El món que continua

L'alè de les sorpreses... Aquestes llebres que sorprens, que et sorprenen... Ser-hi a un espai compartit...  'Et fa gràcia que quedem?' No tenir cap més temps que l'ara... 'Ara?' 'No busco res, no tinc cap finalitat, no tanco portes'...

Veure't sortir de l'Anirit... Hi ha aparicions de pel·lícula, trets que et sedueixen i una veu que ja voldries sempre a cau d'orella... Tenir totes les hores del dia... I de la nit. Amb una pluja que arrecerem amb el meu paraigües i un torrent de dubtes, de certeses perquè saps el que vols i jo, jo volia alentir les hores, els dies...

Decidir en quin moment no agafo el tren sinó el bus, seure de costat, la pluja als vidres, propera parada... Tu ja ho saps i jo...  Jo tampoc tanco portes...

Sedueixes amb el gest... Molt... No ets un clixé perquè ets ben real i quan sóc entre els teus braços ja no vull que et separis ni un mil·límetre.

A mercè d'uns ulls que travessen els meus, què vols, què vull, quina promesa fas, i si la fas de debò o no me la crec o es dilueix amb el teu somriure...

Això de trobar-nos davant d'un cine... 'A saber on ens portarà'... Tot plegat? Difícil de preveure-ho. Tocar de peus a terra i el món que continua...

Ketama...  No estamos lokos...