Llegia ahir una
entrevista molt
interessant
a
Julio Alonso Arévalo, director de la Biblioteca de Traducció i Documentació de la Universitat de Salamanca
. Era una entrada de blog, una de les moltes
que consulto i llegeixo cada dia. Imprescindible
l’actualització. Aprenentatge informal de qualitat.
No acostumo a parlar de la meva professió i de la relació que mantenim cada
dia des que fa molts anys va venir a buscar-me... No saps mai què pot passar ni tan sols
en els propers segons... En el meu cas, un dia, no recordo de quin mes, dues
persones van decidir confiar en mi. No m’ho vaig pensar gaire. Vaig acceptar el
repte. ‘No en sé res, del que em proposeu’, vaig dir. ‘Però n’aprendré’.
I d’aleshores ençà em dedico amb passió a aquesta miscel·lània de tasques
que van des de l’adquisició a la difusió d’informació, i que fa uns anys que
miro de definir amb un parell o tres de paraules. Haig d’agrair a un company
meu d'un postgrau que vam fer
in ille
tempore, la troballa del sentit de la nostra existència professional: sóc,
som, el que se’n diu
curadors de continguts...
Retornant a l’entrevista, Sánchez Arévalo, un gran curador de continguts, confessa que
'mi punto fuerte es la voluntad, las ganas de hacer, las ganas de informar… y
mis puntos débiles muchos, muchísimos, soy muy pasional'.
‘Me apasiona lo que hago', diu... Punt feble? La important gestió, innovació i
transmissió de coneixements d’aquest gran professional pren sentit precisament
per aquesta passió... Per què ha de ser doncs un punt feble?
Cal passió. Fem el que fem, ens dediquem al que ens
dediquem, i en qualsevol àmbit del nostre itinerari diari... Tot un
indicador de benestar, allò que ens apassiona mou el nostre cor. Encara que
sigui intangible.
M’encanta la meva feina... M'encanten bona part de les decisions que he pres, bona part de les experiències professionals i personals que he viscut al llarg de molts anys. Encerts però també errors dels quals en prenc nota.
Ho diré a cau d'orella tot i que les persones que em coneixen m'ho han sentit dir més d'una vegada ara que l'hivern truca la porta, ara que la llum dels dies és més curta, ara que el fred ben viu alenteix bioritmes... A l'hivern... A l'hivern hem d'hivernar. Per uns quants motius però sobretot per poder dedicar-nos a una de
les passions més plaents dels animals: dormir. Durant mesos. Sense
elixirs, sense additius, plàcidament... I retornar com retorna la resta de
vida... Amb ganes de tornar a aprendre.
Hivernar. Aquest és el secret. I el món? Continuaria el seu curs? Potser
caldria aturar-lo també i posar-lo a dormir sota cap més efecte que la
voluntat de saber-lo bategant...
Behin the Gardens... Andreas Vollenweider
