Tempos

M'explicava un amic ahir una història agredolça que em va fascinar. Mentre sopàvem a can Salambó i agraíem el tracte acurat de la cambrera, magnífica, vam parlar de nosaltres, d'ell, de relacions que havia tingut, de finals dramàtics dignes de la millor pel·lícula, la de les nostres vides.

Em fas triar a mi, compartirem els plats, un bon Penedès fresquet, ella si us plau, tastet, molt bo, boníssim... Exquisit aquest tataki, té, el repartim com a bons germans, carpaccio de tomàquet, bacallà melós, coulant, la vainilla per a tu... Compartint, el gust per les viandes i pel teixit de persones d'un univers del passat que el meu amic ha viscut de manera punyent.

Sense adonar-nos. Ho acostumem a fer quan parlem de l'altre, o de les altres, de les parelles o projectes de parella que ja no formen part del nostre present. No parlem dels bons dies, de per què ens van enamorar... Parlem del pitjor. Del final d'una relació, no sabem ben bé si per posar creu i ratlla o per deixar clar que el present és un acte de fe.

La història agredolça del meu amic era, precisament, un final de relació, carrer Muntaner, havia anat a trobar la seva enamorada a la feina amb un ram de roses blanques. Nerviós. Molt. Una discussió prèvia forta, moltes desconfiances... Ai els tempos... Ai els espais personals... Quan l'enamorada del meu amic va sortir de la feina i el va veure, el va ignorar, va pujar a la moto i va marxar. I jo amb el ram, palplantat. I què vas fer-ne, de les roses, vaig demanar-li.

Tràveling, lleu picat, seguim el meu amic fins a un semàfor en vermell, contraplà, abraça el ram, entra en pla sencer una noia. Pla mig. El meu amic la mira. Vols aquest ram? No t'espantis, no tinc cap intenció, no vull res, la dona a qui anava adreçat no l'ha volgut, em sap greu llençar-lo, si el vols és teu. La noia somriu. El semàfor canvia a verd. Dona-li una altra oportunitat, home. Obrim el pla a general, la noia creua el carrer, contraplà del meu amic d'esquenes, sol, palplantat amb el ram, mentre la noia s'allunya carrer amunt, tràveling enrere, cada vegada més minúscul el meu amic... Fos en negre...

Prenc la mà del meu amic que acarona la meva. Somriu. Demà et comento què estic sentint ara mateix. Més enginyer que mai, penso, els tempos per dir el que sents, per mesurar i endreçar peces de pensaments i sentiments, per donar sentit als ulls que li brillen, al somriure sincer, al moment que estem vivint... Construint?...

 Marvin Winans... I Still Believe...