo, estupendos. Com aquest Sinatra que posa la banda sonora a aquest doll. Què vols noi, som uns clàssics. 

Frank Sinatra... Come fly whit me...

El joc subtil

Somrius. És el repte que et sedueix. 'Fer-nos senzills, Teresa. Elementals'. Esbosso un somriure. I entomo el repte. El joc subtil i compassat.

Perquè allò que fa perfecte aquest vespre és el ple d'una lluna entre el brancam, la carícia del vent al rostre, el suau lliscar d'aquests mots.

El món és tan petit. I tu tan proper. El vaivé de sentir-nos a gust, el somriure que em dibuixes... Pura emoció. Instant? Indescriptible. 

Esmicolar la tarda, allargassar el present. Potser és aquesta la mesura, la variable oculta, la incertesa. Viure aquest moment, a l'atzar. I gaudir-ne...

Melodia

Un any, escriu el meu amic.  Deuen haver passat moltes coses. I deus estar de vacances. Un lector incondicional, el meu amic. I té raó. Aquests dies, aquestes nits, han passat certes coses. 

Amb parsimònia. Amb tooota la cura del món. Amb paciència. Sense presses. Du calme. Step by step... Posar a prova l'impuls. Postposar. Comptar fins a l'infinit.. Tot un repte. Per respecte.

M'empasso les ganes de tu, de la teva conversa, distesa, amb moooltes casualitats. No és que no ho vulgui. És que ho vull fer bé.

Com les matemàtiques que amb prou feines vaig aprendre, no pas perquè no fossis un bon mestre sinó perquè em ballaven els números. O més aviat m'hi barallava.

Casualitats... Aquestes llebres que de tant en tant albiren els nostres ulls. Fer el pas, el compàs... I que tot sigui melodia...

Barbra Streisand, Jamie Foxx... Climb Ev’ry Mountain...

L'infinit de l'horitzó

Chet Baker, la nit serena, i anar enfilant aquest estiu que, a l'atzar, compartim. Descobrir que el teu dol és cada vers que escrius, cada nota del teu enyor. A temps, el teu, trobar el moment precís que reclames.

Trepitjar-nos els mots, la conversa, ara teva ara meva, el ritme compassat, escriure tant en tan poc temps... Millor sentir-nos la veu, escoltar la tarda en encenalls de curiositat. I mentrestant?

És ben bé que poses ordre al món, el teu, que prens la vida amb passió. No era aquest el somni dels dies amarats de solitud? No és fàcil sobreviure a l'amor i si ho fem és perquè la vida ens empeny. Poesia... Imprescindible...

Nit de tu, de placidesa, de mots, d'acords suaus, el mar infinit de la teva nit, l'infinit horitzó que et dedico.

Moonlight Becomes You... Chet Baker... Molt especialment...

Miratge

Davalla l'estiu, escurçant els dies, i s'endú els bons moments compartits. Les nits, asseguda a la terrassa, tot esperant com tu esperaves, la intimitat, el silenci, la pantalla il.luminada... 'Ocupada? Una resposta negativa seria molt ben acollida'. I la nit com un parèntesi entre tu i jo. 

'T'he dit que m'agrades?'  No gosava dir-te que no sentia el mateix, però els mots que em dedicaves, les converses, les descobertes, aquelles reflexions de quarts de dues, el teu batec entre línies... 'No puc afegir res. Tinc el dit posat sobre la teva fotografia a l'ordinador. L'única manera de tocar-te'...

No et sabia el rostre, els ulls, els cabells, la veu suau, el somriure...  'Digue'm que em vols veure i poc importarà on estiguis'... I ens vam veure, i no eres tu, eres molt més que tu... Inoblidable seqüència, el cambrer, el ram de flors, i el teu somriure...

Tants dies i nits de tu, amb tu... Vols que fem un volt? Carrerons, el Clot dels romans, una taula, la nostra, dues copes de blanc fresquet... Escoltar, ingènua, creure els teus mots, glopades, la dolça metzina que em regalaves, l'esguard, el teu, el meu...

Desig... Sentir la teva olor, acaronar els cabells, els teus dits i els petons regalats, havies de tornar, tornar-nos a veure, un regal, addicional, addictiu... Què volies, ja em tenies... I vas picar la meva porta, i et vaig deixar entrar al meu món, que vas fer teu...

And? Només tu podries seguir el fil d'aquest escrit, perquè ja no hi ha nits de tu, perquè sobtadament, has retornat a la teva vida que no sé, al món d'on vas fugir les nits que vas seduir-me... I d'on continues fugint per continuar tocant una fotografia i una altra... 

Miratge... Tancar la meva porta... I oblidar-te...

Giorgio Conte... Continua così...

Imprevisible

Agafa les copes. Negre? Sí, francès. Sortim a la terrassa. S'hi està bé. Molt. Quin privilegi, diu la meva amiga. El meu petit recer. Avui, el nostre. Desig de desconnectar entre natura. Agost... Imprevisible.

La meva amiga omple les copes, aquest ens el beurem a la salut de la lluna nova. Màgica. La meva amiga. Té, diu, escolta aquest missatge a veure si interpretes el mateix que jo. Escolto una veu pausada, i esbosso un somriure. Perquè allò que diu l'astròloga de la meva amiga, fa per mi. 'Avui tanques el cercle. I en comences un de nou'.

Diu que avui és el darrer dia per rebre un senyal. De qui? La meva amiga invocant de nou l'amor tòxic que no acaba de foragitar. I n'has sabut res més? I és clar que no, penso.  Per què tanta resistència? Què hem après dels desamors?

Sortosament sempre ens queden les viandes. Espera que portaré tapetes. Tens la clau de l'apartament? Espero la gourmet, solitud, gratitud, i surt amb un platet de secallona i formatge d'ovella. Somriu. Si no aquest vi ens tombarà. Continuem la conversa. 

Algú ens saluda, com us cuideu. La coneixes? Acaba d'arribar amb la seva filla. Vols dir que ens l'acabarem? Bon profit, noies. Me la miro, somriu, salut, t'hi vols afegir, penso,  però entra a dins. 

Pèl-roja. Mana? La teva veïna. Exacte. I es queda gaires dies? Esbosso un somriure. Brindem. Pel nou cicle. Agost... Lluna nova.. Imprevisible... 

Youn Sun Nah... She Moves On..

  

Et vindré a fer real

'Potser tu voldries avançar més ràpid en la nostra relació'. No pas. Només una dosi...De tu. Física… Química. Una dosi… O unes quantes. L'estiu fa passes llargues, i com deia un amic meu, citant la Maruja Torres, 'polvo que no fots, polvo perdut'. No és gens fi però és tan gràfic. És ben bé que quan deixem que la imaginació ens imagini, donem el significat que ens dona la gana.

Com aquell 'et demanaré per Reis', sublim. La millor floreta amb diferència. No ens ho vam pensar gaire. Seducció i som-hi que ens falten hores. Amant, magnífic. Ep, tots únics però n'hi ha que tenen més solera. Perquè ho han viscut, amb intensitat i en continuen gaudint. Ben mirat jo també em demanaré per reis.

Ha plogut, molt, avui, al paisatge que m'envolta, a la vida des que vaig fer el pacte amb la millor amiga, jo mateixa, com no podia ser d'una altra manera. I arribar a pactes vol dir que no serà perdut, serà benvingut. 'El dia que tornem a fer sortideta amb moto pararé el primer racó de la carretera'... And? Ja tardes.

Fa una estona parlava amb un futur amant, s'ha alegrat de llegir-me, 'et vindré a fer real', m'encanta, te la prenc, no entenc, la frase, un regal, per a tu, un plaer. Si és que el món és un planter, qui no en troba és per massa sentit comú, el menys comú dels sentits. El meu veí d'apartament va caure fa uns dies i està baldat, esquinçat, les vacances enlaire.

Now and here. No perdem temps, avança, però no pas pel que et penses, només pel que ja hem fet, fer-me real, jo a tu també, Maruja estupenda, clarivident.

Bruno Mars... Leave The Door Open...