Dues aigües...

Cita a can Salambó. Tu i jo, com a la pel·lícula de Leo McCarey... No hi ha manera de desprendre's de la teva virtualitat. Per això quan ens trobem produeixes un efecte estrany com si t’acabés de conèixer. Ja t’agrada. Ets més racional. Ets racional del tot.

Començo pel final. Ara escriuràs sobre mi, deies mentre m’acompanyaves al metro. Presumptuós, vaig pensar. Caminàvem pel carrer Astúries sota uns lleugers efectes, suficients, d’un Verdejo fresquet. Ja sabies que agafaria el metro. Si ens haguéssim acomiadat com tenia previst, a la porta del Salambó, dos petons i au, hauríem tancat el cercle. Però...   

Faig un flashback. La cita, algunes hores abans. Mentre tu parlaves amb una amiga, jo entrava al Salambó i demanava una clara petita. No em venia de gust el mòbil. Vaig agafar un suplement de cultura... Nervis, no m’ho podia creure. Quatre mesos sense veure'ns. No oblidis el guió Tere, em repetia. Els sentiments, a la butxaca.

Tu ja m’havies vist entrar però vas continuar parlant amb la teva amiga. D’això se’n diu jugar amb avantatge. Com a la Cugulera, el primer dia. Jo parlant amb l’Abel, avi amb solera, bisaurenc de mena i d’esperit, mentre tu, al costat llegies el diari... No em faràs creure que no m’havies vist. Encara que no em coneguessis...

Deu minuts tard, entres al Salambó, sento la teva presència, aixeco el cap i... ‘Como decíamos ayer’... Tots dos amb un regal per a l’altre. Tu dos. Un buf que havies trobat a la guantera del teu cotxe i que jo vaig oblidar aquell cap de setmana al Pallars. I el regal de debò, un Tres Macabeus, 'perquè te'l prenguis sola, amb les amigues o amb bona companyia'. Regals emocionals, és clar, si no, no series tu... Jo unes galetes d'Ischia, ets dolç de mena. Regal per als sentits. Si no, no seria pas jo.

Et vaig deixar parlar tal com m’havia proposat. Vas preservar la imatge, la teva, davant les dones... Per no ser, que ho ets, un home com els altres. Sempre desmarcant-te constantment d’aquesta imatge d’home alfa, de paio que fa sexe i punt, de tots els tòpics. Tu ets l’home que entén les dones, l’amic de les amigues, l’home sensible que ofereix moments, que viu la vida intensament.

Vam riure molt. Ets molt simpàtic, vés. Tant, que fas oblidar la teva habilitat per fer patir les dones, les amigues amb qui quedes i les amants a qui desitges. La dualitat dels Bessons, ostres sí, era el 18 de juny, el teu aniversari... Dos petons més. Perquè anava d’això, de petons a la galta. Amics, recordes? Isabella Rossellini i Ted Danson a Cousins. 

Vas parlar molt. No ets aigua clara. I això ho sabem les dones que t’hem viscut, que t’hem tastat, que t’hem oblidat, no gaire, no s’oblida un seductor com tu tan fàcilment. En el fons el teu beuratge és com el de Panoràmix... Et transforma... Fins que dura l’efecte. I així vaig sortir per la porta, els sentiments desbordats, tant, que no em vaig adonar que ens havíem d'haver d'acomiadat allà mateix, que la porta del Salambó havia de ser l’escenari del nostre adeu. Almenys al meu guió.

Com diu un amic meu, 'les coses són com els hi dóna la gana'. I així va ser. Caminant tots dos pel carrer Astúries sota uns lleugers efectes, suficients, d’un Verdejo fresquet. Què passava pel teu cap, pel meu? Vam arribar a Fontana... I ens vam abraçar... I ens vam tornar a abraçar. I llavors... Els llavis van fer la resta... Revifar el desig... No havíem de quedar com a amics? Llavors? 

Des que ens coneixem hem viscut moments de tota mena. Som ben diferents, tu racional, jo emocional. Aquests són els nuclis de la nostra personalitat. La resta ja sabem com continua. Com pot continuar...

Entre dues aigües... La virtual i la real...