Abraçar la nit

Tren de tornada a la Plana. Desfaig els núvols pensant que he pres la decisió correcta. I sembla que el cel retorna al blau més intens. Amb tendresa perquè així han estat aquests darrers mesos. Tants escrits per a tu i aquella il·lusió que podies aturar el meu trànsit per continuar-lo junts. Per què no com els altres? Perquè tu no ets com els altres.

No compto les estacions que passen davant meu. Comiat. El cap en blanc. T'ho pots ben creure. No m'agraden els telèfons. I quina basarda davant per davant. T'imagines fer una cervesa junts i dir-nos adéu, ho deixem aquí, separar-me de tu, deixar-te enrere?

Mentre el tren avança calmós m'encomano als Grand Funk Railroad, la música que m'empeny amunt. Via única i ho sabia. Però ho havia de provar, viure, escriure. Inestable... Com la tardor. Desconcertant... Pura emoció.

El Congost s'estreny com fa uns segons s'estrenyia el cor, aquest regust amarg de no tornar a saber de tu... Trista? No ho saps prou. Ara mateix no m'ho acabo de creure, quan passin els dies i l'absència sigui sòlidament punyent.

Com m'agrada la Plana. Els cims nevats. Aquest és el secret, la natura, el seu curs... Abraçar la nit, baixar del tren dels somnis, l'andana mig buida, les passes curtes... Disculpa, el proper tren? Aquesta mateixa andana.

Donar-te les gràcies. Per haver viscut el millor de tu. Per l'amor que has estat capaç de donar. Per la complicitat, per la passió, per tants i tants moments físics i virtuals...

Arribar a casa, al mòbil un munt de missatges... En destrio un: "després de les plogudes arribarà l'espectacle de les boires i els cels super nítids. Bona nit princesa"...

Grand Funk Railroad... Bad time (to be in love)...