Petits regals...

Tornada a casa... Curt trajecte de la feina a l'estació... Entro al vestíbul que bull amb viatgers en totes direccions, vides a tort i a dret... Passo el bitllet que surt rabent i obre portes... Les escales m'endinsen en una andana estreta, com estretes són la resta d'andanes... Breus minuts i dos fars de llum que s'acosten... La porta davant meu s'obre...Pujo al tren i miro d'agafar aquest seient del cantó que ofereix bones vistes...
 
Mentre m'instal·lo, provo de triar entre gaudir de la realitat de les persones, delectar-me amb la ficció dels seus personatges en la meva imaginació, fer una becaina generosa o encetar un petit regal, Billie, la darrera novel·la d'una autora que m'apassiona, Anna Gavalda...

«Ens vam mirar malament», inicia Gavalda... No pas... Acabo de notar, una mirada que m'agrada. Sembla estrany però sempre dic que hi ha mirades sòlides, com un xiuxiueig, com el frec d'un gest... Retrobo un ulls que reconec d'altres viatges... Prenc nota... Retorno a la lectura... «El que em va costar més al principi va ser la tranquil·litat»...No pas ara... Perquè mentre l'home de mirada sòlida manté l'esguard jo m'endinso en el meu viatge literari particular ...  Mentre no m'adono que el tren s'atura, l'home de frec invisible passa davant meu, baixa i s'allunya andana enllà... Era una ficció que no tocava... Tocava l'encís, la prosa pausada de la meva estimada Gavalda...

Final de trajecte.... Baixo del tren i pujo les escales d'aquesta estació esmorteïda i abandonada. Mentre la nocturnitat apaivaga les meves passes camí de casa, penso en la meva nit de solitud meravellosa. Cinema? Ve de gust. Per cert, no us en vaig parlar, de la darrera sessió de cineclub... No me l'esperava... I em va encantar... Ozon sempre sorprèn...

L'esguard que t'atrapa, Marine Vacth, Jeune et jolie, encís i misteri fluint davant  la càmera... Inquietant Lea, adol·lescent, una sexualitat que tasta el límit... Diu Ozon que «una pel·lícula on tot és meravellós no és cinema»... De vegades la realitat ho és, una meravella que et sorprèn a cada viatge...

Estrella Morente i Niño Josele ... Mihna...Sublim...

   

 

  

Gracias a la vida...

Dissabte de dolce far niente. Mentre escolto la melodia de piano que em regala una dona de mans dolces a uns quants metres sostre enllà, deixo que la mandra esdevingui un doll de mots. Melodia suau, calmosa, com ho són els pensaments. Les sensacions. Unes quantes aquest dies: decaïment, dubte constant, melangia...

Quan l'estat d'ànim s'alenteix has de mirar de no prendre gaires decisions, de gestionar qualsevol impuls que s'escoli i del qual te'n puguis penedir... Acceptar la lentitud, descobrir-te tardorenca, acollir l'horitzontalitat... Sempre he pensat que quan arriba el fred i les hores curtes de sol, hem d'hivernar com les marmotes...

Però avui prenc un dels meus antídots preferits per fer fora la melangia... La lectura. Reprenc aquesta novel·la apassionant que em té atrapada, El club de la lectura del final de la teva vida, aquest tribut a l'amor per la lectura que comparteix William Schwalbe amb la seva mare, malalta de càncer, durant els darrers anys, mesos, dies abans de la seva mort.

Diu Schalbe que quan ets amb un ésser estimat i saps que aquell any, aquell mes, aquell dia pot ser el darrer compartit «tens la necessitat de celebrar el passat, viure el present, plorar el futur»... No és una lectura trista, ben al contrari. Quin gust poder formar part d'aquest ínfim club, d'aquest intercanvi de grans personatges, de grans històries, de les converses enriquidores entre mare i fill de les quals n'ets un testimoni privilegiat...

Converses, lectures que vivim i compartim i que espero poder continuar sentint, amb vosaltres. Perquè mentre llegia aquests mots, us he tingut molt presents. Per a vosaltres, Isabel, Maria Rosa, la veu melodiosa de Mercedes Sosa...  Gracias a la vida... Molt especialment...

Fotogrames per minut

Tràveling amb fons de mar, encadenat, primer pla... No és cap miratge... És un viatge... Retorn al fantàstic... Retorn al Sitges de mar i cel, a les escales d'una església, l'escenari sublim d'on baixes com si fossis a la catifa vermella...Retorn a les cues de fanàtics i entusiastes, als aplaudiments de complicitat en moments de màxima tensió...

Penso en el grapat d'anys que Sitges ha estat lluny, molt lluny de la meva quotidianitat, com han estat lluny tantes sessions de cinema imprescindible... Uns anys en què he viscut  els meus plans seqüència particulars, a pèl, anys de moviola i positivat i d'algun descart esvaït al pou dels mals records.

He quedat a l'Auditori... Entro a la sala d'invitacions a tocar del hall on s'exposa una col·lecció apassionant, reproduccions de seqüències i personatges mítics... Mentre admiro la rèplica sagnant de la nina Anabelle, s'obre una porta i surt una persona amb un encant especial, amb un  talent i un 'savoir faire' que contagia, amb una professionalitat que no se l'acaba. Una persona generosa que em convida al somni del cel·luloide, invitacions, generositat... Somriu, l'espectacle continua, i surt per la porta pujant les escales rabent per continuar gestionant aquest univers curull d'episodis fílmics de tota mena.

Miro les entrades... El Retiro, 19.15 h... Faig cua... Memorable, diversitat d'espectadors, plaer d'observar-los... Home sweet Home... Entrem...Triem butaca... Fos en negre,  silenci, complicitat....

Els títols de crèdit de Cold in July de Jim Mickle i la banda sonora de Jeff Grace preludien aquest western crepuscular amb personatges magníficament caracteritzats, Michael C. Hall, Sam Shepard, Don Johnson... Guió de ferro, escenari fascinant, la Texas més salvatge i punyent... Amb reminiscències de Fargo, Unforgiven i Pulp Fiction, a 'Cold in July' la vida pot canviar com una mitja i no saps mai en quin moment es pot posar en marxa la versió més fosca i obscura de l'ésser humà... Un viatge als inferns que t'atrapa secretament... Sublim.

Quan t'estimes el cinema, el ventall és ampli, els gèneres es multipliquen... Quan t'estimes el cinema, les emocions es projecten davant teu a molts fotogrames per minut....

Intruder... Inquietant... Gaudiu-ne...

Licors d'aprenentatge

Fa uns dies vaig tenir el plaer d'enraonar amb una escriptora que havia decidit passar el cap de setmana en un racó de silenci i calma, envoltada de natura. Volia acabar la seva darrera novel·la. Vaig somriure... Acostuma a ser un clàssic que als escriptors els calgui espais íntims, entorns recòndits que permetin poder donar embranzida al procés creatiu.

Racons literaris, recers d'escriptura, espais creatius... N'hi ha tants... Un dels meus preferits, curiosament, és al bell mig d'un dels carrers més transitats de Barcelona, un cafè literari, testimoni de moltes solituds, de grans trobades, d'apassionants escriptures, de magnífiques lectures. Faig memòria, un viatge en el temps, la meva taula de marbre del racó, aleshores estudiant de lletres i cinema, reservada, discreta, envoltada de mots impresos a la taula, al cor... Encuriosida, asseguda al llogarret perfecte, un indret de trobada amb mi mateixa, amb els altres, assedegats de futur immediat. Quines afinades converses, quants licors d'aprenentatge, els mots brollant en llibretes curulles d'emocions...

Deia Susan Sontag: 'Escric per definir-me a mi mateixa —un acte d’autocreació— en un diàleg amb mi mateixa, amb els escriptors vius i morts que admiro, amb els lectors ideals. I perquè em causa plaer'.

El suau destil·lar d'aquesta veu prodigiosa... Billie Holliday... Me, Myself and I...
 

Compàs de tardor

Enfilo el camí mig emboirat, a la recerca d'una vila que no sovintejo i on només s'hi pot arribar a còpia de molts revolts tant si véns de la Vall d'en Bas com si, en el meu cas, surts del bell mig del Bisaura.

Em ve de gust aquesta festa major de poble, amb gent de poble, tradicions de poble, un poble com tants d'altres, definit amb saviesa i compromís. Uns quants carrers i ja tens un cercavila, la justa mesura, el gegant i la geganta, la colleta de grallers i timbalers i un xim-xim company de viatge. Ens mena la comparsa i la complicitat, una, deu, moltes passes... De tant en tant un petit refrigeri per agafar forces.

Duc al meu costat, encara que sovint fonedissa, la meva nina particular que ja ha fet coneixences. La seva nova amiga ens convida a una exposició que fa la seva tieta a tocar de l'església. Caminem per un corriol envoltat d'herba, camí de l'església i arribem a la porta principal. Entrem per una altra porta lateral en una sala petita i acollidora...

Cerco l'autora d'uns quadres senzills que m'atreuen... L'Anna Borrut somriu, com les dones que em captiven de la paret estant... Art reinventat... Faig una humil adquisició, un gerro de flors de verds blavosos. Confesso que el quadre de materials reciclats d'un gat blavós i manyac m'ha seduït a l'instant. Tant de bo romangui al catàleg de l'Anna quan tornem a coincidir....


 


Toquen sardanes molt a prop, al Pavelló, aquest aixopluc que ha esdevingut la seu d'una festa de ritmes llargs i curts, de flabiols i tenores, d'acurat compàs de tardor... Hi entrem. La meva nina em fa un senyal i seu al costat de les amigues i jo... Jo noto una solitud estranya al bell mig de cares que s'alegren de veure, de beure, de saludar, de parlar...  La set i la timidesa m'ennueguen i decideixo acostar-me a la barra senzilla, el meu refugi particular... Un suc per a la princesa i un altre per a mi amorosit amb un xic de cava.

Alço la mirada i trobo davant meu un home que somriu, aquest home que sempre m'alegro de veure, un home tardorenc d'ulls que revifen quan retroben els meus... Quin regal... Podria seguir-lo i estrenye'ns les mans al so dels compassos...Però ma nina... ma nina m'espera, té gana... L 'home somriu i torna a la rotllana... Potser un altre dia... Potser en un altre moment...

De la mà de la meva floreta acomiado l'instant mentre darrere meu la tenora refila les notes d'aquesta sardana, tan nostra, 'la més bella dansa de totes les danses que es fan i es desfan'....


Sardana sublim... La dansa d'un 'Somni'...

'Puro teatro'...

Vam ser companyes d'escola un munt d'anys. La meva Mariana León particular. La mateixa classe, les mateixes amigues. Però quan ens trobàvem pel carrer feia veure que no em veia. Vaig adonar-me que no em mirava mai als ulls quan parlava. Em semblava tan guapa, intel·ligent, atractiva...  L'admirava. Profundament.

Vam tornar a coincidir a la universitat. Als passadissos continuava fent veure que no em veia. Però teníem amics comuns. Vam compartir moltíssims sopars, nits de balls, tertúlies, fins i tot viatges. Confesso que era divertida. Li encantava seduir. Recordo que tots els homes del nostre grup patien una metamorfosi quan ella era a prop.  

Una nit, de les poques nits que vam compartir a dues bandes, vam sopar juntes, un bon vi, moltes copes, l'embriaguesa amarant-nos el cor i les paraules. Es va confessar. Fràgil, insegura, sentint, patint... L'home que volia no l'estimava... L'endemà va tornar a vestir-se d'indiferència. Uns anys més tard ens va separar un amant meravellós a qui va rebutjar i amb qui vaig compartir una de les nits més boniques que recordo.

Fa uns dies, mentre sortia d'un concert, em va semblar veure-la travessar el carrer... Dos minuts abans i hauríem coincidit al mateix semàfor. Vaig deixar que s'allunyés carrer avall. Com un miratge... 

La Lupe, sempre fascinant, Puro teatro...

Metres cúbics de sort

Ha arribat amb la pluja. Precisament quan em disposava a llegir la biografia de Carlos Castaneda, un dels seus autors preferits. Casualitat? Ara feia temps que no ens visitava. Un amic peculiar, hipersensible, apassionat dels dòlmens, xaman, curador de canvis vitals i emocionals... Ha viscut els límits intensament, o tot o res... Baixar als inferns, gairebé una ideologia. Supervivent.

'Acabem d'esmorzar. Un cafè?' Es troba còmode. Enceta tema. Ell és de la terra. Lliure. Viu sol, en una paratge amb vistes, enmig de natura. Preserva el temps. Com la intimitat. Odia que li envaeixin l'espai i el silenci. 'Em voldrien eliminar, ja ho sé', ens diu amb to de pel·lícula dels 50. 'Parcs temàtics turístics, això és el que fan. De vegades ho penso. Agafar la maleta i exilar-me'. 'I on aniries?' 'A Prats de Molló. Quan la cosa faci un gir, torno'.

La sobretaula fa créixer converses. La pluja, cada cop més intensa.... 'Som un país agredit, ens desacrediten. Quina colla de mentiders. Tenen el poder i manipulen. Sempre ha estat una guerra'. 'Vols més cafè?' Somriu. S'encalma. També la pluja. Parlem de les persones. El seu registre canvia a paraules, monosíl·labs, onomatopèies, 'clar', 'autèntic', 'mmm', els dits al front, movent el cap per dir un sí asèptic, les mans a les butxaques...  

'Et quedes a dinar? No, gràcies. Insistim. Mou el cap. Ja ha exhaurit la quota de vida social que es permet. Esgarrapem un últim tema. Els llibres que llegeix. Fa uns dies que l'apassiona Gaziel. El descriu com un escriptor excepcional, una persona d'esperit, un català de viatges... Està llegint tots els seus llibres. Tot un descobriment, el dietari sobre la Guerra, els viatges a Lisboa, Nàpols... 'T'agafen ganes de viure als llocs que descriu'...

Que bé aprendre d'amics combatius, apassionats, grans lectors. Metres cúbics de sort, que deia Castaneda. La sort d'un amic que sempre sorprèn amb noves passes.

Se'n va amb un bri de pluja gairebé imperceptible...
   
Eddie Higgins... Portrait In Black And White...

'En els blaus i en els verds...

... A l'estiu prop de l'aire'... La pluja ha vestit aquesta vall alta de natura exultant. Ha estat i és, encara, un estiu d'impàs. Sensació? El valor del temps propi... Desig? Anar tancant portes. 

Agost. Assaboreixo les tardes teixint petits itineraris al costat de l'amic amb qui tinc la sort infinita de compartir converses i caminades. Un plaer. Avui s'hi afegeix una dona magnífica de veu calmosa, somriure serè i humor transparent. Fem un circular no gaire fressat, descobrint camins. Així voldries el present. Mentre sentim les nostres passes i allunyem paisatge acordem, si el temps acompanya, la propera trobada.

En els blaus i en els verds... Capbussada a la bassa d'agua més que glaçada... A prop meu, el bloc de notes i escrits. Petits detalls. Les branques del saüc curull de perles negres. La remor d'un tractor que mena l'herba al cabal precís. L'orquestra d'esquelles repicant al cor de la roureda. La darrera abraçada de llum damunt l'herba....

I can let go now, Luciana Souza... Quan el temps mandrós reté les hores que no passen...

 

Un balcó vora el mar

Em va dur a un racó de món. Un indret que comença on s'acaben els camins, dalt d'un turonet, algunes taules, fanals de llum tèbia, lleu marinada i àpats delicats. De nit i amb el ple d'una lluna d'agost.

Jazz... Bossa... Saxo... Guitarra... I un dels tangos que més m'agraden. Concert íntim, particular, degustant acords, olors, el tacte de notes, el gust de viandes cuinades amb delicadesa... Vaig recordar una lectura magnífica que conservo i rellegeixo de tant en tant: Afrodita, d'Isabel Allende...



Un munt de receptes per acaronar els sentits. La nostra? Un balcó vora el mar. Compartit, a dues bandes. Ingredients: un bocí de complicitat, un grapat de nit, un polsim de lluna, dues cullerades de mar i un pessic de tendresa... Dos amants, al punt, melodia perfecta...

Libertango, Astor Piazolla, Plaer inexhaurible...

For the road

Llarg viatge aquests dies... No pas exterior. Viatge a la carretera dels moments més intensos, que no necessàriament han estat els més plaents. Viatge de pèrdues, de descobertes, de decisions arriscades, on m'ha calgut alguna que altra empenta...  

El millor dels viatges són 'los altos en el camino'. Avui en faig un amb un  gran amic, company de molts itineraris. Sopem, a la terrassa de casa. Tens la copa buida, diu, li acosto, poquet que s'escalfa, te'l beuràs igualment, sí, però amb calma. I així ho fem, amb calma, parlar del món, de nosaltres, ell sol, jo també, solitud, de vegades hi penso, diu, i t'ho miris com t'ho miris no és una tria, és una circumstància... Em mira, conec aquesta mirada i què vindrà després. T'has tornat a sentir sola. I tu? Un munt, noia, però només de tant en tant. Fas el cor fort, agafes alè i continues el viatge...  Tan senzill com això. Somriu. No t'he convençut. No. Però t'he fet somriure. Au va, acosta'm la copa...

Viatgem per aquesta nit, quarts d'alguna hora, les copes buides... I el cor? Té raó. Quan estimem, vinculem massa. I perdem perspectiva. M'explica i li explico... Després d'un munt d'anys de retrobar-nos a la cruïlla, ens fem el mateix propòsit. La propera vegada que veiem l'amor a tocar ens aturarem,diu.Que el temps per agafar alè sigui més i de qualitat. Per definir millor la resposta. Somriu. No t'he convençut. Me'l miro... Agafo alè... Temps de qualitat? El llarg viatge....

Two for the road'... Metheny & Haden... Bons propòsits...