Matinada

Fa uns quants anys un amant va dir-me: 'tu no ets d'aquest món. Ets del meu'. Fiorellino, em deia i jo somreia i compartíem vetllades sublims, el plaer dels mots, l'alfabet dibuixat, mentre el metro de matinada ens duia a la seva estança. Aquest, t'agradarà, jazz que embolcallava els sentits, i ballàvem, suaument, un preludi que ens duia a la seva cambra i on els cossos interpretaven la dansa dels sentits. I l'endemà ens dèiem un adéu de petons tendres. 

N'hi van haver més, d'amants. Però aquest el recordo especialment. Fa uns dies vaig llegir que acabava una etapa de fotos meravelloses. La intuïció em diu que potser les coses van maldades. Esperar el moment per dir un com estàs ara que conviu amb una dona estupenda. Perquè a part de ser amants també vam ser amics. Pendent. Retrobar la persona excepcional que em va captivar. Serenament. 

Homes excepcionals, alguns, potser amb un de convencional t'avorriries, va dir-me una amiga entranyable. Vaig pensar efectivament que és aquesta la meva trajectòria vital, emocional. Per això retrobo els homes que en moments molts dolços de la meva vida van seduir-me amb grans moments compartits.

Aquesta matinada escric després d'una bona conversa amb un altre home excepcional. Em fa riure, imprescindible, i em sorprèn, també imprescindible. No ens veiem gaire però quan el tinc davant per davant penso que és l'home més guapo del món. Al meu entendre és clar.

Matinada de mots, de records, de desitjos, de fer nones i que em diguis vine. Matinada de tu, amorosida de desig, un devessall de sensacions indescriptibles. Matinada amb fressa de riu encalmat, la calma que em dones quan suaument acluco els ulls imaginant noves dreceres.

One Quiet Night... Pat Metheny... 

 

Versions

Si necessites alguna cosa conta amb mi. Comptar, tant se val com ho escriguis, és el gest, que pugui comptar amb tu si van maldades. Al capdavall és això el que tenim. Un present, el teu asserenat, el meu el que pertoca, tens raó, no m'avorreixo gens encara que de vegades voldria aquesta llibertat teva que no tinc.

Què puc dir-te? M'agrada tal com ets. La teva millor versió. I la pitjor? No la conec. Només hem conviscut caps de setmana possibles, com a molt quatre dies. Ets discret, atent, sensible i sobretot actiu. Comparteixes, grans vermuts i gintònics, tu rom amb cola, tendresa, placidesa. Sempre he odiat els diumenges al vespre. Sap greu quan et dic adéu i torno a la meva rutina.

Què bé que pensis en mi els dies, les nits de la setmana, quan llegeixo els teus whats, has sopat? Truco? I tot i que xerres pels descosits, escolto el que em dius però sobretot com ho dius. Allarguem la nit més del compte, a dormir que demà et lleves d'hora, i tant, faig seny i m'acomiado de tu amb un munt de llavis ardents.

És ben bé que el temps posa a prova els afectes, el vincle que t'uneix amb les persones, amb els amics, amb els amants, amb els companys. I sé que penses en mi, jo també, què vols són molts anys, va ser bonic, és bonic i així ha de ser. Assaborint les hores, compartint. 

Soc com soc. I per molts anys. El que visc. Com ho visc. Sempre reies, no tenia gaires responsabilitats i com bé vas dir-me, era petita. I ara... Ara tens la meva millor versió.

2Pac... Do for love...

Sojorn

Llegia avui un fragment de José Luís Sampedro sobre la vellesa. 'Y cuando te das cuenta ya no eres río sino océano'. En parlava fa uns dies amb la dona que més estimo. Feia balanç i, amb recança, em confessava que només havia tingut un o dos anys de felicitat amb l'home amb qui va conviure un munt d'anys. Una dona sàvia amb el cor afeblit, sentint que havia perdut l'oportunitat de sentir-se estimada. 

Vaig entendre que no parlava de l'amor que ha rebut, que ha estat i és molt. Els fills, els amics... La dona sàvia viu la solitud de la vellesa amb més o menys encert. Però hi ha dies que s'emmiralla en parelles de la seva edat... Nits que enyora l'escalforeta. 

Sap greu. No poder tornar enrere. Potser perquè el riu no té retorn. I el temps és el que és. I cada segon és imprescindible. La sorpresa, com una llebre. Avui la nit és aliada, cada nit dels meus dies. Potser sí que ens han estimat però potser hauríem volgut un altre tipus d'amor.  

'Confieso que he vivido', que deia Neruda. Viure amb plenitud, amb equilibri, que deia una amiga meva fa uns dies. Un propòsit que de vegades oblidem. I saltem al buit sense xarxa. Seguir el decurs del riu, abraçar els bons moments mentre albires l'oceà proper. Aquest és l'encert. La saviesa...

Neil Young... Alabama...

Nocturn...

Parlem dels colors, que veus diferents i em sorprèn, no vol dir res, dius, perquè el que importa és la llum. I penso en els grisos i els verds quan el sol il.lumina el capvespre. El millor moment per captar l'instant. I t'imagino amb el tele, la teva mirada, el teu objectiu. T'imagino... C'est comme ça.

Parlem. De viatges cercant les aurores boreals al nord,  travessant carreteres infinites a l'oest, descobrint  poblats on només tu hi has arribat, al sud. Els països que portes dins i que has reflectit en cada foto, les teves, com ningú sap fer.

Quan no saps admires. I quan saps, una mica, també. Tot és nou, tot el que comparteixes, aquests anys que m'he perdut el que has vist i has viscut. Fa vertigen. Una miqueta. Aquest vaivé de converses de nit, tenir-te present, que ja vindria a retrobar l'escalforeta d'aquest jaç amorosit.

Quina por. Ja ho pots ben dir. Escriure el que veig, el que visc, amb tu, a l'altra banda del meu món on de tant en tant hi faig estada. I cada dia et faig anar tard perquè quan em dius i jo et dic el temps s'esmuny d'una revolada.

Ho veus? Era això, el color que més m'agrada, tant és, perquè només cal il.luminar els bons propòsits. Com ets, què vols, el millor que tinc és aquest doll nocturn, mentre dorms i t'imagino.

Gwendal... Irish Jig...

A trenc de nit

Surto a la terrassa d'una lluna incipient.  Núvols esfilagarsats l'envolten i un estel li fa un vers de llum. Baladreig imperceptible. El nocturn aixopluc d'aquest capvespre.

No hi ha la fressa del riu perquè ploure és massa car. No sentir la pluja picar els vidres, els tolls que gairebé oblides, si en fa de dies, de mesos, erm cada pam de terra. Oracle? Miratge.

Enfilo la nit entreteixint futurs, ocells intermitents, i un plàcid sojorn d'un foc imaginari. Un viatge amorosit, un gest plàcid de punts suspensius. 

De la terrassa estant, amuntego desitjos que escric a trenc de nit. Car el moment perfecte és aquest, avui, ara que tot és quiet, imprevisible...

Maria Bethânia... O Lado Quente Do Ser...

Parèntesi immediat

Quan hagis arreglat el món, vens i ho celebrem. I quan surtis volant... A l'infinit, responc. Cap a on vulguis. Jo et seguiré amb el tele. No m'atraparàs. Això ho dius tu. Aquest ocell deia el mateix. 

       

Quin greu no haver-nos vist aquest cap de setmana. I tant. No tornarà a passar, oi? I tant que no, penso. Estàs perdonada. Però no ho facis mai més. Haig de fer com els ocells... Impuls.

Al tren, ple de gom a gom, dilluns d'aterratge al món real, de feina que no me l'acabo. Tant de bo compartís el teu 'dilluns al sol', aquestes excursions que feu, gaudir del vostre present. El meu, un dilluns de tornada, un dia qualsevol. 

Núvols de tempesta, encreuament de trens, acluco els ulls i t'imagino mentre la veu de Peter Gabriel apaivaga el brogit del tren vorejant el Congost. Becaina. Inevitable.

Darrer tram, la Plana, serralades, dels Rasos a Bellmunt, darrera embranzida d'un tren que avui arriba a destemps. Així que trobi un parèntesi immediat, et fruiré, atrapat a la meva pantalla, al meu imaginari. 

Genesis... I Know What I like...

Somiar... Viure...

Sortim a la terrassa. Dos sucs de taronja i el brogit dels trànsit d'un dissabte a ciutat. Has dormit bé? De primera. Fa unes hores, vetllada magnífica, trobada de dones, tàrtar de salmó, delicatessen, gintònics al punt i rialles compartides 

Ja tinc un missatge, mirem la pantalla, bon dia, un home desitjat però... I ell? Aquest és el gran enigma, els astres han d'estar aliniats, jo crec que no és una qüestió d'astres, sinó de prioritats. És a dir que no li haig de respondre... Sí dona, l'etiqueta, of course.

Mirem les fotos, ideal, advocat, esportiu, ulleres de sol, és un clon, riem, i on el tenim ara, a Llafranc, amb qui? Un reguitzell de whats però cap concreció, si tens ganes de veure algú, proposes dia i hora. No pots mantenir la virtualitat, no t'ho pots permetre.

I penso en els anys que vaig viure el mateix, aquell pessigolleig quan algú et troba, t'escriu, de la pàgina al teu whats, a la teva vida, al desig dels mots de nit, de matinada. I és clar que la tendresa i el caliu amaren els sentits però de vegades entelen la raó.

Pots perdre el nord. Sempre que en siguis conscient. Pots aixecar el vol. Sempre que sàpigues com aterrar. És tan dolcet que algú pensi en tu, que parli amb tu com no parla amb cap altra, que et convidi a aquella exposició meravellosa, a aquella obra de teatre fascinant, el lloc perfecte per fer la primera trobada.

No siguis tu, deixa que et prioritzi, perquè estàs estupenda i t'ho has guanyat a pols. Pren el timó, que siguis tu, que continuïs essent tu. Que aquests bons dies i bones nits et delectin, i és clar, a la nostra edat és un regal. Però...

Agafo els gots, entrem a dins, haig de marxar, espera que no has vist les pintures, m'encanta, és de les primeres, un regal? Però l'has de signar. Agafo els trastets, escriu, té. Llegeixo els seus mots i entenc perquè l'estimo. Una dedicatòria, i diu així: a la meva amiga, la bruixa, la sàvia amb qui compartir vol dir entregar-se, somiar, viure...

Barry White... You're The First, The Last, My Everything

Més... Molt més...

Et va bé al vespre? O al matí, respon. Des d'un racó de món, després de viatges fotogràfics, de descobertes, la vida intensa amb majúscules, però ell relativitza, allò que més em fascina, és un home com els altres, discrepo, més... Molt més...

Memòries cutres d'Àfrica, un fart de riure, un munt d'anècdotes, allò que qualsevol altre ompliria de dramatisme ell hi dóna la volta i et sorprèn amb fina ironia, un cap que va a cent, no ho hauria dit mai. Perquè el posat és reservat, pausat...

Sóc com la caputxeta, no pateixis, t'envio ubicació, el racó de món, tot un repte. Hi ha un moment de dubte perquè saps que vas directa a la gola del llop, però què vols, ve de gust de tant en tant... No em faré pas enrere per unes quantes queixalades. Ben al contrari.

I arribo a l'indret precís, ben triat, jo sempre tinc coses per fer, cert, en dono fe quan després d'un vermut damunt les roques m'explica el que ha viscut, el que viu, l'art de la seva vida, allò que ara el fa feliç, l'hort, el bestiar i una guineu que el visita. Un home com els altres? Més... Molt més...

Atent. Curós. Quin arròs, el vi compartit i una conversa a dues bandes que depassa el temps, tant és, hores i quarts, un gintònic i l'únic cd que funciona, coixins al llit,  Chill out improvisat, fa temps que no hi dormo aquí, fred? Frec a frec, du calme, xerra, molt, em sorprèn... O no... És tan gustós el vaivé dels seus dits amb els meus,  tastar-nos, batecs i el cim, com un viatge d'interiors... Més... Molt més...

L'endemà, amics compartits, una excursió als molins de l'entorn i després calçotada i aniversari, quins amfitrions, quina taula de converses, somriu, generós, gràcies per tot, gràcies per venir. Encara emboirada, el vi, les viandes, surant a mig pam de terra, abraço la nit de tornada, com un regal preuat, aquests moments regalats. I més... Molt més... 

Buena Vista Social Club... Chan Chan...

Impuls

Què dius ara? Al cap de quaranta anys? Impuls, responc. La meva amiga somriu. Era previsible. L'impuls? Tornar-lo a veure. Com ets... Estupenda. La meva amiga torna a somriure. Of course, Teresa. Diu que no he canviat gens. Ell sí, una mica vellet però amb el mateix posat murri. 'Quina il.lu', va dir quan va llegir el meu whats. Ei, ja ens paren taula. La cambrera ens fa un senyal. Nit de soparet i teatre. Vull que m'ho expliquis tot. Fil per randa. 

Ens coneixem des que jo era una marreca de 12 anys. El lloc idíl.lic, el moment precís, aquella moto que enfilava el camí, que aparcava a l'era, el cor a cent,  i així que baixava de la moto pensava, mic mic, com el Correcaminos, i entrava a l'habitació a amagar-me. El veia entrar, saludar els pares i llavors jo sortia de l'habitació, les galtes vermelles com un pigot, ell somreia...

Van passar els anys. Aquella Festa Major em va mirar amb uns altres ulls. Encara recordo els dits acaronant-me els pits sota la samarreta de tirants i els petons, i la por d'anar més enllà... Què vols, era adolescent. I ara, Teresa? Ara... Qui lo sa?

Sublim.  Idealitzat? No dona, era així... O almenys així ho recordo. Tres Macabeus fresquet. Ja veurem la funció? En tres dimensions. Bona aquesta. Per nosaltres. Pels impulsos. Pel passat revisitat. 

Dire Straits... Romeo and Juliet...

Entre un 'bona nit' i un 'bon dia'

Darrer dia de terrassa amb vistes, de veïns i converses entranyables, de matins i camins que menen a Camprodon, quan la solitud reclama el descobriment de rutes a l'atzar. 

Diu un amic meu que cal donar les gràcies perquè ens despertem cada dia. Ho diu convençut i em sembla que aquesta senzillesa és el leit motiv. O un dels més preuats.

'T'he explicat coses que li explico a poca gent', confessa el meu amic. I això que encara no hem pogut quedar i, per agendes d'estiu familiar, no ho podrem fer fins al setembre, quan retornem a la rutina més immediata, O a la rutina en majúscules: el dia a dia.

Mentrestant fem unes converses com dos bons amics que fa temps, molt de temps que es van conèixer però de manera molt diferent. De professor a alumna, fa un munt d'anys. El temps d'un parèntesi llarg que ens ha portat de nou a coincidir.

I mentre passo les hores de nit o tarda regalades, penso en la sort infinita de continuar descobrint la part més humana, tot allò que ens passa i que podem compartir.

Em parla del temps que prioritzem en els altres. "Ara mateix prioritzo el meu temps amb tu', diu el meu amic. Un dia, tres, pren el seu temps. Jo també el meu, com no podria ser d'una altra manera.

Compartir intimitats no és fàcil. Desfer mites O deixar anar el llast de la hiper responsabilitat. Vol saber de mi tant com jo vull saber d'ell. Pendent estar davant per davant, fent un mos o un beure.

M'he fet velleta i crec que la raó ara, com sempre, és i ha de ser el meu cavall de batalla.  Viure i no adonar-me del temps que passa entre un 'bona nit' i un "bon dia'.

Escric de matinada. És clar que tot a la vida requereix el seu temps. Així estem, el meu amic i jo, estupendos. Com aquest Sinatra que posa la banda sonora a aquest doll. Què vols noi, som uns clàssics. 

Frank Sinatra... Come fly whit me...

El joc subtil

Somrius. És el repte que et sedueix. 'Fer-nos senzills, Teresa. Elementals'. Esbosso un somriure. I entomo el repte. El joc subtil i compassat.

Perquè allò que fa perfecte aquest vespre és el ple d'una lluna entre el brancam, la carícia del vent al rostre, el suau lliscar d'aquests mots.

El món és tan petit. I tu tan proper. El vaivé de sentir-nos a gust, el somriure que em dibuixes... Pura emoció. Instant? Indescriptible. 

Esmicolar la tarda, allargassar el present. Potser és aquesta la mesura, la variable oculta, la incertesa. Viure aquest moment, a l'atzar. I gaudir-ne...

Melodia

Un any, escriu el meu amic.  Deuen haver passat moltes coses. I deus estar de vacances. Un lector incondicional, el meu amic. I té raó. Aquests dies, aquestes nits, han passat certes coses. 

Amb parsimònia. Amb tooota la cura del món. Amb paciència. Sense presses. Du calme. Step by step... Posar a prova l'impuls. Postposar. Comptar fins a l'infinit.. Tot un repte. Per respecte.

M'empasso les ganes de tu, de la teva conversa, distesa, amb moooltes casualitats. No és que no ho vulgui. És que ho vull fer bé.

Com les matemàtiques que amb prou feines vaig aprendre, no pas perquè no fossis un bon mestre sinó perquè em ballaven els números. O més aviat m'hi barallava.

Casualitats... Aquestes llebres que de tant en tant albiren els nostres ulls. Fer el pas, el compàs... I que tot sigui melodia...

Barbra Streisand, Jamie Foxx... Climb Ev’ry Mountain...