Caputxeta

He agafat el més imprescindible: fulls reciclats, un llapis, una goma, mocadors, un portamonedes diminut i les claus que han tancat la porta de casa... Amb la motxilla a l'esquena i els pensaments en standby, he enfilat el camí de plataners que més m'agrada... Anar a buscar el pa al poble del costat, a peu, i entre passa i passa, que em sorprengui l'atzar.

Sempre hi ha humanitat que es deplaça per esport o platxeri pel camí del Castell ...Cada passa, una traça i una altra... Gran recorregut... Entre els nostres pobles no n'hi ha. Però sí una gran diferència pel que fa al tarannà, la història, les persones i les actituds... M'agrada el pa que s'hi dona, a Montesquiu. La carn que l'Empar amoroseix mentre intercanviem novetats del seu country i el meu gospel... El format 'llibreria-papereria-i-més' a tocar d'un local social on sempre que hi passo pel davant penso "un dia hi faràs cap"...

Revolts. Ressegueixo el perfil de la Cogulera amb un dit imaginari.. Més enllà s'endevinen els Munts... Com diu Estellés "el meu secret, de què et fas confident, és aquest gust general per la vida"... Quan arribo a la cruïlla de la Casanova l'atzar baixa del Castell amb un xandall de foraster... Educat, fa moltes preguntes que no acabo de respondre per dubte, ignorància o perquè sento que la meva solitud vol solitud i no pas conversa... No deu pas pensar el mateix el meu interlocutor d''on-hi-ha-un-restaurant-a-prop per aquí'. Entre pregunta i pregunta em cola un  'm'hi estic a l'Hotel'... Me'l miro bé... No em sento Caputxeta. Agafo el camí més curt de tornada a casa mentre el llop s'allunya amb la cua entre cames.

Marga Bufí... Cris Juanico... Soledat

Infinit...

Anem a prendre una copa? M'agraden els rostres que m'envolten, les veus que em fan riure, viure-ho, amb tu, que bé que estiguis tan a prop, la dona que estimo i a qui agraeixo la vida que he tingut i que has tingut el plaer de concedir-me.

Vius el present, amb tu mateixa, i el futur que no voldries mai finit perquè encara hi ha molts dies i moltes nits, viatges, lectures, converses per fer, per dir... Repasso el teu rostre somrient, tants solcs com anys viscuts. Parlem de fa un instant quan érem al cineclub, veient un cinema valent i compromès. Amb ràbia, però sentint-nos deleroses de canvis que han deixat de ser somnis per esdevenir realitats.

Sentiments. Records. Uns quants que en Xavier, en Xapo i tot l'equip de Ciutat Morta han revifat. Records, com si fos ara, quan aquells individus, que no persones, se't van endur i no et tornaren fins l'endemà, amb el timpà rebentat, i el metge que no es creia que havies caigut i a tu que et retronava l'amenaça "et cremarem la casa amb els nens a dins"...

No oblidem. No perdonem. Tanmateix no ens invalida. Perquè ara és el moment. Ara i sempre. De testimonis. De fets. De denúncies. Escriure per no matar, diu en David, que ha activat, com tants d'altres, un munt de consciències.

Hem refet la nostra vida, el teu somriure, ara, compartit amb persones que t'estimen, amics, que et cuiden com et mereixes... Aquesta nit ets l'exemple més clar de la vida que volem, tant de bo no s'acabi mai, tant de bo fossis eterna...

Perquè et duc amb mi, compartim, Silvio, Mujeres... I perquè t'estimo, molt, infinit....

Vintage

Un munt de laca, i més encara. Més que fixar el pentinat, l'entranyable perruquera l'immortalitza... 'No t'hi coneixeràs, Teresa'... Em reconec, sortosament, al mirall. Tot a punt, compte enrere, túnel del temps, trobada vintage d'alumnes, de companyes, d'amigues,  quin encert, quaranta-dos somriures, d'aquells que no oblides.

No ens fan l'edat que tenim... O potser sí. Han estat moltes les emocions viscudes.  I ens n'hem sortit, amb arrugues a la cara que ens fan ser com som... Avui fem present un passat aixoplugat a la memòria col·lectiva, teixit en espais propers o llunyans. Avui compartim infantesa, mirant de bastir els somnis, l'imaginari col·lectiu. Quin devessall de vida i aprenentatge...

No m'acabo les abraçades, els petons, les converses... Com estàs, què fas, te'n recordes... I ens fem un munt de fotos.. No hi cabem, ara sí, el cor obert de bat a bat, enquadrament perfecte.

La nit, d'una revolada. Fred intensíssim, tornada a casa, curulla de vides que he tingut el plaer de redescobrir... Miro d'aclucar els ulls... Debades... Són tants els rostres i les veus que acaronen la matinada...

Per a vosaltres, per a tu, ara hi he pensat mentre l'escoltava... Wonderful, Joao Gilberto.. La propera, imprescindible...

 

Llum de tempesta

Tren aturat al túnel, terra de ningú, incertesa. El meu vagó ple de gom a gom... Sonen els primers acords de Les clowns... Un músic ambulant s'ha fet un espaiet enmig de cossos agombolats, rostres sobtats... Fellini, penso... Surrealista tot plegat....


La meva companya de seient  esbufega...  Un seient més enllà una parella d'avis somriu... És ben bé que entomem l'adversitat de maneres molt diferents... Quan acaba, el músic ambulant camina com si surés... Una moneda, dues, tres... I el tren inicia, de nou, el viatge imprecís.

M'hauria estimat una mica més de màgiques notes... Perquè avui les converses em semblen més brogit que paraules... Massa estímuls: lladrucs, portàtils, llibres, apunts, tablets... Obro parèntesi i em disposo a escriure...


Curulla de mots, invento la meva poesia, aquesta tarda de llum de tempesta, de sil·luetes de ciutat, d'un retorn que es bifurca i deixa enrere el paisatge cada vegada més llunyà, com llunyans són els maldecaps, les decisions preses... Avui,  viatjo d'esquenes...

Last train home... Pat Metheny...

Jocs Florals

Aquests dies he endreçat una mica el pany de paret de llibres i emocions que m'han acompanyat al llarg d'aquests anys. Fulls i fulls ubicats a la memòria, documents de totes mides i textures. Un bagatge particular, intens...No era ben bé una esporga... O potser sí... Més aviat retrobar-me amb el passat que em defineix.

Reconec el dossier taronja esmorteït... Una etiqueta manuscrita on llegeixo Jocs Florals 1995... Faig present el passat... Bellver de Cerdanya, primavera, colla de bona jeia, un nucli fort de filòlogues, una psicòloga necessària i  un llicenciat en dret brillant i tronera... Enrere els anys de carrera, endavant molts somnis i desitjos...

Havíem constituït les bases del certamen una nit gloriosa... Comme il faut. El millor entorn, la millor companyia... Un cap de setmana al més pur estil trobadoresc... Un propòsit, o potser més d'un: alimentar l'esperit i el cos, llegir-nos, descobrir-nos, i of course, oferir el bo i millor del nostre gai saber...

Esbosso un somriure... Reconec un dels textos, un poema manuscrit, irreverent,  escrit d'una revolada una nit d'insomni  de la terrassa estant d'aquell minúscul piset de Santa Caterina... Poema picant, vallfogonesc, agosarat, com nosaltres, que aquesta nit comparteixo amb vosaltres. I diu així:

PETXINA MANCADA DE MERCÈ

Volia una petxina peluda i ardent.

Jo que sempre he estat mancat de fortuna

poruc i maldestre vaig dir-li a la lluna

si mal no em voleu podreu dar-me bens.

La lluna escoltava sens badar boca

car no creia ço que em feia embogir.

"Oblideu vostres somnis foll pervertit

En lo mar no ha petxina per a un tanoca".

 

Car sou de nas arrufat un vell

carn fresca és de savis no dar-ne profit

i d'ases dar-li queixalada al pit,

penitencia pertoca a gos tan mesell.

Baldat de mon prec no ser atès

vaig creure que mai més no en fruiria

d'aquella petxina tostemps enrogida

que un vespre obrí mon destre bastonet.

D'ençà que la cerco petxina fervent

no trobo la perla de les meves nits

quan lo bastó remenen tremolosos dits

una font blanca se perd a bastament.

Plena de pèl, de vostre cor mercè

tragueu el foc de ma pensa fervent

cerco entre cards noble consol

puig corsecar-me voleu fins a la mort.

Us porto sovint, de bracet, quan sento emocions d'aquelles que no oblides, que et fan ser més generós, més compromès.... Perquè va ser una trobada sublim i perquè vàrem construir un dels tresors que duc amb mi: l'amistat amb majúscules.

Amorosim el vers amb la melodia personalíssima de Jordi Savall... Lachrimae Caravaggio.... Un plaer...

Petits regals...

Tornada a casa... Curt trajecte de la feina a l'estació... Entro al vestíbul que bull amb viatgers en totes direccions, vides a tort i a dret... Passo el bitllet que surt rabent i obre portes... Les escales m'endinsen en una andana estreta, com estretes són la resta d'andanes... Breus minuts i dos fars de llum que s'acosten... La porta davant meu s'obre...Pujo al tren i miro d'agafar aquest seient del cantó que ofereix bones vistes...
 
Mentre m'instal·lo, provo de triar entre gaudir de la realitat de les persones, delectar-me amb la ficció dels seus personatges en la meva imaginació, fer una becaina generosa o encetar un petit regal, Billie, la darrera novel·la d'una autora que m'apassiona, Anna Gavalda...

«Ens vam mirar malament», inicia Gavalda... No pas... Acabo de notar, una mirada que m'agrada. Sembla estrany però sempre dic que hi ha mirades sòlides, com un xiuxiueig, com el frec d'un gest... Retrobo un ulls que reconec d'altres viatges... Prenc nota... Retorno a la lectura... «El que em va costar més al principi va ser la tranquil·litat»...No pas ara... Perquè mentre l'home de mirada sòlida manté l'esguard jo m'endinso en el meu viatge literari particular ...  Mentre no m'adono que el tren s'atura, l'home de frec invisible passa davant meu, baixa i s'allunya andana enllà... Era una ficció que no tocava... Tocava l'encís, la prosa pausada de la meva estimada Gavalda...

Final de trajecte.... Baixo del tren i pujo les escales d'aquesta estació esmorteïda i abandonada. Mentre la nocturnitat apaivaga les meves passes camí de casa, penso en la meva nit de solitud meravellosa. Cinema? Ve de gust. Per cert, no us en vaig parlar, de la darrera sessió de cineclub... No me l'esperava... I em va encantar... Ozon sempre sorprèn...

L'esguard que t'atrapa, Marine Vacth, Jeune et jolie, encís i misteri fluint davant  la càmera... Inquietant Lea, adol·lescent, una sexualitat que tasta el límit... Diu Ozon que «una pel·lícula on tot és meravellós no és cinema»... De vegades la realitat ho és, una meravella que et sorprèn a cada viatge...

Estrella Morente i Niño Josele ... Mihna...Sublim...

   

 

  

Gracias a la vida...

Dissabte de dolce far niente. Mentre escolto la melodia de piano que em regala una dona de mans dolces a uns quants metres sostre enllà, deixo que la mandra esdevingui un doll de mots. Melodia suau, calmosa, com ho són els pensaments. Les sensacions. Unes quantes aquest dies: decaïment, dubte constant, melangia...

Quan l'estat d'ànim s'alenteix has de mirar de no prendre gaires decisions, de gestionar qualsevol impuls que s'escoli i del qual te'n puguis penedir... Acceptar la lentitud, descobrir-te tardorenca, acollir l'horitzontalitat... Sempre he pensat que quan arriba el fred i les hores curtes de sol, hem d'hivernar com les marmotes...

Però avui prenc un dels meus antídots preferits per fer fora la melangia... La lectura. Reprenc aquesta novel·la apassionant que em té atrapada, El club de la lectura del final de la teva vida, aquest tribut a l'amor per la lectura que comparteix William Schwalbe amb la seva mare, malalta de càncer, durant els darrers anys, mesos, dies abans de la seva mort.

Diu Schalbe que quan ets amb un ésser estimat i saps que aquell any, aquell mes, aquell dia pot ser el darrer compartit «tens la necessitat de celebrar el passat, viure el present, plorar el futur»... No és una lectura trista, ben al contrari. Quin gust poder formar part d'aquest ínfim club, d'aquest intercanvi de grans personatges, de grans històries, de les converses enriquidores entre mare i fill de les quals n'ets un testimoni privilegiat...

Converses, lectures que vivim i compartim i que espero poder continuar sentint, amb vosaltres. Perquè mentre llegia aquests mots, us he tingut molt presents. Per a vosaltres, Isabel, Maria Rosa, la veu melodiosa de Mercedes Sosa...  Gracias a la vida... Molt especialment...

Fotogrames per minut

Tràveling amb fons de mar, encadenat, primer pla... No és cap miratge... És un viatge... Retorn al fantàstic... Retorn al Sitges de mar i cel, a les escales d'una església, l'escenari sublim d'on baixes com si fossis a la catifa vermella...Retorn a les cues de fanàtics i entusiastes, als aplaudiments de complicitat en moments de màxima tensió...

Penso en el grapat d'anys que Sitges ha estat lluny, molt lluny de la meva quotidianitat, com han estat lluny tantes sessions de cinema imprescindible... Uns anys en què he viscut  els meus plans seqüència particulars, a pèl, anys de moviola i positivat i d'algun descart esvaït al pou dels mals records.

He quedat a l'Auditori... Entro a la sala d'invitacions a tocar del hall on s'exposa una col·lecció apassionant, reproduccions de seqüències i personatges mítics... Mentre admiro la rèplica sagnant de la nina Anabelle, s'obre una porta i surt una persona amb un encant especial, amb un  talent i un 'savoir faire' que contagia, amb una professionalitat que no se l'acaba. Una persona generosa que em convida al somni del cel·luloide, invitacions, generositat... Somriu, l'espectacle continua, i surt per la porta pujant les escales rabent per continuar gestionant aquest univers curull d'episodis fílmics de tota mena.

Miro les entrades... El Retiro, 19.15 h... Faig cua... Memorable, diversitat d'espectadors, plaer d'observar-los... Home sweet Home... Entrem...Triem butaca... Fos en negre,  silenci, complicitat....

Els títols de crèdit de Cold in July de Jim Mickle i la banda sonora de Jeff Grace preludien aquest western crepuscular amb personatges magníficament caracteritzats, Michael C. Hall, Sam Shepard, Don Johnson... Guió de ferro, escenari fascinant, la Texas més salvatge i punyent... Amb reminiscències de Fargo, Unforgiven i Pulp Fiction, a 'Cold in July' la vida pot canviar com una mitja i no saps mai en quin moment es pot posar en marxa la versió més fosca i obscura de l'ésser humà... Un viatge als inferns que t'atrapa secretament... Sublim.

Quan t'estimes el cinema, el ventall és ampli, els gèneres es multipliquen... Quan t'estimes el cinema, les emocions es projecten davant teu a molts fotogrames per minut....

Intruder... Inquietant... Gaudiu-ne...

Licors d'aprenentatge

Fa uns dies vaig tenir el plaer d'enraonar amb una escriptora que havia decidit passar el cap de setmana en un racó de silenci i calma, envoltada de natura. Volia acabar la seva darrera novel·la. Vaig somriure... Acostuma a ser un clàssic que als escriptors els calgui espais íntims, entorns recòndits que permetin poder donar embranzida al procés creatiu.

Racons literaris, recers d'escriptura, espais creatius... N'hi ha tants... Un dels meus preferits, curiosament, és al bell mig d'un dels carrers més transitats de Barcelona, un cafè literari, testimoni de moltes solituds, de grans trobades, d'apassionants escriptures, de magnífiques lectures. Faig memòria, un viatge en el temps, la meva taula de marbre del racó, aleshores estudiant de lletres i cinema, reservada, discreta, envoltada de mots impresos a la taula, al cor... Encuriosida, asseguda al llogarret perfecte, un indret de trobada amb mi mateixa, amb els altres, assedegats de futur immediat. Quines afinades converses, quants licors d'aprenentatge, els mots brollant en llibretes curulles d'emocions...

Deia Susan Sontag: 'Escric per definir-me a mi mateixa —un acte d’autocreació— en un diàleg amb mi mateixa, amb els escriptors vius i morts que admiro, amb els lectors ideals. I perquè em causa plaer'.

El suau destil·lar d'aquesta veu prodigiosa... Billie Holliday... Me, Myself and I...
 

Compàs de tardor

Enfilo el camí mig emboirat, a la recerca d'una vila que no sovintejo i on només s'hi pot arribar a còpia de molts revolts tant si véns de la Vall d'en Bas com si, en el meu cas, surts del bell mig del Bisaura.

Em ve de gust aquesta festa major de poble, amb gent de poble, tradicions de poble, un poble com tants d'altres, definit amb saviesa i compromís. Uns quants carrers i ja tens un cercavila, la justa mesura, el gegant i la geganta, la colleta de grallers i timbalers i un xim-xim company de viatge. Ens mena la comparsa i la complicitat, una, deu, moltes passes... De tant en tant un petit refrigeri per agafar forces.

Duc al meu costat, encara que sovint fonedissa, la meva nina particular que ja ha fet coneixences. La seva nova amiga ens convida a una exposició que fa la seva tieta a tocar de l'església. Caminem per un corriol envoltat d'herba, camí de l'església i arribem a la porta principal. Entrem per una altra porta lateral en una sala petita i acollidora...

Cerco l'autora d'uns quadres senzills que m'atreuen... L'Anna Borrut somriu, com les dones que em captiven de la paret estant... Art reinventat... Faig una humil adquisició, un gerro de flors de verds blavosos. Confesso que el quadre de materials reciclats d'un gat blavós i manyac m'ha seduït a l'instant. Tant de bo romangui al catàleg de l'Anna quan tornem a coincidir....


 


Toquen sardanes molt a prop, al Pavelló, aquest aixopluc que ha esdevingut la seu d'una festa de ritmes llargs i curts, de flabiols i tenores, d'acurat compàs de tardor... Hi entrem. La meva nina em fa un senyal i seu al costat de les amigues i jo... Jo noto una solitud estranya al bell mig de cares que s'alegren de veure, de beure, de saludar, de parlar...  La set i la timidesa m'ennueguen i decideixo acostar-me a la barra senzilla, el meu refugi particular... Un suc per a la princesa i un altre per a mi amorosit amb un xic de cava.

Alço la mirada i trobo davant meu un home que somriu, aquest home que sempre m'alegro de veure, un home tardorenc d'ulls que revifen quan retroben els meus... Quin regal... Podria seguir-lo i estrenye'ns les mans al so dels compassos...Però ma nina... ma nina m'espera, té gana... L 'home somriu i torna a la rotllana... Potser un altre dia... Potser en un altre moment...

De la mà de la meva floreta acomiado l'instant mentre darrere meu la tenora refila les notes d'aquesta sardana, tan nostra, 'la més bella dansa de totes les danses que es fan i es desfan'....


Sardana sublim... La dansa d'un 'Somni'...