El joc solitari

Vaig escriure una carta fa uns dies. Davant del mar. Una carta d'amor, de desamor,  adreçada a algú molt especial. No la vaig enviar, per descomptat. La carta anava adreçada... A mi. De vegades, sempre, ens hem d'escoltar. Per viure l'amor. Per sobreviure al desamor.

Deia Aute al concert 'Entre amigos' que hi havia tres cançons d'amor importants a la seva vida: Ne me quitte pas de Jacques Brel, Yesterday, de Paul McCartney i Para vivir de Pablo Milanés. Durant sis dies i cinc nits vaig estar esperant que algú m'escrivís. Durant sis dies i cinc nits vaig recordar les lletres d'aquestes cançons... Vaig sentir-les ben endins.

Jo crec que tots tenim cançons d'amor encastades a la memòria. Coincideixo amb Aute en la primera, Ne me quitte pas, que em va frapar quan era adolescent. Les altres dues són, per a mi, Non, je ne regrette rien d'Edith Piaf i Ojalá, de Silvio Rodríguez.

No em deixis, no me'n penedeixo, para no verte tanto... Tant de bo. Per deixar has d'haver tingut, has d'haver sentit algú entre els teus braços, has d'haver fet l'amor, construir-lo, eixamplar-lo, multiplicar-lo. Ai l'amor, 'el joc solitari', que deia Tusquets. Dexar anar qui alça el vol sense tu precisament perquè has perdut l'impuls.

Cal oblidar, tot es pot oblidar, escombrar els amors, esborrar-los, de sobte, sense empenedir-nos de res... No en són tres, en són moltes les cançons que ens han frapat. Jo en tinc un altra, magnífica... Sonava la primera nit que vaig estimar algú, un amor no correspost, al cap dels anys desat en via morta.

'Mi amor sin antifaz'... Silvio Rodríguez... Por quien merece amor...