El somriure combatent

Cercava a la biblioteca de casa un llibre de llom gruixut, blanc, masegat pels meus dits delerosos d'una segona, tercera... quantes lectures? L'espai entre El río que nos lleva y La sonrisa etrusca em va fer adonar que ja l'havia tornat a regalar. Em passa sovint amb la gent que estimo, amb els llibres que estimo, té agafa'l, per a tu... Ahir el vaig trobar a faltar. Vaig trobar a faltar Ashram, Glauca... La vieja sirena...

Un llibre ple de records de qui, de per què, de com va arribar a les meves mans, fa un munt d'anys. No en sabia res de l'autor. Però va seduir-me de bon principi.

José Luis Sampedro, quina descoberta,  la veu ferma i clara, emotiva i imprescindible, aquesta literatura necessària, ficció i assaig, anàlisi serè, proper. Se'n va anar discretament però el sento, el sentim molt a prop nostre, en cada mot imprès, en cada imatge filmada. Descobert, a pèl... Enyorat, serenament.

Enyorada sirena, vella sirena estimada. Què podia fer davant l'absència? Vaig decidir deixar anar els meus dits, un altre llom, més prim, un altre Sampedro estimat, La sonrisa etrusca...  En conservo la fascinació de Salvatore per l'home i la dona, estirats, entrellaçats, còmplices, plaents... Salvatore, l'abrandat partisano que ha viscut l'amor i la guerra intensament, entranyable avi que abraça el nét com s'abracen els amants, que somriu com somriuen els amants.

Salvatore, Sampedro, fascinats per la vida i per l'amor, astorats davant un món que ha perdut la humanitat,  apassionats, combatents ...

L'eremita

Vam sopar entre copes i bons propòsits. Havíem quedat d'hora, en un restaurant molt acollidor. Totes d'una mateixa edat més o menys. I amb unes quantes relacions a l'esquena. Vam brindar per nosaltres i per aquests homes que ens agraden però que no acabem de trobar. 'El mercat està fatal. Tot el que trobes, o són saldos o són cromos'. Rèiem. La complicitat que ens uneix, el sentit de l'humor, imprescindible. 'Doncs jo estic la mar de contenta', va dir la més aparentment formal, només aparentment. Reservada? Sempre amb cops amagats.

Ens va explicar que fa temps que té un amant esporàdic. Ja es coneixien de feia temps però al cap dels anys s'han trobat. Queden de tant en tant, passen uns dies junts, i després cadascú a casa seva, cadascú amb la seva vida fins que es tornen a citar, al cap de dies, mesos. Cap dels dos té parella, cap dels dos vol una parella, ell potser sí però la meva amiga ho diu amb claredat: 'Estic molt bé, visc molt bé i vull continuar vivint tan bé com pugui'. Només amant? Quina sort.. 'Jo també en vull un com aquest'. 'I jo'...
 
I jo? Jo no deia res. Vaig pensar si sabria entomar aquest tipus de relació, sense compromís, acordada a cop de telèfon eventual, construïda des d'una base de 'laisser faire'. Crec que s'ha de tenir un cap molt clar i resolutiu. Que ho has de sentir així, ho has de viure així. Quan hi penso, arribo a la conclusió que hi ha molta feina a fer.

He llegit uns quants llibres per mirar d'entendre o de donar resposta a les moltes preguntes que se'm plantegen pel que fa a la relació entre dones i homes. I totes tenen la mateixa resposta: no es poden forçar les relacions. I penses per quins set sous el focus d'atenció sempre va en el mateix sentit. Per què, per molt que ens fem bons propòsits, tard o d'hora, acabem per tornar a fer una tria poc recomanable i ben allunyada dels nostres interessos. Podem ser capaços de capgirar aquest focus? Què passa quan el cor es dispara? Es poden controlar les emocions? Es poden frenar els sentiments?


Hi ha un llibre que recomano especialment perquè identifica alguns perfils poc recomanables que ens poden atreure quan es posa en marxa la maquinària de l'enamorament: Amores altamente peligrosos. Parla de perfils tant d'homes com de dones.Quan me'l vaig llegir per primera vegada vaig identificar, amb alguns matisos, almenys dos perfils que han estat dos clàssics en el meu periple amorós: el 'tendenciero' i l'eremita'. Curiós.

És un llibre que recomano. Està ben redactat, és clar i es llegeix bé. En determinats moments de la meva vida ha estat de consulta obligatòria. El fullejo de tant en tant no fos cas que en aquest camí 'per anar creixent' algun dels dos perfils aconseguís desestabilitzar el pòsit de sentit comú i serenitat que les meves amigues han vist créixer en la meva trajectòria personal. Val a dir que aquests dos perfils es refonen en un de sol quan penso en l'home de setanta anys amb qui més m'he hagut de reconciliar en diferents moments de la meva vida. Millor perdonar. Millor no alimentar ressentiments. Millor disfrutar-lo. L'home de setanta anys fa sentanta anys que em coneix. Diu que vol viure fins als cent anys i jo així ho espero. Es cuida molt i ha sabut reconèixer molts errors del passat. De tant en tant parlem, asseguts a un banc prop de l'hort que cuida i rega i que ha esdevingut el seu amor particular.

Crec que encara ens queda molt per aprendre. Per foragitar, com deia Carmen Martín Gaite, 'los dragones que acechan en la sombra'. De tant en tant fixem els ulls i el cor en algú i iniciem el curt camí de l'enamorament que, si va en paral·lel, és un dels plaers més gustosos, el preludi per assolir i consolidar allò que Walter Riso anomena 'un amor sa'. Un amor que conté molts ingredients. Com per exemple, el respecte.

'La novel·la infinita'

Vaig descobrir Cortázar una tardor llunyana de la mà d'un gran mestre que va decidir impartir francès amb cançons, amb la passió d'erudit que sempre l'ha acompanyat pel llarg viatge del mestratge compromès. I és clar que seguíem el manual amb exercicis rutinaris. Era de compliment obligat. I és clar que fèiem l'examen corresponent on demostràvem els nostres coneixements ... Un tràmit inevitable, ens confessava, amb aquella complicitat de pacte incondicional entre mestre i alumnes delerosos d'art en tots els àmbits possibles . I és que sabíem que després de l''inevitable tràmit''començaven les classes de debò, la projecció de clàssics de cinema (Hitchcock, Wilder, Truffaut, Rommer...) i  la lectura de contes, una porta oberta que vam travessar per descobrir Lovecraft, Poe, Borges, García Márquez, Cortázar...

Cortázar, un dels seus preferits. Conservo Historias de cronopios y famas, surrealista, incisiva, apassionant. Un pas més, Rayuela, prosa, poesia, París, viatge literari en ordres diversos, Rocamadour, la Maga, la carta on aboca tristesa, amor, incertesa 'porque el mundo ya no importa si uno no tiene fuerzas para seguir eligiendo algo verdadero' Vaig llegir fa uns quants anys, una entrevista en un diari, no recordo el nom, que em va fer evocar, al cap dels anys, el mestre, el savi, l'artista. Tampoc recordo els autors de l'entrevista però si que en conservo els mots que vaig apuntar en un paper i que ara reprodueixo: 

'Quizás hay que ser demasiado artista para poder vivir permanentemente. De ahí no se deduce más que un amor a una vida imposible, que es la vida que uno no vive. Pero gracias a esa vida que no vive, uno está todos los días vivo'.

T'agraeixo el descobriment de Cortázar i els seus companys de viatge, t'agraeixo les classes magistrals de savi apassionat, orador, creador, perquè dia a dia, lectura a lectura, ens vas fer sentir vius.

De Rayuela, capítol 7, la veu inconfusible de l'autor. Toco tu boca...  

 

'Decideixo ser feliç'

Envoltats de Montseny, el llarg viatge per una carretera de revolts tancats ens va dur a un circ màgic, l'espai precís d'un espectacle que ens va seduir. De la nit de solstici van emergir els sons de la rúmbia, i de la llum en moltes direccions van emergir els moviments i les imatges de danses d'equilibri i bellesa.

'Santalegria' retrobar-nos al cap dels anys. Perquè només ens ha distanciat l'espai que hem anat fent per camins ben diferents. Perquè el teu somriure de sorpresa continua agradant-me, perquè el 'western crepuscular' em va evocar els anys de cinema compartit, amb el nostre 'canalla' Guerín, les  trobades al Nostromo, matinades de guitarra puntejant Wish You Were Here. Un munt de records, Sant Sadurní, a la porta de l'església, al bell mig del campanar, de camí cap a la Plana, notes d'acordió en processó enmig d'una boira que ens amarava a ritme de 'Jaqueline'... Una nit tan bona, unes quantes bones nits d'aquelles que duren tres dies però que perduren en la memòria i en el temps...
  
M'agrada el teu món que abasta tots els móns, totes les cultures, m'agrada aquesta Troba que us fa grans, perquè sou molt més que sons i veus, perquè compartiu ritmes autèntics, perquè parleu de sentiments, de desitjos, de maneres d'entendre la vida, dels impossibles possibles, i perquè sempre m'has captivat amb la teva manera d'entendre l'amistat, la complicitat, la tendresa...

Quina grandesa d'aplegar-nos i fer-nos ballar... Ens re-Troba-rem, n'estic convençuda, i a ritme de botons d'acordió veurem 'estrelles de nit, xinetes del dia'....

The Commitments

The Commitments… Terres de l’Ebre enllà, envoltats de camps d’arròs verdíssims, la nostra illa particular, el mas que ens va acollir aquell cap de setmana inoblidable. Ens hi vam instal·lar i de seguida vam fer nostre l’espai… Érem una bona colla. Cadascú amb el seu bagatge, procedències diverses. L’amistat creixent entre nosaltres, delerosos d’empassar-nos la llibertat dels vint anys d’una glopada. Vam viure un cap de setmana intensament… Pedalant fins a l’Encanyissada, dinar de peix a ca la Nuri, cavespre de Delta sinuós… Cuinàvem, paràvem taules, aperitius, plaers degustatius, sobretaules relaxades i premonitòries….

The Commitments… Aquella nit de dissabte, una de les nits més intensament nostra… El ball entrellaçant Cuttys & Peaches, l’herba a l’atzar, ‘plaers inexhauribles’… La guitarra entre els nostres dits, repicant el jambe, ballant de puntes, entre abraçades de us estimo molt, estic molt bé amb vosaltres, rotllana que ens unia perquè totes i tots ens sentíem molt a prop i molt a gust… Dansa acompassada, melodia hipnòtica, la nit eixatada tota per a nosaltres. I a trenc d’alba, ‘ben a pleret’, agafàrem el cotxe i a la platja més llunyana vam abocar-nos al mar fredíssim… Els cossos repicant entre onades…  And Try a Little Tenderness

Let It Grow

Ara fa gairebé un any, seia 'davant d'un pany de mar, a una terrassa magnífica, a punt de celebrar Sant Joan amb les meves amigues'. Avui, de la meva terrassa estant, al meu poble particular, aquest 'capvespre silenciós', albiro el riu... Aquest riu que és el meu mar particular, el mar d'emocions i records que retornen suaument, a poc a poc... El riu que flueix davant meu com flueixen els meus pensaments.  

Foragitada la foguera, els focs d'artificis, la màgia dels dies passats, assaboreixo aquesta moment precís de solitud necessària. Quantes solituds possibles! Algunes, de punyents. Saudade? Invocaré Rousseau:  'C'est surtout dans la solitude qu'on sent l'avantage de vivre avec quelqu'un qui sait penser'.

Hi he pensat. En aquest dies en què el desig m'ha empès a escriure d'una revolada. En aquest dies en què la realitat m'ha empès a parlar obertament. Mots espargits en totes direccions. Certament ja ho deia Isabel Allende que 'las palabras andan sueltas sin dueño'. I a mi que em costa de posar-hi ordre...

Fluir, calmar, compassar, reflexionar, deixar créixer... Talment un vell ritual. A trenc d'alba. Amb Annie Haslam... Renaissance...
 

Molt a prop de la terra

'Vosaltres, les dones'... El veia a venir..Un home culte, intel·ligent, respectuós...  Assegut davant meu, més a prop que a qualsevol d'altres trobades en altres espais molt menys íntims. La meva expressió al rostre el va interrompre... Quants tòpics amuntegats en la memòria. Havíem enraonat bona part de la nit però, en un instant de segon, es va quedar sense paraules ni arguments... 'Vosaltres les dones'...Va deixar el tòpic en suspens... I aquell somriure maliciós...

'Com pot ser que els teus escrits diguin tant i ara que em tens davant teu et sigui tan difícil dir-me'... 'Ho veus? Ara et defenses'. Les mans llaçades, un gest inconscient. I és clar que em defensava... De mi mateixa. 'Què et fa por?' Avui tot, vaig pensar.

Cultes, intel·ligents, respectuoses... 'nosaltres les dones som molt a prop de la terra'... Ja ens agraden els cavalls alats, els somnis d'una nit d'estiu, les metàfores... i el silenci.

'Ets aquí?' Més present que mai, vaig pensar. No calien paraules. Només l'instant, allò que feia perfecte el moment...

Vaig triar L'Univers. 'M'agrada', va dir. 'Sembla feta més per a mi que no pas per a tu'... Sembla feta per a nosaltres, vaig pensar. Un home i una dona... Persones.

Racons inexplicables

Hem quedat a una terrassa. He arribat d'hora. M'amara una eufòria desmesurada, una mena de vertigen...Va ser ahir? Tota la tarda junts, vespre, nit, matinada, bevent-nos les paraules, tastant cada segon, dibuixant breus futurs, paisatges imaginaris... Hi posem tants ingredients a l'enamorament: il·lusió, desig, admiració, com m'agrada, com t'agrada...


He demanat una clara. T'espero plena d'ahir, tan concentrada, que no t'he sentit... Només he notat els teus dits al meu clatell, un gest molt teu. Fa gaire que esperes? Aturat el temps, només el teu esguard, la primavera als ulls, un moment, un instant de molts moments alhora... Què vols fer? Què et ve de gust? L'espai... tant és. El temps... tothora...


M'agrada... Abraçar-me a tu, encabir-te en el meu present, deixar-me endur pel teu futur. M'agrada... No tenir més gana que la teva, assedegats, el tacte de molts tactes... No li posis nom, ni raó, no en té. No vulguis fer sentit. Hi ha tants racons inexplicables... Escolta aquests acords... Segueix la tonada... Sentir-te a prop... Tant de bo fos ara...

Baixo del núvol, un munt d'escales, de dos en dos, pausada. Em faig una infusió, poso música i surto a la meva terrassa. La lluna, creixent. L'aire. transparent. La nit... encalmada...

 Bill Evans, Stan Getz... Breu instant... But Beautiful...

Cruïlles

Em vénen a la memòria, i en aquest present d'avui, els bells mots sempre precisos de l'amic  métèque:  'Au carrefour du coeur du monde'... A la cruïlla  aturem les nostres passes, albirem camins i 'racons inexplicables'.

Moustaki... Me'l vas anomenar ahir. Fa uns dies que un dels camins triats em va dur ben a prop teu. Sopar? Més. El màgic moment en què et sentia a prop, et mirava a prop, empassant-me els teus mots... Vam parlar de l'art infinitament compartit... del teu món de música, de la meva passió pel cinema, de visionats innocents...Vam parlar de la 'solitude' que vivim de maneres molt diferents. Que volem, de maneres ben diferents. Calmat, pausat, no tens pressa... És un ritme que no havia tastat mai.

En sabem molt poc l'un de l'altre. Però fa molts anys que ens coneixem. I ens hem trobat a la cruïlla. Hem triat el mateix camí. Que sembla infinit, perquè el desig ens empeny l'un a l'altre. De moment les nostres passes caminen en paral·lel, un a cada marge...

Gospel

Ahir parlava amb una amiga que ha perdut l'home i enyora la tendresa dels moments viscuts al seu costat. La meva amiga pren flors de Bach perquè aquesta primavera fa un any del seu desconhort i perquè tot i que compartim el gust de la solitud i de fer la nostra, de vegades, ara potser més, sent la solitud massa punyent i enyora la tendresa, l'escalforeta d'una abraçada...

Tan senzilla com humana, honesta. No ho sabem mai, li dic, un dia et canvia la vida i el dia a dia el vas fent. Sort en tinc d'aquest, em diu. I assenyala el gos d'aigües negre i llanut, vellet, que tafaneja damunt l'herba menuda del parc. No hi ha mainada, al parc. De fet no hi ha ningú més que la meva amiga i jo. Als pobles com el nostre, la gent torna a casa quan el sol es pon.

La meva amiga i jo ens vam conèixer a la coral de Gospel, un dia a la setmana, el punt de trobada on els sentits i les emocions s'expressen . El trobo a faltar, em diu. Des que va perdre l'home ja no ve i la veritat es que sap greu no compartir aquest riure desfermat, aquest somriure tan obert. Sempre li dic que torni que així podrà expressar l'enyor, foragitar les penes... Somriu, canto fatal, diu, dona, cantem el que podem, ens ho passem bé. Potser torno, algun dia....

Ens diem adéu, la veig allunyar-se... Dues sil·luetes cap al tard. Enfilo el pont i em vénen uns acords a la memòria, als llavis, a poc a poc acaronant la meva pròpia solitud molt més portàtil.

Acaronant l'aire.. els acords.. les veus melodioses...magnífiques... Edna, Kathy, Yoly...un gust per als sentits, pura emoció... Gospel... a pèl...

 

Vou pela estrada...

Va ser una nit amarada de música. "No fem els deures". On són els cançoners?" I es que enfilàvem melodies, miràvem de repescar els mots que un dia havíem après... Debades. L'oblit ens barra el pas als mots precisos apresos, estimats.

Nit compartida amb els meus amics, amb les meves amigues... Nit de bons propòsits acaronant un any 2012,que ha passat com un riu desbocat, un any que ha fulminat els drets de les persones, l'any que més hem sortit al carrer que més hem obert els ulls, que més ens hem adonat que som tu i jo, nosaltres. Un any de creativitat necessària per poder entreteixir fets, mots, emocions...

Nit d'acords, de records,  suaus i compassats, nit de viatge imaginari a Sant Salvador de Bahia, nit de Gilberto, de Jobim, de Vinicius... de Maria... de Caetano...

E De Manhã...  Dos darrers minuts de luxe...

 

E De Manhã... Bahia, propera, el viatge somiat tantes vegades, chi lo sa si mai serà possible...  Mentrestant, vou pela estrada E cada estrela é uma flor...

Les nuits de la pleine lune

Escrivia aquest fragment una nit d'agost no gaire llunyana:. 

"Sota la volta plena, minvant o nova d'una lluna d'estiu... quantes aventures viscudes... passades i futures... Besades ardents, mots a cau d'orella, onades, capvespres, albades... Doll de matinada, de la terrassa de casa estant. La memòria em retorna, a l'atzar,  Rommer. Les nuits de la pleine lune".

 

Avui torno a reprendre Doll de mots.  Han passat unes quantes llunes però encara assaboreixo les bones sensacions de dues delicatessen de Jean Canet que vaig poder visionar amb un amic molt amic que em visita cada agost, fidel. Et voilà:

I de puntetes, la tardor. Com si sentís Verlain, també, a la memòria:

Les sanglots longs
des violons
de l'automne
blessent mon cœur
d'une langueur
monotone...

Davallada d'ànimes i sentits. Amb un antídot perfecte, necessari: le cinéma.

Espero amb candeletes la darrera de François Ozon:







Al proper escrit us en faré cinc cèntims...avec plaisir.