Nathalie

Fa uns dies vaig agafar en préstec una pel·lícula de Denys Arcand, Les invasions bàrbares, a la biblioteca de Roda on darrerament faig tarda tots els dimarts tardorencs. Me la va recomanar apassionadament un amic mentre conversàvem sobre la vida en general. Me’n va citar un fragment preciós que reprodueixo: “si amb prou feines podem entendre el nostre passat, com ens atrevim a predir el nostre futur”...

Ja l’havia vista, i tant. Magnífica... Arcand, gran director d’actors, torna a fer un retrat social precís i punyent de la burgesia intel·lectual quebequesa, amb uns personatges de ferro, i en un context que reconeixem... Un cant a l’amor patern, a l’amor filial, a l'amistat amb majúscules... Excel·lent.

Vaig fer-ne un visionat a casa, gaudint dels diàlegs genials d’aquesta petita joia. I quan estava a punt d’exhaurir la data de retorn vaig renovar-ne el préstec. Em venia de gust compartir-la, de nou, com va compartir-la el meu amic amb mi.

Curiós. Alguns films arriben a la nostra vida en moments sensibles i exactes... Casualitat?  Un dels personatges, Nathalie, una addicta a l’heroïna, un personatge que pren importància al llarg de la pel·lícula... Em va impactar la bellesa de l’actriu, les contradiccions del personatge, la dona empesa per l’efecte extraordinari i immensament plàcid d’una dosi de polsim temptador... Una dosi, i una altra... Deixar-se anar, dependre, perdre el sentit vital...   

No em seria difícil identificar d’entre un munt de dones que han passat per la meva vida algunes Nathalie, amigues, dones fantàstiques empeses pel polsim d’una heroïna invisible que elles anomenen amor... Relacions que en realitat no ho són, autoenganys amb persones d'efectes plàcidament temptadors ... De vegades l’arbre no deixa veure el bosc. I és tan dur fer obrir els ulls a una amiga quan depèn de la decisió d’un altre i perd el propi sentit vital...

Recomano Les invasions bàrbares, però també El declivi de l'imperi americà del mateix Arcand on retrobareu els personatges, allò que els fa ser excepcionals i creïbles, personatges propers que, com nosaltres, viuen i expressen de manera  intensa i lliure les emocions...

 

Per a tu, estimada, per tots els anys que hem de compartir plegades... T'ho pots ben creure. Això... També passarà...

Etta James... At last...

 

Guspires...

Davant dels cirerers, contrast de fulles enrogides, conversem. Diumenge de germans, nebots, aniversaris... Feia dies que no ens vèiem, tens fred pare, s'hi està bé,  com va per les terres del sud, mai com ara, i tant, penso, una vellesa admirable...

Parlem pels descosits, n'aprenc perquè és un supervivent i perquè sempre i cada vegada més abraça la simplicitat com a principi vital. Mentre enfilem els mots sentim la flaire dels fideus de peix, alguna cridòria de menudes engrescades... Tot bé, Tere? De primera... Ja diràs quan fareu els propers concerts. Sempre a primera fila, gospel al cor...  I els amors? De primera també. Això és bo... Has vist? El Puigmal nevat.

Ens criden a taula, quin goig, parada amb estovalles de diumenge, un reguitzell de plats i coberts, safates d'amanida, té posa-hi als petits, passa'm el vi, blanc sí, a mi negre, va que serveixo els plats, en tindrà prou, una mica més, a veure tothom servit, aigua mare, t'has rentat les... Que sííí... La miro als ulls, nous anys, em pica l'ullet, m'encanta perquè des que era menuda ja agraïa els detalls. S'aixeca i dalt de la cadira crida: Un aplaudiment per la cuinera!!! I pel que ha fet l'amanida!!! I pels que fan anys!!!

Sobretaula, pastissos, un munt d'anys, càmeres talment una roda de premsa, qui vol repetir, acosta'm la tassa... Política... Sèries... Qui ens governa, rerefons, no és tangible el poder però mou el món, ja has vist la nova temporada de Fargo, on és el teu home, ve de gust una migdiada...

La mare encén la llar de foc, el sol es pon tan d'hora... Omplim els sofàs, les menudes assajant un ball, els nebots adolescents abocats als mòbils, un dia apagaré el wifi, com va la nova feina, i el congrés, has llegit el darrer escrit, m'has de passar el teu conte, què et va dir el metge, què fareu per cap d'any, com va el ioga, hi ha ratafia...?

M'encanta ser-hi sense dir res, amarada de brogit, l'esguard fit en les guspires del foc tardorenc. De sobte, el braç de ma germana, deixa'm un espaiet... Tot bé? De primera. No cola. Per on començo...?

Abraçar la nit

Tren de tornada a la Plana. Desfaig els núvols pensant que he pres la decisió correcta. I sembla que el cel retorna al blau més intens. Amb tendresa perquè així han estat aquests darrers mesos. Tants escrits per a tu i aquella il·lusió que podies aturar el meu trànsit per continuar-lo junts. Per què no com els altres? Perquè tu no ets com els altres.

No compto les estacions que passen davant meu. Comiat. El cap en blanc. T'ho pots ben creure. No m'agraden els telèfons. I quina basarda davant per davant. T'imagines fer una cervesa junts i dir-nos adéu, ho deixem aquí, separar-me de tu, deixar-te enrere?

Mentre el tren avança calmós m'encomano als Grand Funk Railroad, la música que m'empeny amunt. Via única i ho sabia. Però ho havia de provar, viure, escriure. Inestable... Com la tardor. Desconcertant... Pura emoció.

El Congost s'estreny com fa uns segons s'estrenyia el cor, aquest regust amarg de no tornar a saber de tu... Trista? No ho saps prou. Ara mateix no m'ho acabo de creure, quan passin els dies i l'absència sigui sòlidament punyent.

Com m'agrada la Plana. Els cims nevats. Aquest és el secret, la natura, el seu curs... Abraçar la nit, baixar del tren dels somnis, l'andana mig buida, les passes curtes... Disculpa, el proper tren? Aquesta mateixa andana.

Donar-te les gràcies. Per haver viscut el millor de tu. Per l'amor que has estat capaç de donar. Per la complicitat, per la passió, per tants i tants moments físics i virtuals...

Arribar a casa, al mòbil un munt de missatges... En destrio un: "després de les plogudes arribarà l'espectacle de les boires i els cels super nítids. Bona nit princesa"...

Grand Funk Railroad... Bad time (to be in love)...

Com t'allunyes

Cap dona acceptarà aquest pacte. I somreies. Les fulles al terra, endinsats en un bosc de muntanya isolat, només tu jo. No vull ser un frau. Si tots els moments que ofereixes són com aquest, en voldran més. És el que puc oferir.

Tu, Teresa, em deies, tu ets l'objectiu... Jo? Perquè et dic el que vols sentir, vaig pensar. Perquè no reclamo els fruits de la teva seducció, perquè si et dic amant ja no et sents atrapat i així et puc tornar a veure...

Mecànica masculina. La dona virtual sense defectes. Tenir-ho tot: intel.ligència, cultura i un cos d'infart. Comunicar-nos amb missatges, perquè si ens sentim la veu esdevinc real...

Sóc tan afortunada. M'encanten els bons moments al costat d'homes a qui no cal empaitar perquè hi són. Homes que s'enamoren, que compten amb tu, que cada dia et donen els bons dies. Que quan estàs trista, apareixen amb un gran somriure de bona nit.

Tu vals molt, dius. I tant, penso. Com la Carmen Maura. Ho tens tot. No ho oblidis. Forgiven? La dona vitual? La que tu vols, sense matisos?

Hem compartit bons moments. Però t'encaparres en mantenir-me en la virtualitat. I pots viure sense mi un, dos, set dies, un mes, sense esforç...

Avui,  per primera vegada, t'he dit no. Cap més compàs d'espera. No sóc cap moment ni cap objectiu. Sóc una dona, una persona, de veres.

Satisfeta. Tots els amant reals contents. Me'ls estimo, hi són i segur que hi serien si fos el cas. Contenta. Avui m'he abillat com si hagués d'anar a aques concert, a aquest sopar, a aquest llit que compartiràs amb algú altre.

Continuar el meu camí, les fulles seques, encantar-me amb els detalls, cantar fluixet, sentint-me molt meva. I sobretot... No haver-te d'anar al darrera... 'Així ningú es perd en l'espera'.

 'La palabra precisa, la sonrisa perfecta'... Silvio Rodríguez... Ojalá

Jam

Tarda de diumenge. Hem quedat per dinar. Per primera vegada... Sempre hi ha un impàs quan coneixes algú en persona. Ara mateix, t'escolto... Músic, formador, director, intèrpret d'orquestra, de bandes, de concerts en molts formats... Un món de notes, el teu, que m'expliques mentre assaborim els primers... Costa escoltar-nos, la cuina exquisida, el lloc massa soroll, ressonen els mots, millor fer el cafè a la terrassa, abrigats, sol de tardor, continuar conversant...

Somrius poc, o potser és una sensació. Escolto, aprenc, m'apassiona la música, un privilegi poder acompanyar-te a la Jam que organitzeu a un local magnífic i proper. Cal recollir els instruments. Passem per casa teva, m'ensenyes un àlbum dels cursos que has portat, déu n'hi do la trajectòria, una vida al teu voltant... Gaudim de la llar de foc, seure al sofà, escoltar l'enregistrament, aquest ets tu, què et sembla... El temps declina... Som-hi? Marxem.

Pujo a la furgo vermella, casualitat, coincidències, acompanyar-te, viure el concert des de dins, presentar-me els altres músics i... Ja sóc en un altre planeta. Munteu el petit escenari, cervesa, clara, què et sembla el baix allà, potser el piano una mica més a prop... Partitures, assaig de notes, petit temple de jazz, preciós el local, sentir com fas sonar el saxo tenor, soprano, flauta travessera, compassos, farem aquesta versió...

Arriben solistes, músics, el públic que seu...Se m'acosta un cantant legendari, avui sense veu, així que sortiu tu i en... Ens acabem de conèixer, puntualitzo. Reconec un parell d'amigues, carai, amb els músics, pura casualitat, una d'elles cantarà, agosarada... Torno al meu seient, els llums s'apaguen, el baix fa els honors, quin gust poder compartir aquest moment...

Toqueu un parell de peces, Night and Day, My Romance... Aplaudiments... Pico l'ullet a la meva solista preferida que surt a l'escenari, to, micro i una veu inconfusible, mítica Can I hold you, com els àngels. Una altra veuassa femenina, no ens coneixem, però de seguida hi ha feeling, passional Feber, sublim. Uneix la jam, ara veus improvisades, ara músics, un baix excepcional, intercanvi de partitures, repertori, peces improvisades, espontaneïtat, complicitat...

No sopo amb tu, amb vosaltres, compromisos familiars, gràcies per una tarda curulla de notes i acords, per aquesta vetllada, gràcies a tu, t'ha agradat, m'ha encantat, un plaer compartir el teu món...

De vegades només calen uns quants acords... Unes quantes notes... Alguna partitura... I la resta... Improvisar...

'I can make my most fantastic dreams come true'... Ella Fitzgerald.... My romance...














  

No pas a la mirada...

Hem  quedat al Born. Sempre ens ha agradat aquest racó de la Ribera, el passeig que mena a la basílica amb nom d'oratge, la font i els plataners i, de nits, el brogit dels locals on vam bastir la nostra joventut particular.

Asseguda al banc de sempre, escrivint, els rínxols deixats anar, aixeco el cap, miro a banda i banda cercant-te i, de nou, em capbusso en l'escriptura. T'hi apropes, 'Hola Mansfield', faig un esglai i ens abracem amb intensitat per tots els anys que no ho hem fet.

Fa gaire que esperes? He arribat impuntualment puntual, que diria en Monzó... M'encanta aquest passeig, recordes els concerts a Santa Maria del Mar, o enlairar-nos històricament tot esguardant la flama del Fossar. I el Mudances, vaig afegir, nostàlgia de licors, converses, aquells estius de nocturnitats compartides. Després el casament, caram qui ho havia de dir, els fills... La vida empeny. Les relacions de parella també. Ens vam distanciar.

Anys... No pas a la mirada. Caminem plegades, carrer Montcada, cervesa a l'Euskal Etxea per fer gana mentre intercanviem fons de pantalla dels nostres fills als mòbils. Som unes mames estupendes. La teva filla, d'anunci, que grans, nena. I el Xavi? Fent panxa... Riem... No en parlem, del meu ex. Ras i curt.

Tapegem, dos zuritos més, portes el manuscrit, té, no siguis massa dura, no ho seré.. Quina sort ser fora de casa, dormir fora de casa, com una adolescent. El taxi, caríssim. Icària i el mar, i el pis que de puntetes creuem, estaràs bé, dormiré com els àngels, t'estimo, que bé retrobar-nos.

De tornada a la Plana, tren de records, ressaca de licors, evoco la nostra conversa de nit intensa, el relat de les nostres vides, quina bona pensada, canviar-nos un dia, jo el Xavi, els roncs, els taps, els pets al lavabo, dona i on si no, però també els peus calentons, la flassada al sofà, aquesta carbonara única i la clau que no entra perquè a l'altra banda algú t'espera... Tu navegar pel meu llit de somni, de tant en tant algun home de somni, les nits de singles, el comandament més teu que mai, el silenci però també la incertesa, la clau girant una volta i dues, la foscor que entra al cor i el desmanega...

'E de noite... De noite sonho contigo'... Dulce Pontes... Lagrima...

Humilment

La tarda, la tardor, les hores que s'escurcen... Somrius, davant de l'estació, aturat, no recordava el teu cotxe però sí com et brillen els ulls en topar amb els meus... Detures el temps en el teu parlar, serè, en el teu posat pausat... On anem? Poques hores, el sol que es pondrà... Tavertet? Havia de ser una caminada, una excursió... 'Poder' millor un passeig vorejant els cingles...

T'agrada que ens veiem, aquests ulls que ho desitgen tot, darrera trobada al juliol, com passa el temps, rabent, vaig curt de jornal, dius... Uns quants missatges, els teus amb recel, el que et puc oferir no et desperta gaire interès, no ho pensessis pas, no és gens fàcil esgarrapar les hores quan vols fer tant i en tan poc temps... Retrobar-nos, i és clar, perquè m'agrada la pau que transmets, la senzillesa, tal com raja...

No t'enamoris vaig dir-te el primer dia en sentir-te tan a prop, que m'admiraves més enllà de l'amistat... No et sé lluny malgrat la distància i em sorprèn que et sorprenguis quan reconec els cims, les serres, i ara, tu en saps molt més... Puigsacalm, Matagalls, properes fites, i tant que les farem, un munt de sortides, itineraris, descobriments. Aquest és el teu encant, allò que et fa singular, amotllar-te amb placidesa al present que em dediques, abocar-te al meu costat...

Enfilem Tavertet, els revolts i els mots, aquest parlar empordanès, m'acarones els cabells, és tant el que vols sentir, el que sents, quan m'expliques els teus afers, quan escolto allò que t'amoïna, la pel·lícula que t'apassiona, Un home amb sort, ho ets... Arribem dalt del poble,  travessem un carrer de cases isolades, buides, qui sap si les habita algú al cap de l'any... Aparquem...

La plana calmosa, el sol envermellit, dóna'm la mà i vorejarem el cingle... Arribem a un extrem, Sau als nostres peus, sobresurt el campanar i un xic més enllà un revolt del Susqueda... Era la posta de sol, tots dos el mateix pensament, que sembla una mica nostre aquest indret, que encara hi som a temps... Asseguts a la roca, abraçats, en silenci... El sol que davalla fins el darrer fil lluent...

Tens les mans fredes, no m'amoïna la foscor... Darrere d'aquest cim, no veus el cel resplendent? Dos revolts i davant nostre la lluna fent un gran i ataronjat ple, més enllà la costa, com pots endevinar el moment?... Deixem rere nostre el silenci, el sender, el teu alè i el meu, i abraçats arribem al cotxe... Davallem la sinuosa tornada.... Tota la nit nostra... Com aquesta melodia que em regales humilment...

Lluís Llach... Geografia... Per a tu molt especialment...

Complicitat...

Ahir, mentre tornava amb cotxe a casa i la foscor de quarts de set envoltava les Guilleries, rumiava. Quan condueixes t'instal·les en la rutina dels quilòmetres, intueixes el paisatge i, sense adonar-te'n, vas guiant un munt de pensaments...

Et faig present. Que poc t'agraden les floretes.  Ai, aquesta fredor aparent... Davant d'un mar de plata, em convides a dinar i deixes anar aquest humor sarcàstic que m'encanta, amb un munt de referents que compartim... Tenim més o menys la mateixa edat i una formació, universitària, que no vol dir res o ho diu tot. També ens hem empassat molta tele, una mà d'anuncis i un munt de pel·lícules... Una generació d'analògics reciclats...

Connectem, aquest és el pacte... Els sentiments a la butxaca, pujar les teves escales, arribar al teu mar, que romàntica, sigues una mica poètic, home, per on anàvem, tens fred, de seguida s'escalfa... La teva cambra, m'agrada, també la intimitat, la llum esmorteïda, el desgavell de roba, els desitjos salvatges... Avui més, molt més, fins que exhausts arribem a la pausa...

Baixes les escales, banda sonora, acluco els ulls i em sorprens... Cops amagats, Suzanne... Així que t'agrada en Cohen, em deixes fer, els meus dits dibuixant la teva pell...Vols jugar de nou, no ho saps prou, i tooorna l'oratge, i torneeem a rodolar perquè encara hi ha desig... Esglais... Els teus ulls, tancats...  Desfermats... Adormits... Que no ens sorprenguin les hores, no vull arribar a casa massa tard...

Claredat. No és que no vulguem compromís, és que no cal. No pots ni imaginar com m'agrada poder tornar satisfeta de tu i de tot el que deixo enrere... Que no et trobo a faltar i tant és però m'alegra que ens tornem a veure, al cap d'uns dies, amb un nou pacte i el mateix pack: caminar vora el mar, dinar endiumenjat i oratge desbocat...

No te n'havia dedicat cap, d'escrit. No t'emocionis, jo no ho faig. Però sé que em llegeixes, que et faig cas i que t'agraeixo sense gaires floretes les estones que em dediques, els moments de complicitat...

'That you have no love to give her'... Leonard Cohen... Suzanne...

 

Irreverents...

Fred al carrer. Camino en solitari. Tarda de dimarts, el meu parèntesi particular... Els cabells a la cara, sentint-me les passes.. A la plaça, un xic de canalla espargida, un pom de mares abrigades i un parell d'avis delerosos de guillar... A la terrassa del bar, alguns fidels agosarats... Jo sóc d'interiors i quan bufa el vent, encara més.

Entro al cafè, buit, només en Pau, el cambrer, assegut d'esquenes a la porta, fullejant el diari. La tele encesa, un programa qualsevol d'una cadena qualsevol. En sentir-me, en Pau gira el cap, el posat més que seriós, encara no ens coneixem prou. S'aixeca, ritme lent, demano el meu clàssic, tallat curt de cafè.

Sec a una taula, a tocar de la porta. Aquí tens, gràcies. Trec de la bossa Digues que m'estimes encara que sigui mentida... Me l'estimo, me l'estimava, estimava els seus mots... Em venia de gust tornar-la a a llegir, a sentir perquè aquests dies estic vivint, llegint i sentint un munt d'emocions. Ja les vaig escriure: Més que paraules, Eliane, Sentimental Mood...


Romàntica? Irreverent... De sobte vibra el mòbil...  Bateria mínima... Icona whats. Clicar o no clicar. Temptador. Perquè ets tu. Perquè t'agraden els meus mots, el meu bon humor... Et deixo escriure. Quina xerrameca virtual. Quan vull respondre pantalla blava, icona, vibració i fos en negre... No tocava. Tocava realitat... La lectura, el que m'envolta, aquest cafè, aquest instant.
  
Cinc minuts... Haig de tocar el dos. Tanco el llibre i entra la Carme rabent, un cop d'ull a la tele, què diuen aquests babaus del pepé? Res de bo, respon en Pau aixecant la mandra, somrient. Una aigua natural, Carme? Como la vida misma, respon ella rient. Aquest humor osonenc...

Obeses... Nostrades...Irreverents... Brindem, bevem...