Penso en les paraules del meu amic mentrec escolto 'In the Sanctuary', un gospel in crescendo meravellós amb un solo sublim. 'We will praise You for the rest of our days'... Jo avui ja en tindria prou amb 'for the rest of today'... Viatjar fins a tu, deixar-nos estimar davant d'un mar de futur... Aquest és el present...
No deixar de ser i fer el que ens ve de gust. No renunciar a l'essència, a allò que dona sentit als nostres dies, a la nostra llibertat individual. Que com vaig d'imaginació? Poc m'ho pensava, ni el temps, ni el lloc ni la persona que era capaç d'imaginar. Avui ho celebro.
Curiós, m'he passat uns anys desitjant el que no tindria mai i en canvi fugint del que tinc tant a l'abast... Models de conducta apresos a còpia de viure'ls un dia i un altre i tants d'anys. Són tan arrelats i tan profunds... Costen d'arrencar, de posar-los davant del mirall, d'encarar-s'hi, d'acceptar-los com a part del passat, va ser així però no té perquè condicionar el present.
'We sing our song', una nova melodia, aquest pentagrama amb solo inclòs. Aritmètica pura, 1 + 1 = 3. Enginyeria afectiva i efectiva. Esvair la por i el dubte. Estimar és molt més que paraules i raons. Aquests dies parla el rostre, parlen els llavis, parlen les mans, parla l'embat de l'onada a l'escullera, parlen els calfreds, parla el tacte, parla el to, parlen les passes camí de qualsevol indret.
No és que no siguis el producte de la meva imaginació. És que mai m'hauria imaginat algú com tu, construint cada pas plegats, sense presses... Amb cada nota, cada compàs de la nostra cançó...
The Sanctuary... Kurt Carr... Gospel amb majúscules...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada