Un munt de tresors

Fa unes setmanes, mentre feia un volt a la vora del riu, vaig ensopegar un grupet de persones dempeus, en rotllana, damunt l'herba, els ulls tancats, les mans dibuixant onades d'aire... Et vaig reconèixer. Movíeu el cos molt lentament i quan vau quedar quietes, a poc a poc, vau anar obrint els ulls...

El cercle es va anar desfent. Mentre la majoria del grupet comentava l'estat de serenitat, la sensació de plenitud i d'equilibri tu et vas acostar, vas mig somriure i em vas abraçar... Feia dies que no ens vèiem.Vam seure en un banc, davant del riu. I m'ho vas confessar, afluixant el to de veu...'El meu home em deixa... Se'n va amb una altra dona'... 

Present. Ni tan sols passat. Era un fet. Una realitat. Quin desconhort... Quan l'home que estimes et pren l'amor compartit i l'aboca en una altra dona, amara d'oblit els anys i empeny un viatge sense tornada... 

'No hay extensión más grande que mi herida...' deia Miguel Hernández.... Com una esquerda. La sents tan endins que sembla que no l'hagis de guarir mai més. L'amor té moltes vessants. Però què en fas del desamor, del menyspreu de l'altre? Sobrevius... 

No m'he pogut estar de tornar a llegir  Sense trampes, sense presses. Un doll de mots que m'ha recordat el teu estat incert davant l'engany i la pèrdua d'un equilibri que no imaginaves.

Ets una persona important, una gran mestra de jocs i cançons... I has educat, amb tenacitat, un munt de tresors... 

Perquè sempre m'ha agradat el teu taranna obert, noble... Jevetta Steele... I'm calling you... molt especialment...

Millor quan improvises

Avui la sil·lueta dels Munts s'ha llevat amb pluja. Quin plaer gaudir d'un dia mig emboirat fent una de les activitats més gustoses que conec: esmorzar amb una bona lectura al costat, en aquest cas una revista de fa uns quants dies, d'aquelles que redescobreixes al revister i que et ve de gust fullejar.

De glop en glop, d'article en article, faig un itinerari més que plaent... M'aturo en les paraules d'Albert Vila, un guitarrista de jazz. No el conec. Curiositat. Cerco alguna peça seva i trobo un enregistrament al Jamboree. Escolto Gym-Jam... Sona bé. Sona molt bé.

Continuo llegint. És una entrevista. Sempre he pensat que el jazz és com el firmament, no te l'acabes. Diu l'Albert que la vida 'és com el jazz, millor quan improvises'.  Esborro agendes imaginàries on tot semblava que havia de formar part dels immediats dies. I escolto els acords puntejant l'espai, el crescendo de notes, ara la suau i íntima conversa, cada instrument diu el que sent, el que viu, i tornen a confluir, i es retroben, de nou...

'Tots sentim ganes de crear'... Esbosso un somriure.  Acarono un paper... Preludi... Molt a  prop del que m'agrada, del meu element, deixo anar els mots... 'Fugir del clàssic, de l'estàndard, descobrir una visió diferent'...

Albert Vila... My favourite things... Un plaer...

Somnis per descobrir

Tren de tornada a casa... Contraportada... Tanco i deso el diari a la bossa... Connecto el mòbil... És moment d'amistats... 

Em sedueix un missatge d'una amiga que em convida a un taller al bell mig del solstici d'estiu, Dones que dancen amb llops. M'agrada. El nom em duu al títol d'un llibre que vaig llegir fa uns quants anys i que em va donar moltíssimes pistes del que som, del que sentim, del potencial que tenim. Un llibre on els estereotips es qüestionen. Un llibre d'anhels i passions que flueixen al voltant dels nostres desitjos:  Mujeres que corren con lobos, de Clarissa Pinkola.  La dona que corre amb els llops, sense trampes, amb la fortalesa d'una dansa antiga, sentint molt proper cadascun dels elements que l'envolten.


No puc deslligar la lectura del llibre de Pinkola amb la d'una altra petita joia, una faula de Marcia Grad, La princesa que creia en contes de fades. Encara recordo l'emoció de veure'm reflectida i molt en el viatge de la Victòria, aquesta 'princesa' que aprèn a prendre decisions i que es desprèn del qui la vol submissa i dependent. Sovint construïm miratges apresos, valors i expectatives que tenen molt poc a veure amb la nostra sensibilitat, amb el nostre propi itinerari.

Tren de tornada a casa... Desconnecto el mòbil... És moment d'observar al meu voltant...

A prop meu, davant per davant, capten la meva atenció dues dones d'una edat semblant...L'una, pulcrament asseguda, cabells llisos i curts, jersei de coll alt, els dits traçant missatges al mòbil... L'altra, vinclada, gairebé horitzontal, cabells llargs ondulats, brusa descobrint les espatlles, la mirada fita en el diari... Dues dones properes... Dues dones que es diran adéu sense paraules...Dues dones semblants a tu, a mi, a nosaltres...

Som com som, amb molts dubtes per compartir, amb moltes experiències per transmetre, amb molts somnis per descobrir...

La dansa que desvetlla els sentits... Loreena McKennitt... The Mummer's Dance

Sentimental mood

Avui fa un any sèiem en una terrassa, un capvespre per a nosaltres... Més que paraules... Quantes emocions, trobades, complicitats...

Llegeixo un poema que vaig escriure aleshores i que defineix molt bé algunes nits en què vaig notar, i molt, la teva absència... No és enyor, o potser sí, d'uns mesos viscuts intensament...

Llegeixo, amb cura, perquè la nit em fa present el teu somriure. I diu així:

"Curiós que no hi siguis...
Curiós el silenci que em dediques,
els dies d'absència... Oblit?
Escolto 'In a sentimental mood' i penso
en tot el que ens hem dit
en totes les emocions que m'ha fet sentir
la teva particular manera
de dedicar-me els dies...
Un s'hi acostuma a tenir-te a prop,
a veure't aparèixer, de cop i volta...

Curiós no sentir-te,
adonar-me que cap dia és com ahir o com avui,
que ni tan sols els sentiments són infinits...
Ara que m'havia avesat a la teva companyia...
Difícil les coincidències...
Difícil ser present en tots els moments del dia...
La teva vida és teva com la meva... 

Reconec que et trobo a faltar... Una mica...
Que no sembli que et reclamo...
Quina sort que algú et dediqui un espaiet,
que algú t'agraeixi certs dies, certes nits...

Avui, molt especialment, t'enyoro... Una mica...
Què vols, les nits són enyoradisses, de mena.
'Qui sap on ets, qui sap on pares'...
 Potser dorms...
 I a mi que m'agrada imaginar-te...

Segueixo els acords que dibuixen el teu somriure
de bat a bat...
Escriure aquests mots, a l'atzar
em fa més portàtil la teva absència..."

Ellington, Coltrane... El suau vaivé del jazz que més m'agrada...

  

Ci vuole un fiore

Istituto Pedagogico Bresciano, Loano, juliol de 1975, les colònies més apassionants de la meva vida. Va ser un viatge d'intercanvi, el primer viatge amb avió, primer a Milà, després l'autocar, un munt de canalla cantant 'Al vent', 'El pueblo unido jamás será vencido'... Em sentia molt lluny de casa. Nou idioma, nous amics. Recordo les rotllanes a la platja, els tallers de manualitats, els berenars amb nutella,  les rialles al capvespre, lliteres de confidències... L'enyor dels primers dies, la recança del darrer capvespre...

El darrer capvespre... La funció de final de colònies.  Em veig asseguda a les escales de l'escenari, esperant el moment de la meva actuació. El llac dels cignes. Me la sabia de memoria. L'havia vist ballar un munt de vegades a la classe de dansa del meu col·legi.

Estava tan concentrada que no vaig sentir que algú seia al meu costat. La meva monitora, la signorina Berta. M'havia ajudat tant... Tot era a punt. Em va retocar el vestit, un tutú de paper pinotxo blau cel...  'Bella bellissima'. Vaig somriure. Cara Berta. Carissima...

Vaig pujar les escales... Aplaudiments... Piccolina, piccolina... Tan introvertida i poruga com era i en canvi que bé que es veia el món dalt de l'escenari. Tothom em semblava proper. Un munt d'esguards que em somreien... De cop i volta vaig sentir el silenci molt endins... Molt lentament, les notes inicials d'un Tchaikovsky lacònic, i el meu cos vinclant-se, fluint... Cada nota una passa, dues, giravolt, compàs... Dansa de somni, com un somni, la felicitat al cor... El batec dels bracets menuts, asseguda al terra, el cap acotxat... Un crescendo d'aplaudiments retornant-me a l'escenari.. Brava. Bravissima.

'Les persones que estimen el que fan es descriuen com a persones afortunades'. He sentit un munt d'emocions en aquesta vida. I les que em queden per sentir. Però aquella actuació, aquelles colònies i, sobretot, la intensitat amb què les vaig viure tindran un lloc privilegiat al calaixet dels bons records.

Com aquesta cançó, piccolina, piccolina, que canto de tant en tant a la floreta que més m'estimo...

Ci vuole un fiore... Molt especialment...

L'aire diferent...

Retornàvem d'una llarga caminada per un indret meravellós a tocar d'un Cadí exultant. El blau d'un cel que ens havia acompanyat pel bell itinerari s'havia esvaït amb el pas de les hores.

Ens empaitava el capvespre. Caminàvem, apressats. Amb cada passa un alè menys de llum...  Tot d'una, la volta del cel es va cobrir i, d'una revolada, es va fer de nit... Va començar a ploure a bots i barrals... El camí... desdibuixat... Era un nord o un sud que marcava el nostre vagarejar... Amarats, de la mà, vam començar a córrer sota un risc massa inconscient... Fins que vam veure uns llums i vam sentir el retruny d'un Land Rover... Una finestra, pugeu, però què diantre feu aquí a aquestes hores?

Vaig seure al seu costat. Atractiva, de somriure net i veu més que serena. Conduïa, amb fermesa. Coneixia el terreny. Una dona valenta. Ens va dur a casa seva, un recer d'extraviats inconscients... Acotxats al sofà sentíem el ressò de les guspires vora el caliu de la llar de foc. Segurament, altres extraviats com nosaltres havien compartit amb ella aquell aixopluc personalíssim... Quin detall, un te calentet. Me la mirava.... Tu encara més. Vam compartir rondalles d'altres moments semblants al nostre...

L'endemà, de tornada a casa, hi vaig pensar. Quina sort que hi fos a prop. Quina sort trobar-la. Malgrat ser uns desconeguts, ens va acollir, generosa...

Impossible oblidar-te.... Per a tu, l'aire diferent dels Menaix a Truà & Gema 4... Quan res sembla el que és...

El que ens vingui més de gust

Navegant per l'espai virtual, cada viatge és una conversa. El temps s'esmicola en molts bits... Els nostres dits diuen tant i en tan poc temps... Quantes vegades esbosso un somriure durant el dia gràcies a aquests moments en què em sento propera, obrint moltes portes perquè hi càpiguen tots els likes del món...

No dic pas que no. Les novetats m'atreuen, em sedueixen... Confesso que m'agrada agradar, m'encanta dir què m'agrada, m'apassiona retrobar-me amb els altres, convidar, que em convidin, dedicar, que em dediquin...coneguts... i no tant...

Però avui... Avui tinc convidat... Avui tanco la porta... Agraeixo el detall. El mòbil, apagat. No era així com ho fèiem al segle passat? Disfrutar de ser davant per davant, sense interferències. Que l'única referència sigui una mirada que em trasbalsa... .

'Tocarnos la cara', que deia Belén Gopegui. Tangibles els teu ulls, el teu somriure.. els teus dits entre els meus dits... La teva mà acaronant-me, esquena enllà... Em parles i t'escolto i sento la tonalitat de la veu que em dediques... Ara el primer plat, ara el segon, les postres i el que ens vingui més de gust...

Escolta aquesta veu... Un munt de coses per dir i sentir... Joana Serrat... Stop Feelin Blue

'L'home que estimava i sumava'

Abans ens deien xarnegos... Si en vam haver de sentir que érem diferents, de fora vingueren i de casa ens tragueren...

 


Els altres catalans... Un llibre valent...Una pila d'anys... 50... 'I els anys passen de pressa'... En tinc ben present la lectura, els teus mots, d'on venies, d'on veníem, el teu punt de vista...  'I que s'escolti la veu', la teva, una veu ferma que anava molt enllà, que ens abastava, que ens definia...

 Te'n posaria uns quants exemples de l'invisible i alhora tangible menyspreu que darrerament he vist reflectit en ulls de mediocres que ara i avui, continuen volent sentir-se importants, formar part d'una elit... Elit? Per a qui i per a què?... Més amunt de què?

Convé recordar. Qui som. Què hem construït, a cada passa...  Què volem ser, ara i aquí, corrandes lliures, 'banderes de roba estesa', la teva mà i la meva, horitzons enllà....Convé recordar els orígens, de classe obrera, del sud més profund, la suor i la gana dels qui van lluitar... Una guerra no s'oblida... Que  vam néixer i vam créixer en l'ara i l'aquí, en barris obrers de fàbriques, vagues i veïns... i va ser nord enllà que vam aprendre la llengua, la vam estudiar, la vam estimar, l'hem feta pròpia, vivim i sentim amb ella i la fem perdurar... Parlem de cultura o de cultures? D'immigració o d'integració? Parlem de poder ser més lliures, de la terra que ens acull i que cuidem, ben nostra, del puny alçat, d'ara i avui, en temps de revoltes...




He trobat, no pas per casualitat, aquest article de Josep M. Solé i Sabaté, gran professor, historiador apassionat, que us recomano molt especialment.


La memòria, aquest fil que ens defineix, que ens fa qui som en el llarg aprenentatge. No oblidem...Un altre Paco, abrandat, valent... A galopar... El poeta... La veu del poble... Perquè la terra...  és nostra...

En un tancar i obrir d'ulls

Matí de son infinita... No m'hi acostumo... Vaivé compassat...Acluco els ulls, endormiscada, mentre el tren acull el món quan obre i tanca portes i, a cada estació, modifica la fesomia dels seients...  Un tancar i obrir d'ulls pot canviar el decurs d'un dia...

Remor de veus... una de suau, reposada, l'altra més aguda, apassionada... Desvetllo els sentits i la consciència... Obro els ulls... Dues dones interessants, una conversa interessant i entre ambdues una distància generacional més que interessant...'Hi ha persones que tenen un benestar especial', diu apassionada la més joveneta, intèrpret, traductora de textos tibetants, a punt d'entrevistar una  persona que ha esdevingut referent de moltíssimes persones... 'No vull perdre la perspectiva, miro d'entendre per què hi ha d'haver un vistiplau a cada decisió que puguis o vulguis prendre'...  La més gran somriu... 'quants móns'... I afegeix, ' Parlo des de la part més racional...No cal que ningú ens mani o ens aprovi la necessitat d'emprendre nous camins,  l'esforç i el plaer de viure la condició humana'....

Mentre escric aquests mots, penso en una altra conversa que ahir vaig tenir la fortuna de seguir, si més no una part... Aquí la teniu.. Que bé que hi siguis, que bé el teu tarannà Josep Manel...

I ara, de la terrassa estant, asseguda davant de la silueta d'Els Munts, buido la motxilla, que deia Ana María Matute...En tan poc temps molts interrogants... El dubte no és emprendre nous camins... El dubte és com transites i amb qui...

Em calia aquest incís sense cap més estímul que una ermita entre verds al bell mig del capvespre... Aquesta pausa encalmada...

Prenc alè i acomiado el bell recés.. És temps de molts sentiments...

Milton Nascimento... Tudo o que você podia ser

L'alè de les petites coses

 
Sona el jazz que més m'agrada... Nit de lluna minvant de bracet amb Venus...
 

 Més enllà dels vidres de casa la vida s'esplaia amb moltes disfresses...

Faig memòria… Grans nits de Carnestoltes... els meus amics i jo en aquell pis meravellós... No recordava  mai si havia de picar al tercer segona o al segon tercera... Troneres... Festes que s'allargassaven fins a la matinada, a trenc d'alba, matins de peus sucats a can Barceloneta... 

Tots tenim un passat gloriós... O més d'un... Com els records... Un present... O més d'un.. Com els desitjos...  Tots som capaços de sentir l'alè de les petites coses, l'ànima nua, el màgic ritual....

 Màgic... Un instant... Quina sorpresa... En vas ser conscient? Dues besades a l'atzar... 'quan no t'esperava'...  Un batec de notes i acords... I aquella olor perfumada, tan a prop... 'M'encanta disfressar-me', vas dir. 'Tronera', vaig pensar... 

Des que et conec que gaudeixo més de les breus hores que compartim un cop per setmana... No em puc estar de trobar, entre d’altres mirades, la teva, i somriure davant del teu posat murri i trapella…  Perquè enjogasses l’ambient i el transfigures… Perquè quan no hi ets se't troba a faltar… 

Vaig de puntetes, amb un munt de mapes, no fos cas que, poruga, perdés la meva traça...

Batecs de notes i acords... Ruby, my dear, Thelonious Monk...