Bonjour, bonsoir, à bientôt...

Un vespre, imaginant en condicional, vam somiar plegades... 

París, ensemble... Per carrers i carrerons,  jo parlava en francès, tu en anglès... Merci, You're welcome.  De la mà, ascendíem pel far de metall Eiffel, emocions fortes... Sèiem a les escales, darrere nostre la blancor de Montmartre, i tu portaves els teus colors per pintar teulades i paisatges, les Champs Elisées, com una postal, a little present... Pour moi? Merci beaucoup...

Louis Hayet

París, insieme, descobrint, redescobrint, el teu esguard sorprès, enjogassat, transparent... Quants colors al Pompidou...  Ninos i tobogans, la cultura, com un joc... Les aigües del Sena, del Pont Neuf estant... Què et semblaria si el Baton Mouche ens menava a la nostra dama particular? Luxemburg... Un país? ... Un jardí... Cavallets... Rodolar suaument pels somnis...

I si fes núvol?... No ens deturaria... De vegades el sol fa el mandrós i li costa llevar-se...

Paris sera toujours Paris... el jazz de ZAZ... Bonjour, bonsoir, à bientôt....

Miss Wasabi

La primera vegada que algú va anomenar-te va ser un meu veí, i teu, a qui vaig conèixer en una xarxa social dels noranta, una mena de facebook incipient, amb pantalla grisa i números de telèfon anònims... Quan el meu conegut a la xarxa i jo vam saber que érem veïns ens vam fer un tip de riure. Grans converses. Has fet un curtmetratge? Tinc una amiga que fa cinema, ara és als Estats Units, és molt bona, quan la coneguis t’encantarà... Però no va trobar el moment de fer-nos coincidir. Només em vaig quedar amb el teu nom.

Uns mesos més tard, mentre m'esperava a la cafeteria d'un festival de multituds, a punt per gaudir de bon cinema, vas entrar, Miss Wasabi, tímida, amb un barret i un vestit que et definien. Excepcional. Em vas encantar. Com em va encantar Things I never told You.

No he tornat a veure el meu veí que mai ens va presentar... Però continuo descobrint-te i em continues sorprenent amb el teu cinema amb majúscules, d'aquell que roman, de personatges de ferro, de referències a melodies i lectures, de matisos vitals... Amb veu secreta, com les paraules i els sentiments enmig d'un mar de silencis... Magnífica The secret life of words

Aquests dies he revisitat  My life without me... Poesia... Tendresa... Ann i Elliot... Middlemarch: «Las cosas que a ella le gustaban, aquellas que espontáneamente le apetecían, parecían eternamente excluidas de su vida, como si le hubieran sido negadas»....  Ser present en un futur que no podràs viure... Fer present la incertesa, la por, la tristesa... Però també l’enamorament, el desig.... Senza fine...

No sé si has après a sentir-te més còmoda entre la multitud... Tant és. T'apassiones tant quan parles, quan filmes, darrere de la càmera, operadora acurada, creant somnis, realitats, ficcions... Nobody wants the night... Intimitat, gosadia, personalíssima..

Un plaer, Miss Wasabi... Tenim pendent una conversa... If you've always had a dream.... Blossom Dearie... Try your wings...

Eclipsi

Sobta. Mirar de veure un home en un cos fràgil de dona amb rostre amarat de solcs i teatre... Un rei Lear que Lluís Pasqual comparteix amb simplicitat de posada en escena i complicitat d'actors i emocions... L'amor filial, la lleialtat, la traïció, la bogeria, el poder de la natura...

Eclipsi... I com veus el món?...El veig... amb el sentiment...

Gustós revisitar el Lliure, Montjuïc, retrobar el passat de curiositat infinita...Sortir amb la certesa d'haver viscut teatre amb majúscules. Sentir gana després d'un àpat de mots i escenes... Alimentar també el cos... I descobrir un nou espai, Jazz, cervesa, hamburguesa, matinada, conversa de lectures, de sessions de teatre, música i cinema en perspectiva... Com s'embasta el futur quan compartim una taula més enllà de quarts de dues...

Plaers. Calien... Foragitar aquests dies on se m'ha fet present la fugacitat, la incertesa... Plaers... Necessaris... Aprendre a desdibuixar el teu rostre... Que et retrobo per casualitat i encara no sé dir-li al cor que no et retorni... L'Antídot? Aquesta nit magnífica on la lluna dibuixa el creixent d'uns ulls que saben escoltar i estimar...

Rerefons inconfusible... Susheela Raman... Salt rain... 

Fonedís...

Escoltava fa uns dies un programa de ràdio...Vaig esbossar un somriure en sentir-te parlar... Sempre tan discret... Al cap dels anys, continuaves amb el tarannà de sempre, la veu aguda, la fina ironia, l'amor per la fotografia...

Sempre m'has desconcertat... I sempre t'he fet un espaiet al cor... Tenia quinze anys, era estiu i et vaig demanar pujar a la teva moto... Vaig abraçar-me a tu, per aquell camí atrotinat, i davant del porxo d'un mas on hi feies cap de tant en tant, em vas fer una foto que encara conservo en format diapositiva... Em miraves, molt, em desconcertaves... I rèiem, molt, sense dir-nos res... Aquell capvespre, vaig sentir el teu desig i el meu, la meva por... L'endemà, et feres fonedís... De la meva finestra estant, amb molts interrogants, vaig veure la teva moto allunyar-se i desaparèixer...


Ignasi Rovira. Fotografia i fotos

Fa pocs dies, una amiga et va anomenar... Serendipity... Viatges... Àfrica... Passió... Segur que encara conserves la teva Nikon... Els objectius no canvien, sortosament, tampoc la mirada que em va encaterinar. Una mirada que ha aconseguit fixar el món viscut de molt a prop, aquest paisatge tan polièdric que comparteixes amb els teus companys de viatge, la mateixa imatge diferents esguards...


No fa gaire, sense avís, vas tornar, de visita... Tardorenc, intacta la mirada... Vas dinar amb nosaltres i mentre jo feia la migdiada no t'hi vas poder estar... Vaig obrir els ulls que ja m'havies fotografiat, de nou...

Descobrir Àfrica amb els teus ulls... Tanzània... Zanzíbar... El teu esguard... Temptador...


Oliver Mtukudzi...  Ronga Dondo... Molt especialment...

In my soul

Fa uns dies parlava amb una dona senzilla i excepcional. Ens veiem un parell de cops per setmana. No ens coneixem molt però hi ha un somriure que ens uneix. Amb ingenuïtat i moltíssima sinceritat em confessava que no tenia massa bon dia, hivern, núvol, la regla... Confidències. Me l'escoltava. Perquè és tan honest que algú amb qui amb prou feines has tingut una conversa, et digui obertament que necessita parlar amb algú...

N'hi ha qui davant l'honestedat reacciona amb malfiança... Qui respon un 'ja parlarem' amb molts punts suspensius... N'hi qui parla amb el silenci dels ulls al cor... Quina sort poder ser a prop quan algú et necessita.

Aquests dies estic passant  moments d'incertesa.. Diagnòstics... Pronòstics...  Ombres i llum... He recordat una seqüència de Hannah and her sisters, memorable...

És cert que el punt de partida sempre és 'ubi sunt'. Que el repte pot ser un camí no gaire platxeriós... Estrènyer la mà de les companyes de viatge, les que comencen, les que es submergeixen a les profunditats, les que fondegen l'illa, les que fan el cim, les que suren en un mar de calma... Com se'ns pot capgirar el present...

Però jo avui vull abraçar-me al futur durant molts segons, anys. Avui desitjo clarianes, celebrar la fe en mi mateixa... Amb gospel, guarint els mals moments,les emocions, compartides en cada cançó.... Gràcies per aquestes veus...Kirk Franklin, Donald Mallo..  Gospel Legends....Joy... In my soul...

Caputxeta

He agafat el més imprescindible: fulls reciclats, un llapis, una goma, mocadors, un portamonedes diminut i les claus que han tancat la porta de casa... Amb la motxilla a l'esquena i els pensaments en standby, he enfilat el camí de plataners que més m'agrada... Anar a buscar el pa al poble del costat, a peu, i entre passa i passa, que em sorprengui l'atzar.

Sempre hi ha humanitat que es deplaça per esport o platxeri pel camí del Castell ...Cada passa, una traça i una altra... Gran recorregut... Entre els nostres pobles no n'hi ha. Però sí una gran diferència pel que fa al tarannà, la història, les persones i les actituds... M'agrada el pa que s'hi dona, a Montesquiu. La carn que l'Empar amoroseix mentre intercanviem novetats del seu country i el meu gospel... El format 'llibreria-papereria-i-més' a tocar d'un local social on sempre que hi passo pel davant penso "un dia hi faràs cap"...

Revolts. Ressegueixo el perfil de la Cogulera amb un dit imaginari.. Més enllà s'endevinen els Munts... Com diu Estellés "el meu secret, de què et fas confident, és aquest gust general per la vida"... Quan arribo a la cruïlla de la Casanova l'atzar baixa del Castell amb un xandall de foraster... Educat, fa moltes preguntes que no acabo de respondre per dubte, ignorància o perquè sento que la meva solitud vol solitud i no pas conversa... No deu pas pensar el mateix el meu interlocutor d''on-hi-ha-un-restaurant-a-prop per aquí'. Entre pregunta i pregunta em cola un  'm'hi estic a l'Hotel'... Me'l miro bé... No em sento Caputxeta. Agafo el camí més curt de tornada a casa mentre el llop s'allunya amb la cua entre cames.

Marga Bufí... Cris Juanico... Soledat

Infinit...

Anem a prendre una copa? M'agraden els rostres que m'envolten, les veus que em fan riure, viure-ho, amb tu, que bé que estiguis tan a prop, la dona que estimo i a qui agraeixo la vida que he tingut i que has tingut el plaer de concedir-me.

Vius el present, amb tu mateixa, i el futur que no voldries mai finit perquè encara hi ha molts dies i moltes nits, viatges, lectures, converses per fer, per dir... Repasso el teu rostre somrient, tants solcs com anys viscuts. Parlem de fa un instant quan érem al cineclub, veient un cinema valent i compromès. Amb ràbia, però sentint-nos deleroses de canvis que han deixat de ser somnis per esdevenir realitats.

Sentiments. Records. Uns quants que en Xavier, en Xapo i tot l'equip de Ciutat Morta han revifat. Records, com si fos ara, quan aquells individus, que no persones, se't van endur i no et tornaren fins l'endemà, amb el timpà rebentat, i el metge que no es creia que havies caigut i a tu que et retronava l'amenaça "et cremarem la casa amb els nens a dins"...

No oblidem. No perdonem. Tanmateix no ens invalida. Perquè ara és el moment. Ara i sempre. De testimonis. De fets. De denúncies. Escriure per no matar, diu en David, que ha activat, com tants d'altres, un munt de consciències.

Hem refet la nostra vida, el teu somriure, ara, compartit amb persones que t'estimen, amics, que et cuiden com et mereixes... Aquesta nit ets l'exemple més clar de la vida que volem, tant de bo no s'acabi mai, tant de bo fossis eterna...

Perquè et duc amb mi, compartim, Silvio, Mujeres... I perquè t'estimo, molt, infinit....

Vintage

Un munt de laca, i més encara. Més que fixar el pentinat, l'entranyable perruquera l'immortalitza... 'No t'hi coneixeràs, Teresa'... Em reconec, sortosament, al mirall. Tot a punt, compte enrere, túnel del temps, trobada vintage d'alumnes, de companyes, d'amigues,  quin encert, quaranta-dos somriures, d'aquells que no oblides.

No ens fan l'edat que tenim... O potser sí. Han estat moltes les emocions viscudes.  I ens n'hem sortit, amb arrugues a la cara que ens fan ser com som... Avui fem present un passat aixoplugat a la memòria col·lectiva, teixit en espais propers o llunyans. Avui compartim infantesa, mirant de bastir els somnis, l'imaginari col·lectiu. Quin devessall de vida i aprenentatge...

No m'acabo les abraçades, els petons, les converses... Com estàs, què fas, te'n recordes... I ens fem un munt de fotos.. No hi cabem, ara sí, el cor obert de bat a bat, enquadrament perfecte.

La nit, d'una revolada. Fred intensíssim, tornada a casa, curulla de vides que he tingut el plaer de redescobrir... Miro d'aclucar els ulls... Debades... Són tants els rostres i les veus que acaronen la matinada...

Per a vosaltres, per a tu, ara hi he pensat mentre l'escoltava... Wonderful, Joao Gilberto.. La propera, imprescindible...

 

Llum de tempesta

Tren aturat al túnel, terra de ningú, incertesa. El meu vagó ple de gom a gom... Sonen els primers acords de Les clowns... Un músic ambulant s'ha fet un espaiet enmig de cossos agombolats, rostres sobtats... Fellini, penso... Surrealista tot plegat....


La meva companya de seient  esbufega...  Un seient més enllà una parella d'avis somriu... És ben bé que entomem l'adversitat de maneres molt diferents... Quan acaba, el músic ambulant camina com si surés... Una moneda, dues, tres... I el tren inicia, de nou, el viatge imprecís.

M'hauria estimat una mica més de màgiques notes... Perquè avui les converses em semblen més brogit que paraules... Massa estímuls: lladrucs, portàtils, llibres, apunts, tablets... Obro parèntesi i em disposo a escriure...


Curulla de mots, invento la meva poesia, aquesta tarda de llum de tempesta, de sil·luetes de ciutat, d'un retorn que es bifurca i deixa enrere el paisatge cada vegada més llunyà, com llunyans són els maldecaps, les decisions preses... Avui,  viatjo d'esquenes...

Last train home... Pat Metheny...

Jocs Florals

Aquests dies he endreçat una mica el pany de paret de llibres i emocions que m'han acompanyat al llarg d'aquests anys. Fulls i fulls ubicats a la memòria, documents de totes mides i textures. Un bagatge particular, intens...No era ben bé una esporga... O potser sí... Més aviat retrobar-me amb el passat que em defineix.

Reconec el dossier taronja esmorteït... Una etiqueta manuscrita on llegeixo Jocs Florals 1995... Faig present el passat... Bellver de Cerdanya, primavera, colla de bona jeia, un nucli fort de filòlogues, una psicòloga necessària i  un llicenciat en dret brillant i tronera... Enrere els anys de carrera, endavant molts somnis i desitjos...

Havíem constituït les bases del certamen una nit gloriosa... Comme il faut. El millor entorn, la millor companyia... Un cap de setmana al més pur estil trobadoresc... Un propòsit, o potser més d'un: alimentar l'esperit i el cos, llegir-nos, descobrir-nos, i of course, oferir el bo i millor del nostre gai saber...

Esbosso un somriure... Reconec un dels textos, un poema manuscrit, irreverent,  escrit d'una revolada una nit d'insomni  de la terrassa estant d'aquell minúscul piset de Santa Caterina... Poema picant, vallfogonesc, agosarat, com nosaltres, que aquesta nit comparteixo amb vosaltres. I diu així:

PETXINA MANCADA DE MERCÈ

Volia una petxina peluda i ardent.

Jo que sempre he estat mancat de fortuna

poruc i maldestre vaig dir-li a la lluna

si mal no em voleu podreu dar-me bens.

La lluna escoltava sens badar boca

car no creia ço que em feia embogir.

"Oblideu vostres somnis foll pervertit

En lo mar no ha petxina per a un tanoca".

 

Car sou de nas arrufat un vell

carn fresca és de savis no dar-ne profit

i d'ases dar-li queixalada al pit,

penitencia pertoca a gos tan mesell.

Baldat de mon prec no ser atès

vaig creure que mai més no en fruiria

d'aquella petxina tostemps enrogida

que un vespre obrí mon destre bastonet.

D'ençà que la cerco petxina fervent

no trobo la perla de les meves nits

quan lo bastó remenen tremolosos dits

una font blanca se perd a bastament.

Plena de pèl, de vostre cor mercè

tragueu el foc de ma pensa fervent

cerco entre cards noble consol

puig corsecar-me voleu fins a la mort.

Us porto sovint, de bracet, quan sento emocions d'aquelles que no oblides, que et fan ser més generós, més compromès.... Perquè va ser una trobada sublim i perquè vàrem construir un dels tresors que duc amb mi: l'amistat amb majúscules.

Amorosim el vers amb la melodia personalíssima de Jordi Savall... Lachrimae Caravaggio.... Un plaer...

Petits regals...

Tornada a casa... Curt trajecte de la feina a l'estació... Entro al vestíbul que bull amb viatgers en totes direccions, vides a tort i a dret... Passo el bitllet que surt rabent i obre portes... Les escales m'endinsen en una andana estreta, com estretes són la resta d'andanes... Breus minuts i dos fars de llum que s'acosten... La porta davant meu s'obre...Pujo al tren i miro d'agafar aquest seient del cantó que ofereix bones vistes...
 
Mentre m'instal·lo, provo de triar entre gaudir de la realitat de les persones, delectar-me amb la ficció dels seus personatges en la meva imaginació, fer una becaina generosa o encetar un petit regal, Billie, la darrera novel·la d'una autora que m'apassiona, Anna Gavalda...

«Ens vam mirar malament», inicia Gavalda... No pas... Acabo de notar, una mirada que m'agrada. Sembla estrany però sempre dic que hi ha mirades sòlides, com un xiuxiueig, com el frec d'un gest... Retrobo un ulls que reconec d'altres viatges... Prenc nota... Retorno a la lectura... «El que em va costar més al principi va ser la tranquil·litat»...No pas ara... Perquè mentre l'home de mirada sòlida manté l'esguard jo m'endinso en el meu viatge literari particular ...  Mentre no m'adono que el tren s'atura, l'home de frec invisible passa davant meu, baixa i s'allunya andana enllà... Era una ficció que no tocava... Tocava l'encís, la prosa pausada de la meva estimada Gavalda...

Final de trajecte.... Baixo del tren i pujo les escales d'aquesta estació esmorteïda i abandonada. Mentre la nocturnitat apaivaga les meves passes camí de casa, penso en la meva nit de solitud meravellosa. Cinema? Ve de gust. Per cert, no us en vaig parlar, de la darrera sessió de cineclub... No me l'esperava... I em va encantar... Ozon sempre sorprèn...

L'esguard que t'atrapa, Marine Vacth, Jeune et jolie, encís i misteri fluint davant  la càmera... Inquietant Lea, adol·lescent, una sexualitat que tasta el límit... Diu Ozon que «una pel·lícula on tot és meravellós no és cinema»... De vegades la realitat ho és, una meravella que et sorprèn a cada viatge...

Estrella Morente i Niño Josele ... Mihna...Sublim...

   

 

  

Gracias a la vida...

Dissabte de dolce far niente. Mentre escolto la melodia de piano que em regala una dona de mans dolces a uns quants metres sostre enllà, deixo que la mandra esdevingui un doll de mots. Melodia suau, calmosa, com ho són els pensaments. Les sensacions. Unes quantes aquest dies: decaïment, dubte constant, melangia...

Quan l'estat d'ànim s'alenteix has de mirar de no prendre gaires decisions, de gestionar qualsevol impuls que s'escoli i del qual te'n puguis penedir... Acceptar la lentitud, descobrir-te tardorenca, acollir l'horitzontalitat... Sempre he pensat que quan arriba el fred i les hores curtes de sol, hem d'hivernar com les marmotes...

Però avui prenc un dels meus antídots preferits per fer fora la melangia... La lectura. Reprenc aquesta novel·la apassionant que em té atrapada, El club de la lectura del final de la teva vida, aquest tribut a l'amor per la lectura que comparteix William Schwalbe amb la seva mare, malalta de càncer, durant els darrers anys, mesos, dies abans de la seva mort.

Diu Schalbe que quan ets amb un ésser estimat i saps que aquell any, aquell mes, aquell dia pot ser el darrer compartit «tens la necessitat de celebrar el passat, viure el present, plorar el futur»... No és una lectura trista, ben al contrari. Quin gust poder formar part d'aquest ínfim club, d'aquest intercanvi de grans personatges, de grans històries, de les converses enriquidores entre mare i fill de les quals n'ets un testimoni privilegiat...

Converses, lectures que vivim i compartim i que espero poder continuar sentint, amb vosaltres. Perquè mentre llegia aquests mots, us he tingut molt presents. Per a vosaltres, Isabel, Maria Rosa, la veu melodiosa de Mercedes Sosa...  Gracias a la vida... Molt especialment...